Des de la llunyania londinenca, cada vegada se'm fa més insuportable i absurda la situació política a Catalunya. Una majoria de la gent considera que les retallades sense estímul econòmic no trauran el país de la crisi però han votat el partit que així ho defensa i que ho du a terme en col·laboració amb la dreta més retrògrada. Com s'exlplica? Ben senzill, el cinisme i tacticisme nacional pot amb tot.
Els catalans no poden seguir sent presoners d'aquest debat interessat, d'aquesta retroalimentació casposa entre l'ABC i la #lateralmatonera independentista, d'aquest tacticisme exasperant. Pacte fiscal? De què dimonis parlen? No em crec ser l'únic que veu que l'únic que vol Convergència és allargar sine die aquest sí però no que tant bé manegen, que els permet erigir-se com els defensors de la pàtria. El debat de fons està en si indepndència o no, oi? Doncs tinguem-lo. Demà mateix.
Parlant de la reforma de l'esquerra catalana, ja vaig defensar el dret a l'autodeterminació. És hora d'agafar el toro per les banyes i tenir un debat obert sobre els arguments a favor i en contra de la independència, cadascú amb els seus, sense que el que pensi diferent sigui un traidor, un cec o un ingenu. En qüestions nacionals, la divergència és tan vàlida com en totes les altres.
Però tinguem aquest debat ja. Votem. El que sigui però votem. Amb el compromís que surti el que surti, aparquem el debat durant cinquanta anys. Ho acceptarien els centralistes? Difícil. I els indepndentistes? Encara menys. Si sortís que no, tornarien a les andades, a seguir jugant aquest partit en el qual les normes es fan a mesura que passa el temps. I a seguir fomentant l'enfrontament i el victimisme fins a eixamplar la base militant. D'això no se'n diu partit, se'n diu bufonada. Per això s'han inventat el pacte fiscal, per anar fent, per no afrontar un debat que tindrien perdut i perquè només accepten la victòria com a únic resultat possible.
Jo ja n'estic fart. El país es desagna, la crisi ho arrassa tot i nosaltres seguim amb el de sempre. Votem ja, d'una vegada, i comencem a dedicar-nos a les persones.
dimarts, 20 de març del 2012
dimecres, 7 de març del 2012
Fer justícia amb la gent gran
El cap de setmana passat vaig ser a Barcelona per acomiadar-me de l'àvia. Havia viscut 87 anys i en feia 12 que patia Alzheimer. "Havia arribat la seva hora", podria ser un comentari més o menys acceptat i compartit per tothom. Sense que això deixi de ser cert, em sembla important compartir algunes reflexions que transcendeixen el cas particular de la meva àvia i que tenen a veure amb l'envelliment i l'Alzheimer.
L'envelliment de la gent gran accentua i agreuja les desigualtats socials. Aquells sense recursos es veuen obligats a renunciar a una bona part de la seva vida per tenir cura dels seus pares i avis. Em temo que molts hem passat per alt la importància de la Llei de la Dependència i les seves implicacions per les llars que no es poden permetre residències privades o, encara menys, persones que tinguin cura dels grans. L'Administració ha d'explorar solucions sense partir del dogmatisme de "o públic o res", però tenint en compte que les polítiques d'atenció a la gent gran han de tenir un marcat caràcter redistributiu.
En segon lloc, l'Alzheimer contribueix a la difuminació de la persona i del seu record en els familiars. És important reforçar i reivindicar les persones en tota la seva trajectòria vital i intentar defugir la imatge dels darrers anys d'una persona malalta, que de sobte sembla convertir-se en l'única representació que en podem fer. Això em fa pensar en la importància de la Memòria, individual i col·lectiva, i de donar el valor que es mereixen a aquells que han viscut abans que nosaltres.
