Fa un parell d’anys, el Tomàs Alcoverro va venir a l’Àutonoma a fer una conferència sobre el Líban. Amb més de trenta anys d’experiència com a corresponsal a Beirut, va centrar la seva tranquil•la i captivadora exposició en la influència que havien tingut les potències estrangeres en la curta i convulsa vida del país, que va batejar com “el país dels cònsols”.
La setmana passada, ens vam decidir amb l’Anna a fer una escapada de sis dies per veure com era el país, més enllà de cròniques inquietants a les notícies i de ser un dels pocs països on les nostres estimades forces armades realitzen missions internacionals. L’experiència va valdre molt la pena. Vam fer una ruta que ens va portar per tota la costa, des de Sidó i Tir (aquesta darrera amb abundants banderes de Hezbollah i presència de la FINUL II) fins a Trípoli, ciutat més semblant a Damasc de totes les que vam visitar, amb un ambient força enrarit i hostil pel visitant. El darrer dia el vam passar al vall del Qadisha, un zona muntanyosa molt tranquil•la, antic bastió maronita i on s’hi troba l’única estació d’esquí de tot l’Orient Mitjà.
És difícil treure conclusions amb només sis dies de visita. Però si alguna cosa és el Líban és un país de contrastos. Beirut és una ciutat molt occidental, amb grans edificis i grans cotxes, on només els clàxons incessants dels taxis et recorden que estàs per aquestes latituds. La més que abundant presència militar pels carrers no deixa cap dubte que no es tracta precisament d’una zona estable. Tot i així, la vida pels carrers és relaxada i el dijous al vespre els joves de la ciutat s’engalanen com el que més per gaudir dels clubs i de la nit fashion beirutí.
A la resta del país, s’hi troba des de la White Beach, un club de platja amb una aigua neta i un ambient europeu, zocos pintorescos i en alguns casos turístics com els de Sidó i Biblos, carrers bruts i mirades hostils, com a Trípoli, poblets de muntanya que recorden el Ripollès, com el pacífic Becharré i les ruines romanes impressionants de Baalbek on els venedors de souvenirs insisteixen perquè compris samarretes de record amb la insígnia de Hezbollah. En definitiva, un país amb mar i muntanya, clarament mediterrani i no tant diferent al nostre. I on es passa de la inquietud inicial del “no passarà res oi?” al pensament “això és com Menorca” tan ràpid com es creua un carrer, es deixa enrere un control militar i s’enfila el camí cap al mar per veure la posta del sol.
dijous, 9 de juliol del 2009
dimecres, 24 de juny del 2009
Bahrein: construint un futur passat de moda
Dijous passat, després de fer l’examen de la universitat, vaig agafar un vol cap a Bahrein. Bahrein és una illa de la mida de Menorca on hi viuen 750.000 persones, dues terceres parts de les quals estrangeres, principalment indis, indonesis, bangladeshis, etc. que treballen, ja sigui en el sector serveis, en la construcció de grans hotels i, com no, en les empreses extractores de petroli.
El país està derivant en un nou Dubai, construït a base dels beneficis que proporciona l’or negre i, com no, l’especulació que acompanya tot enriquiment sobtat (crec que molta gent a Espanya sap ara mateix de què parlo...). Grans hotels, grans edificis i grans cotxes. Vam llogar un cotxe barat i amb 7 euros ja teníem el dipòsit ple. La primera nit la temperatura era de 45 graus, amb una xafogor que feia que no es pogués estar a l’exterior més d’un minut sense risc de desmaiar-se.
Bahrein sorprèn perquè no hi ha ningú caminant pels carrers. Només algun treballador desafortunat que va o torna de la feina mentre els bahreinis, els homes amb vestits blancs i les dones amb vestits negres que els tapen tot el que poden i més, gaudeixen de manera grollera dels luxes que els ha portat el petroli.
