dimecres, 5 de novembre del 2008

We must change

A les 6.31 del matí he rebut un sms de la Marta des de Berkeley: "Obama!". Feia pocs minuts que m'havia posat al llit després d'una llarguíssima nit electoral - especialment llarga perquè va començar quan aquí ja portàvem unes quantes hores de nit. A destacar la fantàstica pantalla tàctil que utilitzaven els de la CNN per explicar com s'anaven donant els resultats i l'emoció amb la qual milions d'americans van anar visquent els aconeteixements.

Costa d'entendre el procés de generació d'il·lusió i de canvi; vist des de fora, sembla una mica exagerat. Qualsevol diria que surten d'una dictadura de dècades i, almenys el 2004 (el 2000 ja no està tan clar), el Bush va ser el president que van escollir els mateixos americans que ara ploren d'il·lusió quan l'Obama guanya. Com canvien les coses tan ràpid en quatre anys? El mèrit no està en demostrar racionalment que han canviat sinó en apel·lar els sentiments i dir que cal una cosa nova. La campanya de l'Obama és la dels sentiments, la de les emocions.

I ara què? Segurament les expectatives que s'han creat són superiors al que passarà, però avui no jugaré el paper d'aiguafestes. Però sí que afegiré, que el què per Obama és una possibilitat, ´("Yes we can"), crec que més aviat és un imperatiu. Les coses han de canviar ("We must change"). És clar que amb aquest eslògan no es guanyaria una campanya però crec que cal tenir-ho present. És hora que comencin a canviar unes quantes coses. L'Obama no en tindrà la clau, però almenys, la música que arriba des dels Estats Units, convida a sumar-se a la festa de canviar les coses. O, millor dit, de seguir-les canviant amb el vent una mica més a favor. Una mica.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

És increible com els éssers humans tenim la necessitat d'un poder fort, un lideratge potent... un messies en definitiva, en els moments de crisi i incertesa. Ja als segle XV-XVI, les petites repúbliques italianes que eren regides per un sistema parlamentari i electiu (en molts casos ciutats independents com Ferrara, Venècia...) , davant dels creixents conflictes i dificultats a les que es veien sotmeses, van anar vivint un procés de "monarquització", a la recerca d'un poder central fort i visible que acabés amb aquella situació de crisi. Un exemple son els famosos Mèdici a Venècia. Salvant les distàncies, crec que es pot establir un cert paral·lelisme entre les dues situacions.
Segons el diccionari de l'IEC un messies és un "personatge providencial que ha de posar fi a una situació difícil i angoixosa, especialment de l’ordre social." Suposo que és això al que aspiren la majoria dels votants d'Obama, especialment el més pobres, dèbils i marginats. Ara, la decepció de la dona negra amb tres fills a la que han embargat la casa pq els deutes se la menjaven i han fet fora del Wendy's on treballava, la decepció dic, serà majúscula. Amb això no nego la possibilitat que les coses canviïn. Simplement crec que serà més una qüestió d'aires, de tarannaà... No ho sé... Potser és que qualsevol persona disposada a sacrificar la seva vida, i la de la seva familia, en pro d'assolir el poder o el lideratge d'una nació (digue-li com vulguis), em provoca descofiança. D'altra banda, algú ho ha de fer, no? És molt fàcil dir: tots els que ens governen són carronyaires àvids de poder personal que només busquen enriquir-se. Cal rebutjar aquests arguments simplistes i ideologitzats. Ara, pensant un moment en els continus descobriments de casos de corrupció a les Illes Balears (per exemple), em costa creure que les bosses d'escombraries plenes de bitllets enterrades a jardins de xalets edificats a 3 cm de la costa fossin pel bé comú de tots nosaltres els ciutadans.

Oriol ha dit...

Àlex,
Certament, l'equilibri entre la confiança en els polítics i dir que són uns lladres és bastant difícil. Però quan comences a tirar d'alguns projectes, per petits que siguin, comences a adonar-te de les contradiccions que comporta. Amb això no vull fer una defensa a ultrança de la classe política. Estic preparant un post sobre el tema de les contradiccions de les que et parlo.

Sobre el tema del messies, totalment d'acord. Jo no en sé gaire d'antropologia ni de sociologia i no sé si es pot parlar d'una necessitat humana o alguna cosa per l'estil. El que està clar el paper de l'Obama avui en dia és EXACTAMENT el mateix del dels Médicis.

Per cert, avui una coneguda em diu: "m'han dit que amb això de l'Obama el tema del Sàhara se solucionarà". Realment la il·lusió està per tot arreu. I això ja és un mèrit.

joan ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
joan ha dit...

Entenc, Àlex, les teves desconfiances i, el que és més important, tots les hem compartit alguna vegada. De totes maneres, el que dius em dona peu a posar-me en contra de la identificació de "la desgràcia" amb el govern. ¿Eren els mèdicis els causants de la desgràcia? D'una manera general (podeu afegir-hi els detalls) els governants no han causat les desgràcies. Més aviat, diríem, s'erigeixen líders com a resultat de la desgràcia. Igualment, l'estafa o el robatori, que tanta desconfiança genera, han estat condemnats des d'antic, també pels governants. Hi ha molts exemples que justifiquen (també creences compartides per tots) que les desgràcies que afligeixen al poble acabaran afligint als governants, tan si són com si no persones cobdicioses.

Si alguna vegada s'ha condemnat alguna persona de les Illes Balears per tenir bosses de bitllets ensorrades al jardí d'una casa a primera línia de mar, se la condemnat per tràfic d'influència, corrupció o associació mafiosa : ), no per ser líder, governant o polític.