Per últim, hem de seguir duent a terme una reflexió compartida sobre com volem envellir. Com deia en Joan Subirats en un article el 2008, la generació dels meus avis no sabia que viuria tants anys i no estava preparada per afrontar-ho. Una bona part de la societat ja ha experimentat el tràngol que suposa l'Alzheimer. A part de la necessària recerca mèdica, cal seguir reflexionant sobre el model d'envelliment i "fer-ho millor" quan arribi el nostre moment. En certa manera, serà una forma d'agrair a tantes àvies que s'han desdibuixat de manera lenta i inexorable. La seva penosa experiència ens haurà servit per seguir madurant com a persones i com a societat. Si n'aprenem, serà un tribut a totes elles necessari i merescut.
L'envelliment de la gent gran accentua i agreuja les desigualtats socials. Aquells sense recursos es veuen obligats a renunciar a una bona part de la seva vida per tenir cura dels seus pares i avis. Em temo que molts hem passat per alt la importància de la Llei de la Dependència i les seves implicacions per les llars que no es poden permetre residències privades o, encara menys, persones que tinguin cura dels grans. L'Administració ha d'explorar solucions sense partir del dogmatisme de "o públic o res", però tenint en compte que les polítiques d'atenció a la gent gran han de tenir un marcat caràcter redistributiu.
En segon lloc, l'Alzheimer contribueix a la difuminació de la persona i del seu record en els familiars. És important reforçar i reivindicar les persones en tota la seva trajectòria vital i intentar defugir la imatge dels darrers anys d'una persona malalta, que de sobte sembla convertir-se en l'única representació que en podem fer. Això em fa pensar en la importància de la Memòria, individual i col·lectiva, i de donar el valor que es mereixen a aquells que han viscut abans que nosaltres.
Per últim, hem de seguir duent a terme una reflexió compartida sobre com volem envellir. Com deia en Joan Subirats en un article el 2008, la generació dels meus avis no sabia que viuria tants anys i no estava preparada per afrontar-ho. Una bona part de la societat ja ha experimentat el tràngol que suposa l'Alzheimer. A part de la necessària recerca mèdica, cal seguir reflexionant sobre el model d'envelliment i "fer-ho millor" quan arribi el nostre moment. En certa manera, serà una forma d'agrair a tantes àvies que s'han desdibuixat de manera lenta i inexorable. La seva penosa experiència ens haurà servit per seguir madurant com a persones i com a societat. Si n'aprenem, serà un tribut a totes elles necessari i merescut.
divendres, 24 de febrer del 2012
Ens hem begut l'enteniment
NOTA: el teclat angles m'impedeix escriure amb accents avui...
Encara em costa de creure el suport que esta rebent de totes bandes la proposta d'instal-lar el complex Eurovegas a Viladecans. L'any 2009, ja em vaig mostrar en contra de canviar les lleis a mida amb l'excusa de crear llocs de treball i desenvolupar models economics no sostenibles.
Pero en aquest cas, la cosa sembla encara mes flagrant. Existeixen molts motius per mostrar-s'hi en contra. Jo he intentat resumir-lo en els seguents deu punts:
1) Portem quatre anys denunciat que la crisi l'ha provocat l'economia especulativa. Ara proposem fer de l'activitat mes especultiva que existeix (el joc), el centre de l'activitat economica d'aquest pais. Aixo no es mes que reforçar el model que ens ha dut fins aqui.
2) Al nostre pais tenim una llarga tradicio de macro-complexos. L'experiencia ens diu que generalment les males practiques i la corrupcio solen acompanyar aquestes iniciatives. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho: Marina d'Or, Terra Mitica, Sesenya o urbanitzacions fantasma al Montseny.
3) Suposant que es generessin els llocs de treball que es diuen (250.000 entre directes i indirectes segons dades de la prestigiosa Pilar Rahola), aixo suposaria que un 8% de la poblacio del pais estaria ocupada en un mateix projecte. Sembla evident la capacitat de xantatge que tindrien els seus propietaris un cop establert. Aixo es 25 vegades el nombre de treballadors de la factoria Seat de Martorell.
