Fa tres anys i mig que vaig començar aquest bloc sense saber massa bé quan duraria ni què pretenia en obrir-lo. Han estat tres anys i mig en els quals he anat escrivint amb certa regularitat, sobre una quantitat de temes força diversos i sense gaire continuitat temàtica.
Estic força content d'haver acomplert l'objectiu d'escriure amb relativa freqüència i d'haver mantingut intercanvis d'opinió interessants amb alguns dels lectors - esporàdics i habituals.
Ara crec que és el moment d'intentar donar un pas endavant. És per això que mudo el bloc a wordpress.com, plataforma des de la qual em sento més còmode i que em permetrà donar-li un format una mica més agradable.
A la vegada, intentaré donar-li també un cert tomb en el contingut. El meu objectiu és escriure amb una regularitat establerta, dos cops per setmana, al voltant de temes d'actualitat, tal i com ho he anat fent fins ara. Intentaré moderar una mica el to, buscant més argumentació que "verborrea-que-s'escriu-en-cinc-minuts". Veurem com surt l'experiment. Espero poder seguir comptant amb vosaltres.
dimarts, 27 de març del 2012
dimecres, 21 de març del 2012
La paradoxa de Toulouse
La tesi no és meva, que consti. Avui ho apunta a El País José María Irujo, quan argumenta que els fets de Toulouse, paradoxalment, demostren l'extrema feblesa del terrorisme islamista internacional. Encara que sembli una contradicció, Al-Qaeda ha estat l'epíleg de l'islamisme militant, fins i tot abans de l'11-S. Ja ho van apuntar en el seu moment prestigiosos acadèmics com Gilles Kepel i Oliver Roy, en els seus llibres "Jihad: expansion et declin de l'islamisme" i "The end of Political Islam". Després va passar el que va passar a Nova York i a Washington i tothom se'ls va llençar a sobre.
Però l'Islamisme militant, aquell que arrasava a les universitats del món àrab i principalment d'Egipte durant els anys setanta i vuitanta no és el terrorisme d'Al-Qaeda. Al-Qaeda és el deliri agonitzant de dos personatges funestos, Bin Laden i Al-Zawahiri, amb visions oposades i objectius divergents, que decideixen aliar-se en una última aventura a la desesperada, un cop havien perdut el suport de les masses.
Succeeix que matar persones és molt més senzill que enderrocar règims polítics i l'impacte de la màquina de matar que és Al-Qaeda és molt major que la lluita política (també violenta i no precisament "liberal") que es duia a terme a Egipte, Algèria o Síria.
Els fets de Toulouse demostren com de decadent ha arribat a ser aquest moviment. L'única manera de fer arribar el missatge delirant d'Al-Qaeda és a través d'individus solitaris, que perpetren accions que suposen el rebuig més absolut de la població àrab i musulmana. Els tràgics assassinats d'aquesta setmana són un pas més cap a la derrota del terrorisme islàmic.
I arribats aquí, deixeu-me extendre el meu argument cap a l'antisemitisme. Tinc pendent una entrada sobre el tema arrel de diverses experiències que estic tenint aquest any a Londres. Però crec poder afirmar que el mateix raonament que acabo de desenvolupar pot valdre per la xacra que suposa per Europa i pel món l'antisemtitisme. Una ideologia absurda i irracional, contra la qual hi lluiten cada dia ciutadans de tot el món amb els seus comportaments cívics i responsables, sense fer-ne més escarafalls que els de viure una vida sana sentint-se part d'una comunitat plural. Una ideologia que, per sort, només troba la seva expressió a través de ments cada vegada més aïllades. Que no s'ha de menystenir, que s'ha de seguir combatent. Però que, afortunadament, cada vegada és i ha de ser més residual.
Però l'Islamisme militant, aquell que arrasava a les universitats del món àrab i principalment d'Egipte durant els anys setanta i vuitanta no és el terrorisme d'Al-Qaeda. Al-Qaeda és el deliri agonitzant de dos personatges funestos, Bin Laden i Al-Zawahiri, amb visions oposades i objectius divergents, que decideixen aliar-se en una última aventura a la desesperada, un cop havien perdut el suport de les masses.
Succeeix que matar persones és molt més senzill que enderrocar règims polítics i l'impacte de la màquina de matar que és Al-Qaeda és molt major que la lluita política (també violenta i no precisament "liberal") que es duia a terme a Egipte, Algèria o Síria.
