Per què no s'intervé a Síria?

Molta gent s'està preguntant aquests últims dies perquè no es produeix una intervenció militar a Síria com la que va tenir lloc a Líbia la passada primavera. La resposta és doble: en primer lloc, perquè la situació dels dos països no es pot comparar. Però, sobretot, perquè la comunitat internacional ha après de l'error que va suposar llençar una operació com la de l'OTAN a Líbia. Anem a pams.

La situació de Síria no es pot entendre sense tenir en compte el context regional. Síria manté una sòlida aliança amb Iran des de 1979 i forma part de la corretja de transimssió Iran-Síria-Hizbullah-Hamas amb la qual el règim persa ha exercit la seva influència a la regió les darreres tres dècades. Síria està formalment en guerra amb Israel des de juny de 1967 i té una important ascendència sobre l'estabilitat del Líban, país veí sota influència síria directa durant tres dècades. La caiguda del règim d'Al-Assad tindria importants conseqüències en el dèbil equilibri de forces a la regió.

Però el motiu pel qual no s'intervé a Síria, al meu entendre, té més a veure amb les lliçons apreses de Líbia que en el caràcter diferencial de Síria. El que succeeix en aquest país àrab no és senzillament un enfrontament entre un dictador malvat i un poble oprimit que vol la democràcia. A Síria la partida es juga a moltes bandes. Els règims sunnites del Golf estan posant tota la carn a la graella perquè caigui Al-Assad. Com molt bé apunta avui Jordi Vaquer a El País, això no és precisament pel seu compromís cec amb la democràcia (sinó que els hi preguntin als seus propis ciutadans), si no per la voluntat de trencar l'hegemonia iraniana i convertir Síria en un país amb un govern sunnita de caràcter islamista, favorable a Aràbia Saudita.

Intervenir militarment a Síria en contra d'Al-Assad seria entregar el país en safata de plata als països del Golf. A més, cal tenir en compte que a Líbia l'OTAN no va dur a terme una operació de protecció de la població civil com havia reclamat el Consell de Seguretat de Nacions Unides sinó que es va convertir de facto en la força aèria de l'exèrcit rebel, contribuint decisivament a la seva victòria. Més de mig any després, Líbia no s'ha convertit precisament en bastió de la democràcia. Això ho saben Rússia i la Xina i no permetran que es llenci una nova operació en el seu nom sense controlar el destí del país i assegurar-se que l'operació no es tornarà en contra seu. A més, cal tenir en compte el fet que Rússia ha mantingut tradicionalment unes relacions més que cordials amb Síria.

Quant de liberal i quant de radical hi ha a l'oposició síria? No ho sabem del cert. Alguns informes d'intel·ligència americana apuntaven la setmana passada que militants radicals provinents de l'Iraq i el Líban han creuat la frontera darrerament per unir-se a la lluita contra el règim. Armar una oposició que no se sap del cert qui és no sembla la millor de les solucions per fer de Síria un país de pau i convivència en el futur.

Què cal fer doncs? Al meu entendre, cal llençar una operació de "peace enforcement" amb la complicitat de les potències de la regió (Turquia i alguns països del Golf) i garantir per la força que a Síria no es llencin ofensives violentes des de cap dels bàndols. Això s'haurà de complementar amb una ofensiva diplomàtica severa per obligar a les parts a negociar. Força senzill de dir però complicadíssim de dur a terme.