4) Quina garantia hi ha que aixo atrauria la quantitat de gent que diuen? El nostre pais esta ple d'inversions en els quals els plans d'explotacio no s'han complert: Spanair, l'aeroport de Lleida, l'Hotel Vela,... Per que aixo hauria de ser diferent?
5) Les grans economies mundials basen el seu poder en economia productiva, I+D i treball qualificat. No sembla que cap de les tres variables estigui present darrera d'aquest projecte, en el qual, insisteixo hi hauria ocupada gairebe el 10% de la força productiva del pais.
6) Es tracta d'una de les poques arees no urbanitzades de l'area metropolitana amb important valor ecologic. Situar-hi un complex es destruir-la per sempre. Que passara, d'aqui cinquanta o setanta anys quan a ningu li importi ni els casinos ni les platges i les convencions es facin per internet? No podem hipotecar els recursos de les generacions futures.
7) Les solucions magiques a la crisi no existeixen, malhauradament. En un pais de petites i mitjanes empreses, seran aquests emprenedors els que generaran llocs de treball. Es important donar-los suport.
8) Els beneficis del projecte quedaran en mans d'un grup reduit mentre que els costos (infraestructures, estres urba, contaminacio) els cobrirem entre tots.
9) La gracia de les lleis es que son estables i que no es canvien en funcio dels interessos de determinats grups. No crec que s'hagin de fer excepcions a determinats projectes i fer la vista grossa nomes pel fet que "son bons pel pais". La inseguretat juridica es un gran enemic per a la recuperacio economica.
10) Permeteu-me el toc personal: heu vist el paio? Dona suport a un candidat que nega l'existencia de Palestina, que subvenciona diaris de propaganda politica a Israel i beneeix l'ocupacio de territoris en la linia mes extrema de la politica israeliana. El govern el rep amb els dos empresaris jueus mes importants del pais? Que cony es tot aixo? Tornem al tribalisme?
No entenc res...
Encara em costa de creure el suport que esta rebent de totes bandes la proposta d'instal-lar el complex Eurovegas a Viladecans. L'any 2009, ja em vaig mostrar en contra de canviar les lleis a mida amb l'excusa de crear llocs de treball i desenvolupar models economics no sostenibles.
Pero en aquest cas, la cosa sembla encara mes flagrant. Existeixen molts motius per mostrar-s'hi en contra. Jo he intentat resumir-lo en els seguents deu punts:
1) Portem quatre anys denunciat que la crisi l'ha provocat l'economia especulativa. Ara proposem fer de l'activitat mes especultiva que existeix (el joc), el centre de l'activitat economica d'aquest pais. Aixo no es mes que reforçar el model que ens ha dut fins aqui.
2) Al nostre pais tenim una llarga tradicio de macro-complexos. L'experiencia ens diu que generalment les males practiques i la corrupcio solen acompanyar aquestes iniciatives. No cal anar gaire lluny per comprovar-ho: Marina d'Or, Terra Mitica, Sesenya o urbanitzacions fantasma al Montseny.
3) Suposant que es generessin els llocs de treball que es diuen (250.000 entre directes i indirectes segons dades de la prestigiosa Pilar Rahola), aixo suposaria que un 8% de la poblacio del pais estaria ocupada en un mateix projecte. Sembla evident la capacitat de xantatge que tindrien els seus propietaris un cop establert. Aixo es 25 vegades el nombre de treballadors de la factoria Seat de Martorell.
4) Quina garantia hi ha que aixo atrauria la quantitat de gent que diuen? El nostre pais esta ple d'inversions en els quals els plans d'explotacio no s'han complert: Spanair, l'aeroport de Lleida, l'Hotel Vela,... Per que aixo hauria de ser diferent?
5) Les grans economies mundials basen el seu poder en economia productiva, I+D i treball qualificat. No sembla que cap de les tres variables estigui present darrera d'aquest projecte, en el qual, insisteixo hi hauria ocupada gairebe el 10% de la força productiva del pais.