Els fets de Toulouse demostren com de decadent ha arribat a ser aquest moviment. L'única manera de fer arribar el missatge delirant d'Al-Qaeda és a través d'individus solitaris, que perpetren accions que suposen el rebuig més absolut de la població àrab i musulmana. Els tràgics assassinats d'aquesta setmana són un pas més cap a la derrota del terrorisme islàmic.
I arribats aquí, deixeu-me extendre el meu argument cap a l'antisemitisme. Tinc pendent una entrada sobre el tema arrel de diverses experiències que estic tenint aquest any a Londres. Però crec poder afirmar que el mateix raonament que acabo de desenvolupar pot valdre per la xacra que suposa per Europa i pel món l'antisemtitisme. Una ideologia absurda i irracional, contra la qual hi lluiten cada dia ciutadans de tot el món amb els seus comportaments cívics i responsables, sense fer-ne més escarafalls que els de viure una vida sana sentint-se part d'una comunitat plural. Una ideologia que, per sort, només troba la seva expressió a través de ments cada vegada més aïllades. Que no s'ha de menystenir, que s'ha de seguir combatent. Però que, afortunadament, cada vegada és i ha de ser més residual.
dimarts, 20 de març del 2012
Acabem aquesta història d'una vegada
Des de la llunyania londinenca, cada vegada se'm fa més insuportable i absurda la situació política a Catalunya. Una majoria de la gent considera que les retallades sense estímul econòmic no trauran el país de la crisi però han votat el partit que així ho defensa i que ho du a terme en col·laboració amb la dreta més retrògrada. Com s'exlplica? Ben senzill, el cinisme i tacticisme nacional pot amb tot.
Els catalans no poden seguir sent presoners d'aquest debat interessat, d'aquesta retroalimentació casposa entre l'ABC i la #lateralmatonera independentista, d'aquest tacticisme exasperant. Pacte fiscal? De què dimonis parlen? No em crec ser l'únic que veu que l'únic que vol Convergència és allargar sine die aquest sí però no que tant bé manegen, que els permet erigir-se com els defensors de la pàtria. El debat de fons està en si indepndència o no, oi? Doncs tinguem-lo. Demà mateix.
Parlant de la reforma de l'esquerra catalana, ja vaig defensar el dret a l'autodeterminació. És hora d'agafar el toro per les banyes i tenir un debat obert sobre els arguments a favor i en contra de la independència, cadascú amb els seus, sense que el que pensi diferent sigui un traidor, un cec o un ingenu. En qüestions nacionals, la divergència és tan vàlida com en totes les altres.
Però tinguem aquest debat ja. Votem. El que sigui però votem. Amb el compromís que surti el que surti, aparquem el debat durant cinquanta anys. Ho acceptarien els centralistes? Difícil. I els indepndentistes? Encara menys. Si sortís que no, tornarien a les andades, a seguir jugant aquest partit en el qual les normes es fan a mesura que passa el temps. I a seguir fomentant l'enfrontament i el victimisme fins a eixamplar la base militant. D'això no se'n diu partit, se'n diu bufonada. Per això s'han inventat el pacte fiscal, per anar fent, per no afrontar un debat que tindrien perdut i perquè només accepten la victòria com a únic resultat possible.
Jo ja n'estic fart. El país es desagna, la crisi ho arrassa tot i nosaltres seguim amb el de sempre. Votem ja, d'una vegada, i comencem a dedicar-nos a les persones.
Els catalans no poden seguir sent presoners d'aquest debat interessat, d'aquesta retroalimentació casposa entre l'ABC i la #lateralmatonera independentista, d'aquest tacticisme exasperant. Pacte fiscal? De què dimonis parlen? No em crec ser l'únic que veu que l'únic que vol Convergència és allargar sine die aquest sí però no que tant bé manegen, que els permet erigir-se com els defensors de la pàtria. El debat de fons està en si indepndència o no, oi? Doncs tinguem-lo. Demà mateix.
Parlant de la reforma de l'esquerra catalana, ja vaig defensar el dret a l'autodeterminació. És hora d'agafar el toro per les banyes i tenir un debat obert sobre els arguments a favor i en contra de la independència, cadascú amb els seus, sense que el que pensi diferent sigui un traidor, un cec o un ingenu. En qüestions nacionals, la divergència és tan vàlida com en totes les altres.