Les contradiccions d’aquest país són tan evidents que proporcionen una sensació ben estranya al visitant. Un vespre, enmig de grandíssims edificis il•luminats, la Ilària (la meva companya de viatge i de pis a Damasc) va dir una frase que resumeix bastant bé què és Bahrein; un país que construeix un futur que ja ha passat de moda. Un futur Blade Runner, que tothom s’imaginava fa vint o trenta anys. El futur d’ara és diferent: un futur més ecològic, més net, més sostenible. Una idea diferent de com serà el demà ha emergit en els darrers anys. Però a Bahrein, potser enlluernats per tants diners o potser emboirats per la barreja de pols i vapor d’aigua que enterboleix l’ambient, encara no se n’han adonat.
El país està derivant en un nou Dubai, construït a base dels beneficis que proporciona l’or negre i, com no, l’especulació que acompanya tot enriquiment sobtat (crec que molta gent a Espanya sap ara mateix de què parlo...). Grans hotels, grans edificis i grans cotxes. Vam llogar un cotxe barat i amb 7 euros ja teníem el dipòsit ple. La primera nit la temperatura era de 45 graus, amb una xafogor que feia que no es pogués estar a l’exterior més d’un minut sense risc de desmaiar-se.
Bahrein sorprèn perquè no hi ha ningú caminant pels carrers. Només algun treballador desafortunat que va o torna de la feina mentre els bahreinis, els homes amb vestits blancs i les dones amb vestits negres que els tapen tot el que poden i més, gaudeixen de manera grollera dels luxes que els ha portat el petroli.
Les contradiccions d’aquest país són tan evidents que proporcionen una sensació ben estranya al visitant. Un vespre, enmig de grandíssims edificis il•luminats, la Ilària (la meva companya de viatge i de pis a Damasc) va dir una frase que resumeix bastant bé què és Bahrein; un país que construeix un futur que ja ha passat de moda. Un futur Blade Runner, que tothom s’imaginava fa vint o trenta anys. El futur d’ara és diferent: un futur més ecològic, més net, més sostenible. Una idea diferent de com serà el demà ha emergit en els darrers anys. Però a Bahrein, potser enlluernats per tants diners o potser emboirats per la barreja de pols i vapor d’aigua que enterboleix l’ambient, encara no se n’han adonat.
divendres, 5 de juny del 2009
You have the ability to reimaging the world
Diuen molts que el discurs de l’Obama del passat dimecres a El Caire passarà a la història. Com ja he comentat algunes vegades, tinc afició per “les fonts primàries”, ja siguin debats de l’Estat de la Nació, nits electorals o discursos polítics quilomètrics. Si no recordo malament, aquesta “afició” va començar amb els funerals de Izaac Rabin, el novembre de 1994. Evidentment que en aquella època devia ser més avorriment un dia que estava malalt i no podia anar a l’escola que no pas voluntat de conèixer de primera mà l’actualitat internacional. Sigui com sigui, ahir vaig trobar el discurs sencer de l’Obama al diaria italià La Repubblica (per què els diaris espanyols no solen penjar fonts primàries com aquesta?) i em vaig disposar a escoltar els 55 minuts de durada amb atenció.
Vaig quedar impressionat. No estic gens acostumat a sentir un polític que diu coses amb sentit comú, una rera l’altra, durant gairebé una hora. En primer lloc em va sorprendre “l’espiritualitat” del discurs. Escrivia fa unes setmanes la sorpresa que em provoca la poca transcendència de la vida (i la política) catalana/espanyola/europea. Obama feia constants referència a l’ànima, al missatge de pau de la religió, a la tranquil•litat espiritual, al fet de compartir tots junts un mateix planeta... A Europa els discursos polítics són més immediats, més tàctics, més de politiqueo barat del dia a dia. Sense visió de conjunt i sense visió de futur. Obama donava un missatge de comunitat; de comunitat humana amb un destí comú o, almenys, amb un camí compartit.