6) Es tracta d'una de les poques arees no urbanitzades de l'area metropolitana amb important valor ecologic. Situar-hi un complex es destruir-la per sempre. Que passara, d'aqui cinquanta o setanta anys quan a ningu li importi ni els casinos ni les platges i les convencions es facin per internet? No podem hipotecar els recursos de les generacions futures.
7) Les solucions magiques a la crisi no existeixen, malhauradament. En un pais de petites i mitjanes empreses, seran aquests emprenedors els que generaran llocs de treball. Es important donar-los suport.
8) Els beneficis del projecte quedaran en mans d'un grup reduit mentre que els costos (infraestructures, estres urba, contaminacio) els cobrirem entre tots.
9) La gracia de les lleis es que son estables i que no es canvien en funcio dels interessos de determinats grups. No crec que s'hagin de fer excepcions a determinats projectes i fer la vista grossa nomes pel fet que "son bons pel pais". La inseguretat juridica es un gran enemic per a la recuperacio economica.
10) Permeteu-me el toc personal: heu vist el paio? Dona suport a un candidat que nega l'existencia de Palestina, que subvenciona diaris de propaganda politica a Israel i beneeix l'ocupacio de territoris en la linia mes extrema de la politica israeliana. El govern el rep amb els dos empresaris jueus mes importants del pais? Que cony es tot aixo? Tornem al tribalisme?
No entenc res...
dimarts, 14 de febrer del 2012
Per què no s'intervé a Síria?
Molta gent s'està preguntant aquests últims dies perquè no es produeix una intervenció militar a Síria com la que va tenir lloc a Líbia la passada primavera. La resposta és doble: en primer lloc, perquè la situació dels dos països no es pot comparar. Però, sobretot, perquè la comunitat internacional ha après de l'error que va suposar llençar una operació com la de l'OTAN a Líbia. Anem a pams.
La situació de Síria no es pot entendre sense tenir en compte el context regional. Síria manté una sòlida aliança amb Iran des de 1979 i forma part de la corretja de transimssió Iran-Síria-Hizbullah-Hamas amb la qual el règim persa ha exercit la seva influència a la regió les darreres tres dècades. Síria està formalment en guerra amb Israel des de juny de 1967 i té una important ascendència sobre l'estabilitat del Líban, país veí sota influència síria directa durant tres dècades. La caiguda del règim d'Al-Assad tindria importants conseqüències en el dèbil equilibri de forces a la regió.
Però el motiu pel qual no s'intervé a Síria, al meu entendre, té més a veure amb les lliçons apreses de Líbia que en el caràcter diferencial de Síria. El que succeeix en aquest país àrab no és senzillament un enfrontament entre un dictador malvat i un poble oprimit que vol la democràcia. A Síria la partida es juga a moltes bandes. Els règims sunnites del Golf estan posant tota la carn a la graella perquè caigui Al-Assad. Com molt bé apunta avui Jordi Vaquer a El País, això no és precisament pel seu compromís cec amb la democràcia (sinó que els hi preguntin als seus propis ciutadans), si no per la voluntat de trencar l'hegemonia iraniana i convertir Síria en un país amb un govern sunnita de caràcter islamista, favorable a Aràbia Saudita.
Intervenir militarment a Síria en contra d'Al-Assad seria entregar el país en safata de plata als països del Golf. A més, cal tenir en compte que a Líbia l'OTAN no va dur a terme una operació de protecció de la població civil com havia reclamat el Consell de Seguretat de Nacions Unides sinó que es va convertir de facto en la força aèria de l'exèrcit rebel, contribuint decisivament a la seva victòria. Més de mig any després, Líbia no s'ha convertit precisament en bastió de la democràcia. Això ho saben Rússia i la Xina i no permetran que es llenci una nova operació en el seu nom sense controlar el destí del país i assegurar-se que l'operació no es tornarà en contra seu. A més, cal tenir en compte el fet que Rússia ha mantingut tradicionalment unes relacions més que cordials amb Síria.