Però tinguem aquest debat ja. Votem. El que sigui però votem. Amb el compromís que surti el que surti, aparquem el debat durant cinquanta anys. Ho acceptarien els centralistes? Difícil. I els indepndentistes? Encara menys. Si sortís que no, tornarien a les andades, a seguir jugant aquest partit en el qual les normes es fan a mesura que passa el temps. I a seguir fomentant l'enfrontament i el victimisme fins a eixamplar la base militant. D'això no se'n diu partit, se'n diu bufonada. Per això s'han inventat el pacte fiscal, per anar fent, per no afrontar un debat que tindrien perdut i perquè només accepten la victòria com a únic resultat possible.
Jo ja n'estic fart. El país es desagna, la crisi ho arrassa tot i nosaltres seguim amb el de sempre. Votem ja, d'una vegada, i comencem a dedicar-nos a les persones.
dimecres, 7 de març del 2012
Fer justícia amb la gent gran
El cap de setmana passat vaig ser a Barcelona per acomiadar-me de l'àvia. Havia viscut 87 anys i en feia 12 que patia Alzheimer. "Havia arribat la seva hora", podria ser un comentari més o menys acceptat i compartit per tothom. Sense que això deixi de ser cert, em sembla important compartir algunes reflexions que transcendeixen el cas particular de la meva àvia i que tenen a veure amb l'envelliment i l'Alzheimer.
L'envelliment de la gent gran accentua i agreuja les desigualtats socials. Aquells sense recursos es veuen obligats a renunciar a una bona part de la seva vida per tenir cura dels seus pares i avis. Em temo que molts hem passat per alt la importància de la Llei de la Dependència i les seves implicacions per les llars que no es poden permetre residències privades o, encara menys, persones que tinguin cura dels grans. L'Administració ha d'explorar solucions sense partir del dogmatisme de "o públic o res", però tenint en compte que les polítiques d'atenció a la gent gran han de tenir un marcat caràcter redistributiu.
En segon lloc, l'Alzheimer contribueix a la difuminació de la persona i del seu record en els familiars. És important reforçar i reivindicar les persones en tota la seva trajectòria vital i intentar defugir la imatge dels darrers anys d'una persona malalta, que de sobte sembla convertir-se en l'única representació que en podem fer. Això em fa pensar en la importància de la Memòria, individual i col·lectiva, i de donar el valor que es mereixen a aquells que han viscut abans que nosaltres.
Per últim, hem de seguir duent a terme una reflexió compartida sobre com volem envellir. Com deia en Joan Subirats en un article el 2008, la generació dels meus avis no sabia que viuria tants anys i no estava preparada per afrontar-ho. Una bona part de la societat ja ha experimentat el tràngol que suposa l'Alzheimer. A part de la necessària recerca mèdica, cal seguir reflexionant sobre el model d'envelliment i "fer-ho millor" quan arribi el nostre moment. En certa manera, serà una forma d'agrair a tantes àvies que s'han desdibuixat de manera lenta i inexorable. La seva penosa experiència ens haurà servit per seguir madurant com a persones i com a societat. Si n'aprenem, serà un tribut a totes elles necessari i merescut.
L'envelliment de la gent gran accentua i agreuja les desigualtats socials. Aquells sense recursos es veuen obligats a renunciar a una bona part de la seva vida per tenir cura dels seus pares i avis. Em temo que molts hem passat per alt la importància de la Llei de la Dependència i les seves implicacions per les llars que no es poden permetre residències privades o, encara menys, persones que tinguin cura dels grans. L'Administració ha d'explorar solucions sense partir del dogmatisme de "o públic o res", però tenint en compte que les polítiques d'atenció a la gent gran han de tenir un marcat caràcter redistributiu.
En segon lloc, l'Alzheimer contribueix a la difuminació de la persona i del seu record en els familiars. És important reforçar i reivindicar les persones en tota la seva trajectòria vital i intentar defugir la imatge dels darrers anys d'una persona malalta, que de sobte sembla convertir-se en l'única representació que en podem fer. Això em fa pensar en la importància de la Memòria, individual i col·lectiva, i de donar el valor que es mereixen a aquells que han viscut abans que nosaltres.