No m'estenc més perquè després em renyeu. He intentat ser simple, no és demagògia. Si seguiu, ja seguiré: com la situació de l'aula, jo si no surten tots, em quedo assegut.

marta ha dit...

Oriol!

Pero quin privilegi que m'hagis citat al teu blog!

I encara més aqui les Iles Balears citades com a exemple de corrupció i estafa! Difícilment em puc trobar més al·ludida!

I comparat amb l'altre blog que compartim com a minim aqui no es respiren uns comentaris tan destructius!


Realment va ser un moment emocionant. Saps quan varem sortir al carrer a celbrar-ho? Quan la FOX va anunciar que l'Obama era president. En aquell moment ja era irreversible!

D'altra band crec que la il·lusió és molt i molt exigerada!
Realment sorpren que els estudiants d'una cooperativa d'estudiants, hippies a més no poder, alternatius en totes es seves expresions van i surten als carrers a celebrar la victoria d'un candidat d'un partit de masses gens radical.

T'imagines això a Catalunya? Vamos, no surtim als carrers ni que sigui el partit revolucionari independentista. Sempre es quedarien curts per las nostres exigències!

El meu dubte és

Ja que accepten tan el sistems, tenen més capacitat d'influir positivament?

O com accepten el sistema ja no canviaran res sustantiu?

Oriol ha dit...

Marta,
Veig que la teva vessant "les coses es canvien des de dins" s'està reforçant amb la teva estada pels EUA. Com ho porta el Josep?
Bona reflexió la que aquí no sortiríem a celebrar res provinent del sistema. Recordes què cridaven els de l'assemblea com a insult? "Demòcrata!". I crec que no es referien al partit de l'Obama... o potser sí?
Joan, bona argumentació, en la teva línia de salvar el sistema des de fora. En tot cas, a mi no em semblava que l'Àlex hagués fet una identificació "polític=corrupte". Jo crec que el seu comentari era més visceral en el sentit de iaio de poble:"jo no me'n fio". Crec que aquestes reaccions amaguen o si més no reflecteixen una reacció força humana

marta ha dit...

Ui, pero jo aixó de que moltes coses es canvien des de dins ja ho tenia molt clar. L'únic es que em sorpren que auqi es te tan i tan assumit, que fa una mica de por..

joan ha dit...

Amb això de "salvar el sistema des de fora" no sé què vols dir. Posa un exemple. Només volia argumentar. Sí que he llegit entre línies que el l'Àlex es preguntava, "no serà que els únics que volen ser polítics ho volen ser per què no tenen escrúpuls? Per què volen ser líders, si no? Ideologies a part, no hi ha molts exemples de polítics sense escrúpuls?". A mi aquesta pregunta no em sembla d'avi, em sembla una pregunta molt normal.

La desconfiança aquesta, de fet, és un factor polític important. (En la línia, potser, d'això que dèieu que "aquí no celebraríem res que vingui del sistema", malgrat que a mi em sembla una formulació rara.) És possible que a España, per motius bastant clars (no?), hi hagi molta desconfiança amb els polítics (respecte el país x, p. e., Amèrica). Jo crec, i ho puc argumentar, que part d'aquesta desconfiança és excessiva i està poc justificada.

Per altra banda, em pregunto a que us referiu. ¿Què vol dir això de "acceptar el sistema" i què vol dir no acceptar-lo?* ¿I, us referiu al que us referiu, hi ha d'haver una resposta absoluta, és a dir, o "sí, sí, totalment" o "no, no, en absolut", a la pregunta sobre la "influència en el sistema"?

(*¿"hippie" o "alternatiu" = no acceptar el sistema? ¿¿I neo-catòlic-conservador = acceptar el sistema??)

marta ha dit...

Mmmm...
jo feia el comentari sense realemtne plantetjar-me la definició completa d'acceptar o no acceptar el sistema.

Pero crec que el que vull dir es pot reflexar bastant be en un exemple:

Hi ha un moment en que el comunisme té una lluita interna:

A Alemanya començen a acceptar de participar en el sistema parlamentari com un partit gran per canviar les coses en favor dels treballadors.

Un altre corrent els critica molt fortament pq aquesta opció implica acceptar les institucions burgeses. El que s'ha de fer é preparar la revolució per acabar amb tot el sistema burges.

Em referia a aquest tipus de diferències en l'elaboració d'una estrategia política.

Per mi, evidentment que si podem arribar a la "nostra" utopia endevant! pero mirant en perspectiva, els socialdemocrates alemanys varen aconseguir reducció de jornades laborals, l'inici de la seguretat social...
els altres encara estan esperant...

joan ha dit...

Cagum! Ara sí que no entenc res... : ) Tampoc volia una resposta tan sofisticada, eh! Només t'invitava a que plantegessis el dubte aquell (sobre la "capacitat d'influir"), substituint la paraula "sistema" per una altra, ja que no acabo de veure a què us referiu. Però en qualsevol cas, jo trobo que l'administració Bush era hora que plegués, m'alegro que qui planeja bé la campanya la pugui acabar guanyant i que les eleccions no siguin una tòmbola absolutament impredictible (això faria que fóssin, p. e., molt inamovibles i poc estimulants, tan pels qui van a votar, com pels candidats, com pels qui ens ho mirem bevent vi i unes pastes, sobretot si són unes pastes de té delicioses i, és clar, si la CNN té una pantalla enorme amb una mena de Tomàs Molina de les eleccions que és capaç de trobar coherència a cada dada insignificant).

Oriol ha dit...

ei gent,
demà prometo nou tema. he anat una mica de bòlit so far i ara és quasi la una del matí així que ho aplaço un dia...