Quant de liberal i quant de radical hi ha a l'oposició síria? No ho sabem del cert. Alguns informes d'intel·ligència americana apuntaven la setmana passada que militants radicals provinents de l'Iraq i el Líban han creuat la frontera darrerament per unir-se a la lluita contra el règim. Armar una oposició que no se sap del cert qui és no sembla la millor de les solucions per fer de Síria un país de pau i convivència en el futur.
Què cal fer doncs? Al meu entendre, cal llençar una operació de "peace enforcement" amb la complicitat de les potències de la regió (Turquia i alguns països del Golf) i garantir per la força que a Síria no es llencin ofensives violentes des de cap dels bàndols. Això s'haurà de complementar amb una ofensiva diplomàtica severa per obligar a les parts a negociar. Força senzill de dir però complicadíssim de dur a terme.
La situació de Síria no es pot entendre sense tenir en compte el context regional. Síria manté una sòlida aliança amb Iran des de 1979 i forma part de la corretja de transimssió Iran-Síria-Hizbullah-Hamas amb la qual el règim persa ha exercit la seva influència a la regió les darreres tres dècades. Síria està formalment en guerra amb Israel des de juny de 1967 i té una important ascendència sobre l'estabilitat del Líban, país veí sota influència síria directa durant tres dècades. La caiguda del règim d'Al-Assad tindria importants conseqüències en el dèbil equilibri de forces a la regió.
Però el motiu pel qual no s'intervé a Síria, al meu entendre, té més a veure amb les lliçons apreses de Líbia que en el caràcter diferencial de Síria. El que succeeix en aquest país àrab no és senzillament un enfrontament entre un dictador malvat i un poble oprimit que vol la democràcia. A Síria la partida es juga a moltes bandes. Els règims sunnites del Golf estan posant tota la carn a la graella perquè caigui Al-Assad. Com molt bé apunta avui Jordi Vaquer a El País, això no és precisament pel seu compromís cec amb la democràcia (sinó que els hi preguntin als seus propis ciutadans), si no per la voluntat de trencar l'hegemonia iraniana i convertir Síria en un país amb un govern sunnita de caràcter islamista, favorable a Aràbia Saudita.
Intervenir militarment a Síria en contra d'Al-Assad seria entregar el país en safata de plata als països del Golf. A més, cal tenir en compte que a Líbia l'OTAN no va dur a terme una operació de protecció de la població civil com havia reclamat el Consell de Seguretat de Nacions Unides sinó que es va convertir de facto en la força aèria de l'exèrcit rebel, contribuint decisivament a la seva victòria. Més de mig any després, Líbia no s'ha convertit precisament en bastió de la democràcia. Això ho saben Rússia i la Xina i no permetran que es llenci una nova operació en el seu nom sense controlar el destí del país i assegurar-se que l'operació no es tornarà en contra seu. A més, cal tenir en compte el fet que Rússia ha mantingut tradicionalment unes relacions més que cordials amb Síria.
Quant de liberal i quant de radical hi ha a l'oposició síria? No ho sabem del cert. Alguns informes d'intel·ligència americana apuntaven la setmana passada que militants radicals provinents de l'Iraq i el Líban han creuat la frontera darrerament per unir-se a la lluita contra el règim. Armar una oposició que no se sap del cert qui és no sembla la millor de les solucions per fer de Síria un país de pau i convivència en el futur.