Una altra cosa que em va sorprendre va ser la claredat en alguns punts i la voluntat de no esquivar temes. “La situació de Palestina és inacceptable” és una frase sense precedents en un president americà (i en un polític rellevant). El discurs de l’Obama va tornar a posar de manifest la falta de decisió europea en política exterior. Tots els polítics europeus, que se sentien quilòmetres per davant de Bush (“nosaltres som europeus, ens importa la societat cohesionada i de dret”) van passar a estar quilòmetres per darrera amb les posicions de l’Obama d’ahir. Va ser clar amb el tema del vel, va ser clar amb el paper de la dona, va ser clar amb el món que vol ajudar a construir. I, mentrestant, Europa es segueix perdent en la falta de rumb i els debats interns.
Alguns pensareu que m’he torrat i que algun ianqui m’ha menjat el tarro. Però crec que és important valorar el discurs d’ahir com en la seva justa mesura. I algú dirà que tot això són paraules i que caldrà veure què és el que passa. Però és que els discursos també són política, també canvien les coses, la percepció de la gent, la predisposició a buscar solucions. Mentre els escèptics continuen esperant “gestos” de l’Adminsitració americana, l’Obama ja fa molts mesos que ha començat a fer política de debò amb els seus discursos.
Europeus, a votar diumenge. I, em temo, a seguir veient com el món avança mentre nosaltres ens discutim. Em quedo amb la frase de l’Obama que he posat com a títol de l’entrada. És clar que és fàcil de dir que és un idealista. Però o ens posem a fer alguna cosa o ens quedarem enrera.
(*) la valoració del Zapatero del discurs va ser: “le agradezco la mención a la Alianza de Civilizaciones”. Sense comentaris.
Vaig quedar impressionat. No estic gens acostumat a sentir un polític que diu coses amb sentit comú, una rera l’altra, durant gairebé una hora. En primer lloc em va sorprendre “l’espiritualitat” del discurs. Escrivia fa unes setmanes la sorpresa que em provoca la poca transcendència de la vida (i la política) catalana/espanyola/europea. Obama feia constants referència a l’ànima, al missatge de pau de la religió, a la tranquil•litat espiritual, al fet de compartir tots junts un mateix planeta... A Europa els discursos polítics són més immediats, més tàctics, més de politiqueo barat del dia a dia. Sense visió de conjunt i sense visió de futur. Obama donava un missatge de comunitat; de comunitat humana amb un destí comú o, almenys, amb un camí compartit.
Una altra cosa que em va sorprendre va ser la claredat en alguns punts i la voluntat de no esquivar temes. “La situació de Palestina és inacceptable” és una frase sense precedents en un president americà (i en un polític rellevant). El discurs de l’Obama va tornar a posar de manifest la falta de decisió europea en política exterior. Tots els polítics europeus, que se sentien quilòmetres per davant de Bush (“nosaltres som europeus, ens importa la societat cohesionada i de dret”) van passar a estar quilòmetres per darrera amb les posicions de l’Obama d’ahir. Va ser clar amb el tema del vel, va ser clar amb el paper de la dona, va ser clar amb el món que vol ajudar a construir. I, mentrestant, Europa es segueix perdent en la falta de rumb i els debats interns.
Alguns pensareu que m’he torrat i que algun ianqui m’ha menjat el tarro. Però crec que és important valorar el discurs d’ahir com en la seva justa mesura. I algú dirà que tot això són paraules i que caldrà veure què és el que passa. Però és que els discursos també són política, també canvien les coses, la percepció de la gent, la predisposició a buscar solucions. Mentre els escèptics continuen esperant “gestos” de l’Adminsitració americana, l’Obama ja fa molts mesos que ha començat a fer política de debò amb els seus discursos.
Europeus, a votar diumenge. I, em temo, a seguir veient com el món avança mentre nosaltres ens discutim. Em quedo amb la frase de l’Obama que he posat com a títol de l’entrada. És clar que és fàcil de dir que és un idealista. Però o ens posem a fer alguna cosa o ens quedarem enrera.