Per últim, hem de seguir duent a terme una reflexió compartida sobre com volem envellir. Com deia en Joan Subirats en un article el 2008, la generació dels meus avis no sabia que viuria tants anys i no estava preparada per afrontar-ho. Una bona part de la societat ja ha experimentat el tràngol que suposa l'Alzheimer. A part de la necessària recerca mèdica, cal seguir reflexionant sobre el model d'envelliment i "fer-ho millor" quan arribi el nostre moment. En certa manera, serà una forma d'agrair a tantes àvies que s'han desdibuixat de manera lenta i inexorable. La seva penosa experiència ens haurà servit per seguir madurant com a persones i com a societat. Si n'aprenem, serà un tribut a totes elles necessari i merescut.
divendres, 24 de febrer del 2012
Ens hem begut l'enteniment
NOTA: el teclat angles m'impedeix escriure amb accents avui...
Encara em costa de creure el suport que esta rebent de totes bandes la proposta d'instal-lar el complex Eurovegas a Viladecans. L'any 2009, ja em vaig mostrar en contra de canviar les lleis a mida amb l'excusa de crear llocs de treball i desenvolupar models economics no sostenibles.
Pero en aquest cas, la cosa sembla encara mes flagrant. Existeixen molts motius per mostrar-s'hi en contra. Jo he intentat resumir-lo en els seguents deu punts:
1) Portem quatre anys denunciat que la crisi l'ha provocat l'economia especulativa. Ara proposem fer de l'activitat mes especultiva que existeix (el joc), el centre de l'activitat economica d'aquest pais. Aixo no es mes que reforçar el model que ens ha dut fins aqui.
2) Al nostre pais tenim una llarga tradicio de macro-complexos. L'experiencia ens diu que generalment les males practiques i la corrupcio solen acompanyar aquestes iniciatives. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho: Marina d'Or, Terra Mitica, Sesenya o urbanitzacions fantasma al Montseny.
3) Suposant que es generessin els llocs de treball que es diuen (250.000 entre directes i indirectes segons dades de la prestigiosa Pilar Rahola), aixo suposaria que un 8% de la poblacio del pais estaria ocupada en un mateix projecte. Sembla evident la capacitat de xantatge que tindrien els seus propietaris un cop establert. Aixo es 25 vegades el nombre de treballadors de la factoria Seat de Martorell.
4) Quina garantia hi ha que aixo atrauria la quantitat de gent que diuen? El nostre pais esta ple d'inversions en els quals els plans d'explotacio no s'han complert: Spanair, l'aeroport de Lleida, l'Hotel Vela,... Per que aixo hauria de ser diferent?
5) Les grans economies mundials basen el seu poder en economia productiva, I+D i treball qualificat. No sembla que cap de les tres variables estigui present darrera d'aquest projecte, en el qual, insisteixo hi hauria ocupada gairebe el 10% de la força productiva del pais.
6) Es tracta d'una de les poques arees no urbanitzades de l'area metropolitana amb important valor ecologic. Situar-hi un complex es destruir-la per sempre. Que passara, d'aqui cinquanta o setanta anys quan a ningu li importi ni els casinos ni les platges i les convencions es facin per internet? No podem hipotecar els recursos de les generacions futures.
7) Les solucions magiques a la crisi no existeixen, malhauradament. En un pais de petites i mitjanes empreses, seran aquests emprenedors els que generaran llocs de treball. Es important donar-los suport.
8) Els beneficis del projecte quedaran en mans d'un grup reduit mentre que els costos (infraestructures, estres urba, contaminacio) els cobrirem entre tots.
9) La gracia de les lleis es que son estables i que no es canvien en funcio dels interessos de determinats grups. No crec que s'hagin de fer excepcions a determinats projectes i fer la vista grossa nomes pel fet que "son bons pel pais". La inseguretat juridica es un gran enemic per a la recuperacio economica.
10) Permeteu-me el toc personal: heu vist el paio? Dona suport a un candidat que nega l'existencia de Palestina, que subvenciona diaris de propaganda politica a Israel i beneeix l'ocupacio de territoris en la linia mes extrema de la politica israeliana. El govern el rep amb els dos empresaris jueus mes importants del pais? Que cony es tot aixo? Tornem al tribalisme?