Què cal fer doncs? Al meu entendre, cal llençar una operació de "peace enforcement" amb la complicitat de les potències de la regió (Turquia i alguns països del Golf) i garantir per la força que a Síria no es llencin ofensives violentes des de cap dels bàndols. Això s'haurà de complementar amb una ofensiva diplomàtica severa per obligar a les parts a negociar. Força senzill de dir però complicadíssim de dur a terme.
diumenge, 5 de febrer del 2012
Reformar l'esquerra catalana (10/10): la cultura
Amb aquesta entrada acabo la sèrie de “10 idees per reforçar l’esquerra catalana”. Realment, això de tenir un mes aturat el bloc precisament quan en quedava només una és una mica un reflex de com funciona aquest bloc; quan sembla que arrenca i agafa velocitat de creuer, se sobte s’estronca...
Durant aquest mes hem tingut el cessament d’en Ramoneda al front del CCCB i el cas Megaupload. En certa manera, poden donar algunes pistes de per on s’ha de moure l’esquerra en temes culturals. D’una banda, intentar reflexionar de manera extensa sobre la nova plataforma que suposa internet i les implicacions que té per la indústria cultural. Si bé sembla evident que cal trobar una solució al problema dels drets dels creadors, no sembla que les solucions “policials” de posar barreres al camp puguin ser efectives. En relació al CCCB, l’esquerra hauria de trobar canals per mantenir-se connectada al món sense necessitat de convertir Barcelona en la capital de tot. Aprofitar dinàmiques existents i veure com enganxar-s’hi.
I, last but not least, l’esquerra catalana s’ha de mantenir compromesa en la promoció de la llengua i la cultura pròpies. És tot un repte fer això sense caure en la promoció d’artistes d’aquí només pel fet de ser d’aquí.
Jo d’això no en sé gaire i segurament no és aquí on s’ha de debatre. Però per cloure la sèrie, em semblava important que la cultura formés part del decàleg de futur. Ara només cal que en comencem a parlar seriosament i amb voluntat transformadora. Les renovacions de les cúpules socialistes - a Catalunya i a Espanya - no semblen indicar que aquestes sigui l’espai adequat per fer-ho.
Durant aquest mes hem tingut el cessament d’en Ramoneda al front del CCCB i el cas Megaupload. En certa manera, poden donar algunes pistes de per on s’ha de moure l’esquerra en temes culturals. D’una banda, intentar reflexionar de manera extensa sobre la nova plataforma que suposa internet i les implicacions que té per la indústria cultural. Si bé sembla evident que cal trobar una solució al problema dels drets dels creadors, no sembla que les solucions “policials” de posar barreres al camp puguin ser efectives. En relació al CCCB, l’esquerra hauria de trobar canals per mantenir-se connectada al món sense necessitat de convertir Barcelona en la capital de tot. Aprofitar dinàmiques existents i veure com enganxar-s’hi.
I, last but not least, l’esquerra catalana s’ha de mantenir compromesa en la promoció de la llengua i la cultura pròpies. És tot un repte fer això sense caure en la promoció d’artistes d’aquí només pel fet de ser d’aquí.
Jo d’això no en sé gaire i segurament no és aquí on s’ha de debatre. Però per cloure la sèrie, em semblava important que la cultura formés part del decàleg de futur. Ara només cal que en comencem a parlar seriosament i amb voluntat transformadora. Les renovacions de les cúpules socialistes - a Catalunya i a Espanya - no semblen indicar que aquestes sigui l’espai adequat per fer-ho.
dissabte, 24 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (9/10): la universitat
La universitat es mereix un capítol específic en aquest decàleg d’idees per reformar l’esquerra catalana. La devaluació del nostre sistema d’educació superior està tenint i tindrà un efecte demolidor en l’esdevenir del país. L’esquerra ha de tenir les idees més clares sobre el què, el qui i el com.
La universitat ha esdevingut un tràmit necessari – però no suficient - per a tothom que aspiri a un futur amb una feina mínimament qualificada. El problema, però, és que el nivell d’exigència s’ha devaluat i tendeix a zero. La culpa no es pot donar al sistema d’educació primària i secundària. Qui no arribi al nivell, senzillament suspèn. L’esquerra ha d’apostar per un alt grau d’exigència acadèmica i no anivellar per baix. La situació actual fa que el procés d’aprenentatge s’hagi de continuar en els anys posteriors (màsters, etc.) i que fins els 25 (amb sort) es doni per suposat que un jove no ha de tenir una feina qualificada. Em sembla que no exagero quan dic que un títol universitari en aquest país, avui en dia, no val res. I em sembla un resultat força lamentable, donat la quantitat de recursos públics que s’hi destinen.
