Jo també estic en contra de l’Hotel Vela

Diumenge que ve s’inaugura a Barcelona l’hotel W, més conegut com l’hotel Vela degut a la forma que han dissenyat els arquitectes top encarregats del projecte per trencar la vista als barcelonins. Es tracta d’un hotel de gran luxe ubicat a només vint metres de l’aigua i que sembla que ha tingut una gran rebuda tenint en compte l’alt nombre de reserves que ha acaparat pels primers dies.

En Louie l’altre dia em va passar un link de la plataforma en contra de l’hotel Vela que han constituït una sèrie d’entitats i veïns del barri. El dia 27, van organitzar una protesta a la platja de Sant Sebastià en contra de la propera inauguració de l’hotel.

M’he decidit a posicionar-me sobre aquest tema perquè em sembla que simbolitza alguns dels debats que es donen actualment sobre com i quant hem de créixer. Els arguments dels partidaris de l’hotel és que crearà llocs de treball i es convertirà en un atractiu més de la nostra Barcelona que sovint mira més enfora que endins. Els qui s’hi oposen, diuen els partidaris, són els tradicionals anti-sistema que no han comprès encara que perquè la gent mengi cal fer certs sacrificis i concessions a la iniciativa empresarial.

Però l’hotel Vela sembla que traspassa la barrera del sentit comú. D’entrada perquè es construeix sobre un terreny guanyat al mar i, per tant públic, venut a una gran empresa el qual permet la instal•lació d’un hotel amparant-se amb la seva condició d’”equipament”. En segon lloc, perquè utilitza la normativa referent als ports per poder construir el citat “equipament” al costat del mar, i no a cent metres com marcaria la llei de costes. Sembla doncs, que en aquest cas, s’han dut a terme una sèrie de tripijocs normatius per tal de construir l’hotel.

Les lleis, a diferència de les requalificacions, són fetes amb una certa perspectiva històrica, intentant passar per alt la superficialitat de les decisions del dia a dia. La Llei de Costes es va desenvolupar quan el litoral ja havia començat a ser destruït per un sector, el turístic, que ja llavors creava “llocs de treball i creixement econòmic”. El pas del temps ha demostrat que aquell creixement no era sostenible ni raonable. Molt em temo que d’aquí uns anys, quan la gent es passegi per la Barceloneta i es pregunti qui va ser l’hortera que va projectar aquest mamotreto al costat del mar, algú li haurà de respondre que a principis de segle, crèiem que la creació de llocs de treball era un argument suficient per llegir les lleis com convingués i convertir allò públic en privat amb la consciència tranquila.