No entenc res...
Encara em costa de creure el suport que esta rebent de totes bandes la proposta d'instal-lar el complex Eurovegas a Viladecans. L'any 2009, ja em vaig mostrar en contra de canviar les lleis a mida amb l'excusa de crear llocs de treball i desenvolupar models economics no sostenibles.
Pero en aquest cas, la cosa sembla encara mes flagrant. Existeixen molts motius per mostrar-s'hi en contra. Jo he intentat resumir-lo en els seguents deu punts:
1) Portem quatre anys denunciat que la crisi l'ha provocat l'economia especulativa. Ara proposem fer de l'activitat mes especultiva que existeix (el joc), el centre de l'activitat economica d'aquest pais. Aixo no es mes que reforçar el model que ens ha dut fins aqui.
2) Al nostre pais tenim una llarga tradicio de macro-complexos. L'experiencia ens diu que generalment les males practiques i la corrupcio solen acompanyar aquestes iniciatives. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho: Marina d'Or, Terra Mitica, Sesenya o urbanitzacions fantasma al Montseny.
3) Suposant que es generessin els llocs de treball que es diuen (250.000 entre directes i indirectes segons dades de la prestigiosa Pilar Rahola), aixo suposaria que un 8% de la poblacio del pais estaria ocupada en un mateix projecte. Sembla evident la capacitat de xantatge que tindrien els seus propietaris un cop establert. Aixo es 25 vegades el nombre de treballadors de la factoria Seat de Martorell.
4) Quina garantia hi ha que aixo atrauria la quantitat de gent que diuen? El nostre pais esta ple d'inversions en els quals els plans d'explotacio no s'han complert: Spanair, l'aeroport de Lleida, l'Hotel Vela,... Per que aixo hauria de ser diferent?
5) Les grans economies mundials basen el seu poder en economia productiva, I+D i treball qualificat. No sembla que cap de les tres variables estigui present darrera d'aquest projecte, en el qual, insisteixo hi hauria ocupada gairebe el 10% de la força productiva del pais.
6) Es tracta d'una de les poques arees no urbanitzades de l'area metropolitana amb important valor ecologic. Situar-hi un complex es destruir-la per sempre. Que passara, d'aqui cinquanta o setanta anys quan a ningu li importi ni els casinos ni les platges i les convencions es facin per internet? No podem hipotecar els recursos de les generacions futures.
7) Les solucions magiques a la crisi no existeixen, malhauradament. En un pais de petites i mitjanes empreses, seran aquests emprenedors els que generaran llocs de treball. Es important donar-los suport.
8) Els beneficis del projecte quedaran en mans d'un grup reduit mentre que els costos (infraestructures, estres urba, contaminacio) els cobrirem entre tots.
9) La gracia de les lleis es que son estables i que no es canvien en funcio dels interessos de determinats grups. No crec que s'hagin de fer excepcions a determinats projectes i fer la vista grossa nomes pel fet que "son bons pel pais". La inseguretat juridica es un gran enemic per a la recuperacio economica.
10) Permeteu-me el toc personal: heu vist el paio? Dona suport a un candidat que nega l'existencia de Palestina, que subvenciona diaris de propaganda politica a Israel i beneeix l'ocupacio de territoris en la linia mes extrema de la politica israeliana. El govern el rep amb els dos empresaris jueus mes importants del pais? Que cony es tot aixo? Tornem al tribalisme?
No entenc res...
dimarts, 14 de febrer del 2012
Per què no s'intervé a Síria?
Molta gent s'està preguntant aquests últims dies perquè no es produeix una intervenció militar a Síria com la que va tenir lloc a Líbia la passada primavera. La resposta és doble: en primer lloc, perquè la situació dels dos països no es pot comparar. Però, sobretot, perquè la comunitat internacional ha après de l'error que va suposar llençar una operació com la de l'OTAN a Líbia. Anem a pams.
La situació de Síria no es pot entendre sense tenir en compte el context regional. Síria manté una sòlida aliança amb Iran des de 1979 i forma part de la corretja de transimssió Iran-Síria-Hizbullah-Hamas amb la qual el règim persa ha exercit la seva influència a la regió les darreres tres dècades. Síria està formalment en guerra amb Israel des de juny de 1967 i té una important ascendència sobre l'estabilitat del Líban, país veí sota influència síria directa durant tres dècades. La caiguda del règim d'Al-Assad tindria importants conseqüències en el dèbil equilibri de forces a la regió.