Sobre el qui: la universitat s’ha anat engreixant en part per col•locar de professors als llicenciats (que cada vegada són més) en un espècie d’espiral inflacionari. El més fotut és que el mercat de treball exigeix títols com a pre-requisits i això no fa més que engreixar el porc de la titulitis. En altres països, un llicenciat d’una carrera amb més d’un vuit de mitjana, per dir alguna cosa, se’l miren en atenció a l’hora de buscar feina, encara que no sigui del seu camp, perquè se li pressuposa una intel•ligència i una capacitat de treball que seran útils a l’empresa que el contracti. Aquí no importen les competències;, títols, títols i més títols en un carrera sense final cap a la terra promesa. El “qui” té una altra vessant i és la del professorat. Cal fer una neteja important (sobretot d’aquells amb plaça fixa) i tenir en compte mecanismes d’avaluació del professorat severs. La qualitat de la docència universitària al nostre país és molt deficient.
I, per últim, el com. Cal vincular de manera molt més ferma la universitat amb el mercat de treball. Evidentment que cal preservar el coneixement pel coneixement, però aquesta tasca sempre ha estat reservada a una minoria o elit intel•lectual. Utilitzar aquest argument per mantenir centenars d’estudiants estudiant coses que no els serviran per res no té cap sentit i és demagògic. Per posar un exemple: no té sentit que els llicenciats en Història (molts dels quals acabaran fent de professors) no tinguin assignatures que els capacitin per fer-ho a la carrera i hagin de cursar un màster d’un any en acabar. S’han d’integrar les pràctiques en els continguts de les carreres i vincular la recerca amb el món empresarial i polític. I netejar. Sobretot netejar a fons.
La universitat ha esdevingut un tràmit necessari – però no suficient - per a tothom que aspiri a un futur amb una feina mínimament qualificada. El problema, però, és que el nivell d’exigència s’ha devaluat i tendeix a zero. La culpa no es pot donar al sistema d’educació primària i secundària. Qui no arribi al nivell, senzillament suspèn. L’esquerra ha d’apostar per un alt grau d’exigència acadèmica i no anivellar per baix. La situació actual fa que el procés d’aprenentatge s’hagi de continuar en els anys posteriors (màsters, etc.) i que fins els 25 (amb sort) es doni per suposat que un jove no ha de tenir una feina qualificada. Em sembla que no exagero quan dic que un títol universitari en aquest país, avui en dia, no val res. I em sembla un resultat força lamentable, donat la quantitat de recursos públics que s’hi destinen.
Sobre el qui: la universitat s’ha anat engreixant en part per col•locar de professors als llicenciats (que cada vegada són més) en un espècie d’espiral inflacionari. El més fotut és que el mercat de treball exigeix títols com a pre-requisits i això no fa més que engreixar el porc de la titulitis. En altres països, un llicenciat d’una carrera amb més d’un vuit de mitjana, per dir alguna cosa, se’l miren en atenció a l’hora de buscar feina, encara que no sigui del seu camp, perquè se li pressuposa una intel•ligència i una capacitat de treball que seran útils a l’empresa que el contracti. Aquí no importen les competències;, títols, títols i més títols en un carrera sense final cap a la terra promesa. El “qui” té una altra vessant i és la del professorat. Cal fer una neteja important (sobretot d’aquells amb plaça fixa) i tenir en compte mecanismes d’avaluació del professorat severs. La qualitat de la docència universitària al nostre país és molt deficient.