(*) la valoració del Zapatero del discurs va ser: “le agradezco la mención a la Alianza de Civilizaciones”. Sense comentaris.
divendres, 29 de maig del 2009
Dóna’m un partit de futbol i et munto una festa
Inevitablement, el “declarianes” s’apunta a l’eufòria culer. Un bar ple a vessar, una taula de quinze persones, cervesa i l’himne del Barça de fons. Podria haver estat a L’Hospitalet però estava al costat de l’ambaixada d’Iran, a l’Autostrada Mezzeh de Damasc. Tot i l’eufòria present, ningú de Barcelona, ningú de casa nostra. Tothom em venia a felicitar i a abraçar com si jo hagués fet el gol decisiu. Va ser una sensació estranya. Eufòria, molta, enveja de tots els que estaven a Barcelona i amb ganes d’allargar la festa tot i sabent que a Damasc no hi ha Canaletes ni res que s’hi assembli. Al final, la decisió va ser anar a comprar una ampolla de vi i tornar a casa a celebrar-ho amb amics. Entre ells, un anglès que, amb un fair play britànic envejable, reconeixia que el Barça es mereixia la copa i s’apuntava a la festa omplint els gots un rere l’altre. M’imaginava jo en el seu lloc dient que l’àrbitre s’havia equivocat, que havíem tingut mala sort o, senzillament, anant-me’n a dormir de mala llet.
Tot i que puc dir que aquí els partits es viuen amb una intensitat força alta, el que sí que em perdo completament són els avantmatxos i postpartits (curioses aquestes dues paraules, perquè no es diuen avantpartits i postmatxos?). Em vaig tragar tots els diaris el dia abans i després de la final i vaig trobar coses que en un primer moment em van semblar exagerades i que potser, s’hi hagués estat a BCN enmig de l’eufòria generalitzada, m’haguessin passat per alt. El Periódico és especialista en aquest capítol. El dia del partit hi havia un editorial comparant el futbol amb la més sublim de les arts, intentant fer un assaig sobre teoria de l’art força lamentable. El dia després, el mateix Periódico publicava un article d’un periodista que deia que era l’única vegada en tota la seva carrera que escrivia un article plorant.
Sembla doncs, que una victòria com la del dimecres ens trastoca i ho trastoca tot. Però, què carai, per què no? El Xavi Hernández deia el dia després del partit a El País que volien guanyar per dedicar la victòria a la gent que està sense feina i passant-les putes. Algú que no li agradi el futbol pot arribar a pensar que la frase és una broma de mal gust i que un partit no canvia la vida de ningú que està sense feina. Però el futbol és així, irracional. A mi mateix em va venir al cap per un moment el meu tiet avi, soci del Barça durant 67 anys, que va morir fa uns mesos i per un instant vaig pensar que tot plegat era un homenatge cap a ell. Però és que potser tampoc cal ser sempre racional i pensar en termes lògics.
Així que crec que deixo la racionalitat per un dia i m’apunto al dionisisme regnant.
Visca el Barça!
Tot i que puc dir que aquí els partits es viuen amb una intensitat força alta, el que sí que em perdo completament són els avantmatxos i postpartits (curioses aquestes dues paraules, perquè no es diuen avantpartits i postmatxos?). Em vaig tragar tots els diaris el dia abans i després de la final i vaig trobar coses que en un primer moment em van semblar exagerades i que potser, s’hi hagués estat a BCN enmig de l’eufòria generalitzada, m’haguessin passat per alt. El Periódico és especialista en aquest capítol. El dia del partit hi havia un editorial comparant el futbol amb la més sublim de les arts, intentant fer un assaig sobre teoria de l’art força lamentable. El dia després, el mateix Periódico publicava un article d’un periodista que deia que era l’única vegada en tota la seva carrera que escrivia un article plorant.
Sembla doncs, que una victòria com la del dimecres ens trastoca i ho trastoca tot. Però, què carai, per què no? El Xavi Hernández deia el dia després del partit a El País que volien guanyar per dedicar la victòria a la gent que està sense feina i passant-les putes. Algú que no li agradi el futbol pot arribar a pensar que la frase és una broma de mal gust i que un partit no canvia la vida de ningú que està sense feina. Però el futbol és així, irracional. A mi mateix em va venir al cap per un moment el meu tiet avi, soci del Barça durant 67 anys, que va morir fa uns mesos i per un instant vaig pensar que tot plegat era un homenatge cap a ell. Però és que potser tampoc cal ser sempre racional i pensar en termes lògics.