Però el motiu pel qual no s'intervé a Síria, al meu entendre, té més a veure amb les lliçons apreses de Líbia que en el caràcter diferencial de Síria. El que succeeix en aquest país àrab no és senzillament un enfrontament entre un dictador malvat i un poble oprimit que vol la democràcia. A Síria la partida es juga a moltes bandes. Els règims sunnites del Golf estan posant tota la carn a la graella perquè caigui Al-Assad. Com molt bé apunta avui Jordi Vaquer a El País, això no és precisament pel seu compromís cec amb la democràcia (sinó que els hi preguntin als seus propis ciutadans), si no per la voluntat de trencar l'hegemonia iraniana i convertir Síria en un país amb un govern sunnita de caràcter islamista, favorable a Aràbia Saudita.
Intervenir militarment a Síria en contra d'Al-Assad seria entregar el país en safata de plata als països del Golf. A més, cal tenir en compte que a Líbia l'OTAN no va dur a terme una operació de protecció de la població civil com havia reclamat el Consell de Seguretat de Nacions Unides sinó que es va convertir de facto en la força aèria de l'exèrcit rebel, contribuint decisivament a la seva victòria. Més de mig any després, Líbia no s'ha convertit precisament en bastió de la democràcia. Això ho saben Rússia i la Xina i no permetran que es llenci una nova operació en el seu nom sense controlar el destí del país i assegurar-se que l'operació no es tornarà en contra seu. A més, cal tenir en compte el fet que Rússia ha mantingut tradicionalment unes relacions més que cordials amb Síria.
Quant de liberal i quant de radical hi ha a l'oposició síria? No ho sabem del cert. Alguns informes d'intel·ligència americana apuntaven la setmana passada que militants radicals provinents de l'Iraq i el Líban han creuat la frontera darrerament per unir-se a la lluita contra el règim. Armar una oposició que no se sap del cert qui és no sembla la millor de les solucions per fer de Síria un país de pau i convivència en el futur.
Què cal fer doncs? Al meu entendre, cal llençar una operació de "peace enforcement" amb la complicitat de les potències de la regió (Turquia i alguns països del Golf) i garantir per la força que a Síria no es llencin ofensives violentes des de cap dels bàndols. Això s'haurà de complementar amb una ofensiva diplomàtica severa per obligar a les parts a negociar. Força senzill de dir però complicadíssim de dur a terme.
La situació de Síria no es pot entendre sense tenir en compte el context regional. Síria manté una sòlida aliança amb Iran des de 1979 i forma part de la corretja de transimssió Iran-Síria-Hizbullah-Hamas amb la qual el règim persa ha exercit la seva influència a la regió les darreres tres dècades. Síria està formalment en guerra amb Israel des de juny de 1967 i té una important ascendència sobre l'estabilitat del Líban, país veí sota influència síria directa durant tres dècades. La caiguda del règim d'Al-Assad tindria importants conseqüències en el dèbil equilibri de forces a la regió.
Però el motiu pel qual no s'intervé a Síria, al meu entendre, té més a veure amb les lliçons apreses de Líbia que en el caràcter diferencial de Síria. El que succeeix en aquest país àrab no és senzillament un enfrontament entre un dictador malvat i un poble oprimit que vol la democràcia. A Síria la partida es juga a moltes bandes. Els règims sunnites del Golf estan posant tota la carn a la graella perquè caigui Al-Assad. Com molt bé apunta avui Jordi Vaquer a El País, això no és precisament pel seu compromís cec amb la democràcia (sinó que els hi preguntin als seus propis ciutadans), si no per la voluntat de trencar l'hegemonia iraniana i convertir Síria en un país amb un govern sunnita de caràcter islamista, favorable a Aràbia Saudita.
Intervenir militarment a Síria en contra d'Al-Assad seria entregar el país en safata de plata als països del Golf. A més, cal tenir en compte que a Líbia l'OTAN no va dur a terme una operació de protecció de la població civil com havia reclamat el Consell de Seguretat de Nacions Unides sinó que es va convertir de facto en la força aèria de l'exèrcit rebel, contribuint decisivament a la seva victòria. Més de mig any després, Líbia no s'ha convertit precisament en bastió de la democràcia. Això ho saben Rússia i la Xina i no permetran que es llenci una nova operació en el seu nom sense controlar el destí del país i assegurar-se que l'operació no es tornarà en contra seu. A més, cal tenir en compte el fet que Rússia ha mantingut tradicionalment unes relacions més que cordials amb Síria.
