dijous, 1 de desembre del 2011

Reformar l'esquerra catalana (1/10): Identitat catalana

Un partit d’esquerres no ha de tenir l’eix nacional com a prioritat. Això de “independentista i d’esquerres” sempre m’ha semblat una contradicció in terminis. Si posem la igualtat entre les persones com una prioritat, no podem posar-hi barreres en forma de fronteres. Hi ha qui ha formulat això en temes normatius o ètics. Una ètica cosmopolita, que pressuposa que tothom forma part d’una única comunitat d’éssers humans iguals, no sembla compatible amb les fronteres. L’oposat seria el comunitarisme, o bé considerar que existeixen diverses comunitats, on la igualtat es pressuposa dins de cada una d’elles.

Dit això, una esquerra catalana reformada no pot obviar el context en el que viu. El PSC s’ha mostrat tradicionalment molt incòmode en aquest eix nacional. Les ambigüitats i la falta de límits en les posicions li han fet perdre molta credibilitat. A més, ha caigut de quatre potes en les mesquines tàctiques de la dreta catalana. Sigui com sigui, tota l’esquerra catalana s’ha mostrat d’acord en que Catalunya és una nació. Això, avui en dia, no es discuteix en el si de l’esquerra. I dit, això, una nació ha de poder decidir el seu futur.

Una nova esquerra catalana no pot renunciar a aquest principi si vol tenir alguna opció de governar. Ha quedat més que demostrat que obviar la qüestió identitària no evita que aquesta domini l’agenda. En qualsevol cas, la postura a presentar davant d’una hipotètica consulta ha de ser, en el meu entendre, ben clara. L’esquerra no està per aixecar fronteres sinó per esborrar-ne. Catalunya ha de poder decidir el seu futur però l’esquerra hauria de defensar que aquest futur no passa per un propi estat sinó per una Espanya i una Europa més inclusives i obertes.

El gran repte de l’esquerra catalana és aconseguir donar un tomb al nacionalisme de caire germànic que ens ha dominat. Paradoxalment, va ser Pujol qui va llençar una frase que, en certa manera, s’aproxima al que hauria de ser el leitmotive de la identitat catalana: es català qui viu i treballa a Catalunya. Però aquesta frase s’ha d’actualitzar. Ser català ha de voler dir pertànyer a una comunitat política que garanteix als seus ciutadans poder tirar endavant el seu projecte de vida a nivell personal, social i econòmic. Ser català ha de voler dir estar compromès amb uns valors i un compromís cívic de convivència col•lectiva. Una identitat política que garanteix el desenvolupament individual i la plenitud personal. Ser català, posat en termes carrinclons, hauria de ser el sentiment de pertànyer a una comunitat que et permet cercar la felicitat personal. L’esquerra ha de jugar un paper actiu en la formulació d’aquesta identitat.

8 comentaris:

Violeta Ibáñez ha dit...

joooo,no ha sortit el meu comentari. Deia que m'agrada el teu projecte però que va ser el PSUC el que va dir això de que "català és el que viu i treballa a Catalunya" allà pels anys 70. Va ser una idea de gran impacte, a mi se'm va fer la llum: S'estava parlant d'un altre món.. un altre món possible. Una abraçada

Anònim ha dit...

Em sembla be començar un debat polític sobre la identitat de l'esquerra. Començar per la questió nacional te pebrots pero vaja, som-hi!! Estic d'acord amb el que dius pero aixo vol dir que l'esquerra haura de treballar en dues direccions: aqui per desfer el mite que "la culpa es de Madrid" i tot passa perque "ens roben els nostres diners" i a l'hora dient que el nacionalisma espanyol de "evitar la ruptura d'Espanya" com a excusa per no reconeixer els simols i els drets identitaris (llengua etc) són inacceptables.

Acompanyo en el sentiment al polític que li toqui. Caldrà crear una nova generació de polítics amb capacitat pedagògica i capaços de fer frases tan brillants com la de "es català qui viu i treballa a catalunya"

Ortiga

Oriol ha dit...

Violeta,
gràcies per aportar informació valuosa al bloc! Ja em quadra més que fos el PSUC qui digués la frase que jo atribuïa al Pujol. Potser és hora de tornar a parlar d'un altre món possible, no?

Ortiga,
tens raó, m'ho vaig pensar bé sobre si començar per identitat catalana o no. però em sembla que no es pot "escórrer el bulto" més en aquest tema. i sí, difícil tasca pel qui li toqui.

Anònim ha dit...

El "gran repte" del que parles és el repte. La manca d'un relat catalanista que necessariament ha de ser renovat li ha fet perdre la centralitat en la política, es a dir, en cert moments el PSC apareix realment devant de molt sector socials coma partir poc català.
La renovació passa per aprofondir en alguns del conceptes que plantejes com elements d'un nou catalanisme però acceptant el dret a l'autodeterminació.
En quasevol cas haurà de ser un combat fort en el camp de les idees
Talp

Anònim ha dit...

Trobo que abans de decidir tot això el PSC hauria de clarificar quina és la seva relació amb el PSOE, en el sentit que una posició d'aquest tipus només es pot defensar si és tenen les mans completament deslligades.
Dels que hi ha dins del partit m'agradaria saber quants s'identifiquen amb el PSC i quants amb el PSOE.

Candide ha dit...

El igualitarismo que está en el centro del posicionamiento izquierdista puede llevar tanto a negar diferencias nacionales como a respetarlas, en ningún caso a exacerbarlas.

Cuando la izquierda respeta las diferencias nacionales lo hace por respeto a los derechos individuales, como el derecho a la propia cultura, pero no reconoce derechos nacionales por sí solos.

Al contrario, la izquierda tradicionalmente se opone a la tipificación del individuo que emana del nacionalismo. Es precisamente ahora, cuando la tipificación nacionalista del individuo es rampante, que este debate tiene sentido.

Hay que reconocer que tiene méritos que lo propongas, Oriol. Es una muestra de coherencia y valor.

Oriol ha dit...

Anem a pams:
Talp, tens tota la raó. L'esquerra ha de tenir un pes més fort en el debat ideològic. Tant en l'aspecte nacional com en l'econòmic i social. En parlarem més endavant.

Futbolenxarxa,
tens raó però fixa't que parlo d'una esquerra catalana sense acabar de concretar. Fins ara el partit de referència ha estat el PSC però potser hi ha espai per un PSC més transversal o un nou partit que aglutini la majoria de l'esquerra. No crec que pensar en l'actual dicotomia PSC-PSOE ajudi a la renovació.

Candide,
d'acord amb el que dius, però em sembla que estem d'acord en que l'esquerra catalana no es pot inhibir dels debats de la societat. I aquest n'és un de molt important.

Candide ha dit...

Homes, és clar que hi estem d'acord! Ningú no es pot inhibir de participar en un debat així, ni l'esquerra, ni la dreta, ni el centre.

Per això et felicito que vulguis treure l'esquerra de la seva postura autocomplaent. Em sembla que fins ara no han fet el debat que proposes i s'han retirat a una postura còmode que res té a veure amb el seu credo polític fonamental.