Així que crec que deixo la racionalitat per un dia i m’apunto al dionisisme regnant.
Visca el Barça!
dissabte, 16 de maig del 2009
Saida Zeinab
Una de les barriades de Damasc, conegudes per tots els xiïtes del món, és Saida Zeinab. Saida Zeinab va ser la filla de l’Imam Alí, primer imam dels xiïtes, i germana de l’Imam al-Hussein, martiritzat a Bosra fa una pila de segles. Es creu que Saida Zeinab va morir als afores de Damasc on es va construir una mesquita que amb el temps es va convertir en mesquita de referència per tot l’Islam xiïta. Avui en dia, tots els imams xiïtes de referència hi tenen una “delegació” que consisteix en un centre de pregària, biblioteca, lloc de reunió,...
Allà hi viu l’Abdallah, un religiós afganès exiliat a Damasc que vaig conèixer a través de l’Alí, un indi-britànic xiïta del qual diria que ja us vaig parlar fa unes setmanes. L’Abdallah sap una mica de castellà i es va embrancar a escriure la història de Saida Zeinab i em va demanar si li podia corregir. L’home no para de trucar-me per saber quan l’acabaré perquè he estat bastant ocupat amb la uni últimament.
Total que un dia vam anar amb l’Alí a conèixer l’Abdallah a casa seva. Després d’una estona de conversa, l’Alí em va ensenyar algunes de les “delegacions” de les que he parlat i la mesquita de Saida Zeinab, per mi de les més impressionants de Damasc. Saida Zeinab és avui en dia el barri per excel•lència dels refugiats iraquians a Damasc. S’hi pot veure un panorama completament diferent del centre de la ciutat on jo visc. És molt interessant allunyar-se del centre, ja sigui per conèixer religiosos afganesos o per jugar un partit de futbol, com vaig fer fa uns dies. El panorama canvia radicalment i el “Damasc dels cybercafès” dóna pas a un panorama notablement diferent, marcat per la gent senzilla i les cases baixes que s’extenen quilòmetres i quilòmetres.
Us deixo amb l’inici de la història que ha escrit l’Abdallah, d’allò més curiosa... Ah, i dir-vos també que em va deixar un llibre en castellà: “Los derechos de la mujer en el Islam”. Us en copio també un fragment escollit (i va de debò) a l’atzar.
Història de l’Abdallah:
“En el nombre de Al•lah, el Compasivo, el Misericordioso, las alabanzas especiales sean para Dios, Creador del Universo. Que tengan los piadosos un buen final. El paraíso es de los monoteístas y el infierno para los que lo niegan. El castigo sea para los opresores. Las bendiciones sean sobre la Mejor de las Crisaturas, el Profeta Muhammad y su pura descendencia.”
Los derechos de la mujer en el Islam:
“Por esto resulta necesario para quien es “inexperta” con los hombres tener el acuerdo de su padre, quien conoce mejor los sentimientos de los hombres y quien, aunque esté poco capacitado, desea lo mejor y la felicidad para su hija. La ley no ha humillado de ninguna manera a la mujer con esto.”
Allà hi viu l’Abdallah, un religiós afganès exiliat a Damasc que vaig conèixer a través de l’Alí, un indi-britànic xiïta del qual diria que ja us vaig parlar fa unes setmanes. L’Abdallah sap una mica de castellà i es va embrancar a escriure la història de Saida Zeinab i em va demanar si li podia corregir. L’home no para de trucar-me per saber quan l’acabaré perquè he estat bastant ocupat amb la uni últimament.
