En ocasió d'un Diàleg del Fòrum Barcelona 2004, vaig tenir l'ocasió de sentir el nou Nobel d'economia en el marc d'unes xerrades de debat sobre l'aplicació del Consens de Washington. El Consens de Washington va ser un seguit de receptes neoliberals que es van proposar a finals de la dècada dels vuitanta i que van servir de full de ruta pel Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial per intentar donar suport a les economies en desenvolupament. La seva aplicació va ser especialment desafortunada a Sudamèrica, on una de les crisis de més ressò va ser la que va portar al corralito a l'Argentina.
El 2004, Krugman era per mi un absolut desconegut (de fet segueix sent-ho encara) amb una manera de parlar lleugerament caòtica de la qual m'agradava la música però no entenia ni un borrall de la lletra. És a dir, el que deia tenia pinta de valdre la pena però era d'una complexitat tècnica considerable. I, valgui el judici simplista, intuïtivament això em va donar confiança.
És força lamentable com aquests dies els economistes "de prestigi" apareixen als mitjans de comunicació donant lliçons d'economia pròpies de pirmer de carrera, o encara pitjor de l'assignatura d'economia del batxillerat. Si tot és tan senzill, em pregunto, on heu estat durant aquests darrers anys d'especulació desenfrenada? Si tot era tan evident, perquè no vau donar la senyal d'alerta?
Deixo per un proper dia la meva consideració del gremi dels economistes, que com molts sabreu són un dels meus blancs preferits. Però el fet que Krugman, que tot i ser un crític amb el neoliberalisme no forma part, ni molt menys, de la teoria crítica o dels economistes d'esquerres, eviti les simplificacions i entri de ple en la dificultat de la matèria econòmica, crec que és motiu suficient per llegir-lo amb atenció. A veure si m'hi poso algun dia i us explico què tal.
Us deixo amb una vinyeta de The Economist (1987) que he trobat precisament al blog de'n Paul Krugman.
2 comentaris:
Oh capita! el meu capita! m'alegra que t'hagis canviat al bandol dels que sense acabar d'entendre res del tot, ens animem a dir la nostra.
Amb uns anyets donant voltes pels paísos que havien de salvar el consens de washington i els chicago boys, puc donar fe que la paraula "fracàs" es queda curta, potser li escau algo així com: cagada. o "fills de puta".
Pero costa acabar d'entendre què és el que ha passat en termes econòmics així que si algun dia t'animes a traduir-nos en un idioma que puguem entendre la resta de mortals la història de com els plans del consens han acabat amb creixements de merda, augment de la "brecha economica" y un colló de Tractats de lliure comerç amb els Estats Units, t'ho agraire molt.
A canvi ofereixo una muntanya de fotos sobre la diferencia extrema entre rics i pobres a centreamèrica. Per si algú vol proves.
Oh capità, el meu capità! fa il·lusió que tu siguis dels primers en estrenar el bloc! sobre la traducció de la crisi econòmica prometo fer esforços, primer per entendre-ho jo i després, si me'n surto, per explicar-ho.
espero seguir tenint contacte amb vós, ja sigui per aquí o per altres mitjans. i a la resta, la muntanya de fotos que promet el company us asseguro que és del més apassionant...
Publica un comentari a l'entrada