La regularitat no està caracteritzant el declarianes des de l'estiu. Tot i així, i a les portes de Nadal, intento donar-li una mica més de corda i que entri al 2010 en bona salut.
Fa unes setmanes, quan va esclatar el cas Pretòria i es va saber que Lluís Prenafeta escrivia un diari des de la presó, algú va dir: "si us plau, que li robin el boli". És una sensació similar a la que tinc quan escolto i llegeixo el periodisme esportiu de casa nostra; la falta de rigor i professionalitat em genera la sensació de demanar "que algú li apagui el micro a aquest imbècil". La grandiloqüència innecessària, l'exaltació de les passions més baixes i la utilització política de l'esport són el pa de cada dia.
L'argument que se sol utilitzar per justificar aquest to és la famosa frase de Maquiavel que "l'Audiència justifica els mitjans". Però sens dubte hi ha una efecte retromalimentador en tot aquest fenomen i sempre amb aquesta hipocresia de condemnar la violència un cop aquesta esclata. Només cal posar al google "Figo traidor" per veure les barbaritats que en el seu moment van incitar els mateixos diaris esportius.
La falta de rigor és també un clàssic, com quan l'Sport publicava aquesta portada el dia de les declaracions d'Eto'o a Vilafranca.
No voldria posar-me iaio i defensar el Puyal com a exemple, però sembla que el seu estil desprèn un rigor i una professionalitat ben escassa en aquest sector, per molt que confongui Iniesta amb Touré o que expliqui més batalletes del compte.
Però la premsa, i en especial l'esportiva, no es pot deinhibir de les dinàmiques que ajuda a generar. El dogma de la llibertat d'expressió no pot servir per justificar-se, mentre es dediquen a promoure uns valors i unes actituds que després transcendeixen les simples narracions dels partits i que enfronten les persones més enllà del joc. Quan els periodistes obvien les seves responsabilitats i es dediquen a "echar carnaza" a les masses exaltades, es converteixen en els típics aficionats amb tambor que, d'esquena al partit, esperonen la hinchada en els clàssics del futbol argentí. Es converteixen, intencionadament, en hooligans amb micro.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
M'acabes de recordar l'Albert Planelles, el professor de literatura (el vas tenir?).
Ara passo per aquí de tant en tant.
Bon Nadal!
Núria R.M.
oriol!
com hauràs vist el meu blog no és gaire formal. he estat mirant una mica les clarianes i les bardisses, seguiré visitant!
per cert, t'enviaré les revistes per mail, a veure què et semblen!
per cert, t'havia enviat les revistes al hotmail, però sembla que no funciona ja!
Publica un comentari a l'entrada