Total que un dia vam anar amb l’Alí a conèixer l’Abdallah a casa seva. Després d’una estona de conversa, l’Alí em va ensenyar algunes de les “delegacions” de les que he parlat i la mesquita de Saida Zeinab, per mi de les més impressionants de Damasc. Saida Zeinab és avui en dia el barri per excel•lència dels refugiats iraquians a Damasc. S’hi pot veure un panorama completament diferent del centre de la ciutat on jo visc. És molt interessant allunyar-se del centre, ja sigui per conèixer religiosos afganesos o per jugar un partit de futbol, com vaig fer fa uns dies. El panorama canvia radicalment i el “Damasc dels cybercafès” dóna pas a un panorama notablement diferent, marcat per la gent senzilla i les cases baixes que s’extenen quilòmetres i quilòmetres.
Us deixo amb l’inici de la història que ha escrit l’Abdallah, d’allò més curiosa... Ah, i dir-vos també que em va deixar un llibre en castellà: “Los derechos de la mujer en el Islam”. Us en copio també un fragment escollit (i va de debò) a l’atzar.
Història de l’Abdallah:
“En el nombre de Al•lah, el Compasivo, el Misericordioso, las alabanzas especiales sean para Dios, Creador del Universo. Que tengan los piadosos un buen final. El paraíso es de los monoteístas y el infierno para los que lo niegan. El castigo sea para los opresores. Las bendiciones sean sobre la Mejor de las Crisaturas, el Profeta Muhammad y su pura descendencia.”
Los derechos de la mujer en el Islam:
“Por esto resulta necesario para quien es “inexperta” con los hombres tener el acuerdo de su padre, quien conoce mejor los sentimientos de los hombres y quien, aunque esté poco capacitado, desea lo mejor y la felicidad para su hija. La ley no ha humillado de ninguna manera a la mujer con esto.”
dimarts, 28 d’abril del 2009
Istambul was Constantinopla
Fa deu dies vaig ser a Istambul. Va ser el destí que vam escollir amb l’Anna per trobar-nos una setmana, tant pel preu com pel fet de no haver-hi estat mai. Realment va ser, una vegada més, un punt de trobada entre Occident – en versió Anna-Toulouse i Orient - en versió Oriol-Damasc.
Ara bé, si Barcelona és Occident i Damasc és Orient, Istambul està molt més a prop de la primera que de la segona. Evidentment que no tot Turquia és Istambul, ni molt menys, segurament és més aviat l’excepció, però em va sorprendre la modernitat de la ciutat. No deixa de sorprendre passejar per avingudes plenament occidentals amb les mesquites cantant de fons, qui sap si algun dia això serà habitual també per altres latituds. Em va sorprendre també la quantitat de turistes per metre quadrat qui hi havia i el nombre de parcs i jardins plens de tulipans que donaven la impressió de ser propis d’Amsterdam.
Per mi van ser uns dies de retorn, de menjar pasta bona i oblidar l’hummus, el kebab, el trànist, la contaminació i tota la pesca. Però en tornar a Damasc, després d’un viatge de 18 hores entre avió, taxi, bus (amb avaria inclosa i control de frontera etern) vaig tenir l’estranya sensació de pensar “per fi a casa”. És estrany quan això passa en una ciutat que no és la teva i que en tantes coses és diferent. Tot i així, en certa manera, durant aquests sis mesos, Damasc és més casa meva que cap altra lloc. Aquí hi tinc la universitat, una casa amb pati fantàstica, un vinillo del Liban que ens alegra els vespres, gent que poc a poc va sent més propera i moltes ganes de seguir aprofitant el temps com fins ara.
Ara bé, si Barcelona és Occident i Damasc és Orient, Istambul està molt més a prop de la primera que de la segona. Evidentment que no tot Turquia és Istambul, ni molt menys, segurament és més aviat l’excepció, però em va sorprendre la modernitat de la ciutat. No deixa de sorprendre passejar per avingudes plenament occidentals amb les mesquites cantant de fons, qui sap si algun dia això serà habitual també per altres latituds. Em va sorprendre també la quantitat de turistes per metre quadrat qui hi havia i el nombre de parcs i jardins plens de tulipans que donaven la impressió de ser propis d’Amsterdam.