Quant de liberal i quant de radical hi ha a l'oposició síria? No ho sabem del cert. Alguns informes d'intel·ligència americana apuntaven la setmana passada que militants radicals provinents de l'Iraq i el Líban han creuat la frontera darrerament per unir-se a la lluita contra el règim. Armar una oposició que no se sap del cert qui és no sembla la millor de les solucions per fer de Síria un país de pau i convivència en el futur.
Què cal fer doncs? Al meu entendre, cal llençar una operació de "peace enforcement" amb la complicitat de les potències de la regió (Turquia i alguns països del Golf) i garantir per la força que a Síria no es llencin ofensives violentes des de cap dels bàndols. Això s'haurà de complementar amb una ofensiva diplomàtica severa per obligar a les parts a negociar. Força senzill de dir però complicadíssim de dur a terme.
diumenge, 5 de febrer del 2012
Reformar l'esquerra catalana (10/10): la cultura
Amb aquesta entrada acabo la sèrie de “10 idees per reforçar l’esquerra catalana”. Realment, això de tenir un mes aturat el bloc precisament quan en quedava només una és una mica un reflex de com funciona aquest bloc; quan sembla que arrenca i agafa velocitat de creuer, se sobte s’estronca...
Durant aquest mes hem tingut el cessament d’en Ramoneda al front del CCCB i el cas Megaupload. En certa manera, poden donar algunes pistes de per on s’ha de moure l’esquerra en temes culturals. D’una banda, intentar reflexionar de manera extensa sobre la nova plataforma que suposa internet i les implicacions que té per la indústria cultural. Si bé sembla evident que cal trobar una solució al problema dels drets dels creadors, no sembla que les solucions “policials” de posar barreres al camp puguin ser efectives. En relació al CCCB, l’esquerra hauria de trobar canals per mantenir-se connectada al món sense necessitat de convertir Barcelona en la capital de tot. Aprofitar dinàmiques existents i veure com enganxar-s’hi.
I, last but not least, l’esquerra catalana s’ha de mantenir compromesa en la promoció de la llengua i la cultura pròpies. És tot un repte fer això sense caure en la promoció d’artistes d’aquí només pel fet de ser d’aquí.
Jo d’això no en sé gaire i segurament no és aquí on s’ha de debatre. Però per cloure la sèrie, em semblava important que la cultura formés part del decàleg de futur. Ara només cal que en comencem a parlar seriosament i amb voluntat transformadora. Les renovacions de les cúpules socialistes - a Catalunya i a Espanya - no semblen indicar que aquestes sigui l’espai adequat per fer-ho.
Durant aquest mes hem tingut el cessament d’en Ramoneda al front del CCCB i el cas Megaupload. En certa manera, poden donar algunes pistes de per on s’ha de moure l’esquerra en temes culturals. D’una banda, intentar reflexionar de manera extensa sobre la nova plataforma que suposa internet i les implicacions que té per la indústria cultural. Si bé sembla evident que cal trobar una solució al problema dels drets dels creadors, no sembla que les solucions “policials” de posar barreres al camp puguin ser efectives. En relació al CCCB, l’esquerra hauria de trobar canals per mantenir-se connectada al món sense necessitat de convertir Barcelona en la capital de tot. Aprofitar dinàmiques existents i veure com enganxar-s’hi.
I, last but not least, l’esquerra catalana s’ha de mantenir compromesa en la promoció de la llengua i la cultura pròpies. És tot un repte fer això sense caure en la promoció d’artistes d’aquí només pel fet de ser d’aquí.
Jo d’això no en sé gaire i segurament no és aquí on s’ha de debatre. Però per cloure la sèrie, em semblava important que la cultura formés part del decàleg de futur. Ara només cal que en comencem a parlar seriosament i amb voluntat transformadora. Les renovacions de les cúpules socialistes - a Catalunya i a Espanya - no semblen indicar que aquestes sigui l’espai adequat per fer-ho.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