I, per últim, el com. Cal vincular de manera molt més ferma la universitat amb el mercat de treball. Evidentment que cal preservar el coneixement pel coneixement, però aquesta tasca sempre ha estat reservada a una minoria o elit intel•lectual. Utilitzar aquest argument per mantenir centenars d’estudiants estudiant coses que no els serviran per res no té cap sentit i és demagògic. Per posar un exemple: no té sentit que els llicenciats en Història (molts dels quals acabaran fent de professors) no tinguin assignatures que els capacitin per fer-ho a la carrera i hagin de cursar un màster d’un any en acabar. S’han d’integrar les pràctiques en els continguts de les carreres i vincular la recerca amb el món empresarial i polític. I netejar. Sobretot netejar a fons.
dijous, 22 de desembre del 2011
Reformar l'esquerra catalana (8/10): espai públic, equipaments i mobilitat
Com que som un país no gaire gran i amb una ciutat que reuneix la meitat de la població, els temes urbans han de tenir un pes important en el programa de la nova esquerra catalana. L’esquerra ha d’apostar per un espai públic polièdric que permeti diferents usos. Com ja he dit alguna vegada, cal canviar el llenguatge del respecte pel de la tolerància. S’ha de seguir reduint espai al vehicle privat i apostar per un sistema tarifari del transport públic que incentivi els abonaments anuals i mensuals, seguint la línia de la majoria de països d’Europa. Els usuaris ocasionals, inclosos els turistes, han de carregar amb una part important dels costos de transport, essent així una manera de democratitzar els beneficis d’un fenomen del qual tothom en comparteix les càrregues però no els guanys.
Cal treballar per millorar la formació de la policia i no desistir en l’intent de convertir-la en un cos de proximitat. La seguretat pren avui en dia noves formes més complexes i cal abordar aquests problemes de manera integral, conjuntament amb els diferents actors implicats en el territori. Cal introduir l’element social en les polítiques de seguretat i de prevenció, treballant amb les associacions, comerciants i veïns.
Pel que fa als equipaments públics, cal renunciar d’una vegada a la gestió externalitzada dels centres públics. L’esquerra ha de fer passos significatius a l’hora d’apostar per models on les associacions i els veïns tinguin un pes determinant a l’hora de decidir els usos dels equipaments dels seus barris. Els poders públics han de vetllar, això sí, perquè aquests equipaments responguin als interessos de la majoria. Cal, en definitiva, promoure la gestió cívica i ciutadana.
Per últim, l’esquerra ha de posar sobre la taula quin model de ciutats (i pobles) volem construir tenint en compte l’element humà i social, i defugir de solucions tècniques basades en arguments acrítics. El debat sobre el model de ciutat ha d’estar sobre la taula, tenint en compte el factor social i associatiu com un patrimoni a preservar i dinamitzar.
Cal treballar per millorar la formació de la policia i no desistir en l’intent de convertir-la en un cos de proximitat. La seguretat pren avui en dia noves formes més complexes i cal abordar aquests problemes de manera integral, conjuntament amb els diferents actors implicats en el territori. Cal introduir l’element social en les polítiques de seguretat i de prevenció, treballant amb les associacions, comerciants i veïns.
Pel que fa als equipaments públics, cal renunciar d’una vegada a la gestió externalitzada dels centres públics. L’esquerra ha de fer passos significatius a l’hora d’apostar per models on les associacions i els veïns tinguin un pes determinant a l’hora de decidir els usos dels equipaments dels seus barris. Els poders públics han de vetllar, això sí, perquè aquests equipaments responguin als interessos de la majoria. Cal, en definitiva, promoure la gestió cívica i ciutadana.
Per últim, l’esquerra ha de posar sobre la taula quin model de ciutats (i pobles) volem construir tenint en compte l’element humà i social, i defugir de solucions tècniques basades en arguments acrítics. El debat sobre el model de ciutat ha d’estar sobre la taula, tenint en compte el factor social i associatiu com un patrimoni a preservar i dinamitzar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