Per mi van ser uns dies de retorn, de menjar pasta bona i oblidar l’hummus, el kebab, el trànist, la contaminació i tota la pesca. Però en tornar a Damasc, després d’un viatge de 18 hores entre avió, taxi, bus (amb avaria inclosa i control de frontera etern) vaig tenir l’estranya sensació de pensar “per fi a casa”. És estrany quan això passa en una ciutat que no és la teva i que en tantes coses és diferent. Tot i així, en certa manera, durant aquests sis mesos, Damasc és més casa meva que cap altra lloc. Aquí hi tinc la universitat, una casa amb pati fantàstica, un vinillo del Liban que ens alegra els vespres, gent que poc a poc va sent més propera i moltes ganes de seguir aprofitant el temps com fins ara.
dilluns, 20 d’abril del 2009
Religio
Una de les coses que més m’està sobtant des que estic a Damasc és la importància que té la religió per la vida de la gent. I no parlo només dels musulmans o cristians damascens sinó, en general, de tota la gent de diferents bandes del món que vaig coneixent. Potser el que sobta, mirant des d’uns ulls objectius aliens als meus, és la poca importància que té en el meu habitat natural barceloní.
Aquí són constants les converses al voltant de la religió, de la manera d’entendre la fe. L’altre dia, estudiant amb uns companys de la universitat, em vaig veure al mig d’un debat entre una noia americana protestant i un noi indi musulmà xiíta (aviat tindreu més notícies dels meus contactes amb la comunitat xiíta aquí a Damasc). Es pot dir que jo era un simple espectador ja que el meu anglès em permetia entendre la conversa però no intervenir-hi, almenys per dir exactament el que volia dir. El debat es podria resumir en una confrontació entre l’acció de gràcies com a finalitat en sí mateixa i la creença en què la bona obra (actuar com un hombre recto com diuen els saharaouis), és el que ens apropa a Déu. Us deixo a vosaltres relacionar cadascuna de les dues visions amb el xiísme o el protestantisme...
Independentment del contingut, em va sorprendre que es donés una conversa com aquesta en un àmbit tan informal com una tarda d’estudi i entre gent normal i corrent. Vaig pensar, i els vaig comentar, que a casa nostra aquest tipus de converses no es donen, o almenys no de manera habitual, excepte en cercles reduïts. No sé fins a quin punt la falta d’espiritualitat ens afecta d’una manera o una altra. De moment, he constatat que és un fet. I tranquils, no estic en camí de convertir-me a l’Islam, per molt que cinc cops al dia (ara mateix, per exemple) em taladren els altaveus de les mesquites recordant-me que Déu és El Més Gran.
Aquí són constants les converses al voltant de la religió, de la manera d’entendre la fe. L’altre dia, estudiant amb uns companys de la universitat, em vaig veure al mig d’un debat entre una noia americana protestant i un noi indi musulmà xiíta (aviat tindreu més notícies dels meus contactes amb la comunitat xiíta aquí a Damasc). Es pot dir que jo era un simple espectador ja que el meu anglès em permetia entendre la conversa però no intervenir-hi, almenys per dir exactament el que volia dir. El debat es podria resumir en una confrontació entre l’acció de gràcies com a finalitat en sí mateixa i la creença en què la bona obra (actuar com un hombre recto com diuen els saharaouis), és el que ens apropa a Déu. Us deixo a vosaltres relacionar cadascuna de les dues visions amb el xiísme o el protestantisme...
Independentment del contingut, em va sorprendre que es donés una conversa com aquesta en un àmbit tan informal com una tarda d’estudi i entre gent normal i corrent. Vaig pensar, i els vaig comentar, que a casa nostra aquest tipus de converses no es donen, o almenys no de manera habitual, excepte en cercles reduïts. No sé fins a quin punt la falta d’espiritualitat ens afecta d’una manera o una altra. De moment, he constatat que és un fet. I tranquils, no estic en camí de convertir-me a l’Islam, per molt que cinc cops al dia (ara mateix, per exemple) em taladren els altaveus de les mesquites recordant-me que Déu és El Més Gran.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
