divendres, 17 d’octubre del 2008

Horroris vacui

Seguint la tradició, el passat dimecres a les 3.00 am ja em teniu a mi davant de la tele preparat per seguir el darrer debat de les eleccions presidencials als Estats Units entre l’Obama i el McCain (després de pensar-m’ho dos minuts he decidit determinar els noms “Obama” i “McCain” perquè és tal i com ho diria en veu alta, i el fet de tenir un bloc, no ha de suposar que, de sobte, m’excedeixi en les formes...).

Com que d’anàlisis sobre el que van dir i el que van fer en teniu a patades per la xarxa, i com que, seguint els consells d’algú que em llegeix, m’haig d’esforçar en pensar què pot aportar el meu bloc que no aportin ja centenars de milers de blocs (de moment reconec el meu fracàs en trobar la resposta; s’accepten suggerències), permeteu-me fer un parell de comentaris arrel del debat, no sobre el debat.

En primer lloc, comentar-vos que la CNN mostrava una barra a sota de la imatge on s’anava veient si el què els candidats deien en aquell moment agradava o no agradava a l’audiència. Era curiós veure com aquests àrbitres instantanis canviaven opinió en funció de si les frases començaven per un “you know” o per un “I mean”. Vaig estar pensant una mica sobre quin era el motiu pel qual algú va creure que allò aportava alguna cosa al telespectador (el debat dura massa estona com per estar escoltant atentament els noranta minuts). Aquí teniu la meva conclusió.

Avui en dia tenim l’oportunitat de seguir una gran part de l’actualitat en directe, sense (massa) filtres. És clar que és una tasca feixuga; per alguna cosa es van inventar els periodistes (lo de manipular i tersgiversar les notícies va venir després) ja que et resumeixen en un minut allò que ha passat en hores. Tot i així, jo en sóc un gran aficionat. Des de llargues sessions parlamentàries, fins l’entrada de les tropes americanes a Baghdad, passant per debats electorals. Però cada cop que acabo d’una d’aquestes sessions maratonianes tinc el mateix sentiment. Aquest horroris vacui, de ser incapaç d’obrir la boca i començar un explicació clara sobre què m’ha semblat el que he vist. Necessito construir l’opinió.

Poc a poc ja vaig arribant on volia arribar. El tema està en que, per molt que solem criticar la premsa en el sentit que nosaltres només jutgem a partir del material seleccionat que ens subministren, no ens sentim (o no em sento) plenament convençut de les opinions que construïm fins que no les compartim. L’opinió és doncs una tasca de construcció compartida. La clau està, però, en ser lliure a l’hora de decidir amb qui volem compartir aquesta tasca.

Sobre el segon tema del qual volia parlar-vos, us emplaço a una altra actualització (avui ja m'he enrotllat massa i sinó no hi ha qui s'ho llegeixi...) de la qual us avanço el títol: “Spread the wealth”. Us en deixo un tastet en forma de vídeo. Hi podreu veure la famosa conversa entre Obama i Joe “the plumber” (Pepitu, el lampista, pels amics), que va centrar la major part dels aspectes econòmics del debat de dimecres, a part d’un imparcial comentari dels entrenyables periodistes de la FOX.

6 comentaris:

joan ha dit...

Arran del que dius, he recordat que fa poc va venir un periodista a demanar-me la opinió (a mi i a qui m'acompanyava) sobre un determinat tema, en el qual ara no entraré. Va ser curiós la manera en què ens el va presentar. Va ser tot dit de tal manera que només hi havia una resposta obvia: "sí, hi estic en contra". Sembla que sovint, en el que podríem anomenar "miquelmooreitat", en honor a la tergiversacions del conegut director, es demana la opinió a la gent del carrer de tal manera que només puguin respondre coses molt concretes i amb un determinat biaix. Potser això és degut a que és més fàcil buscar un estudiant i tractar que digui el què en aquell moment vols, que anar fent entrevistes i després seleccionar el que caça bé amb la línia d'un o altre programa.

En qualsevol cas, el que persegueixo defensar amb això és que el biaix més que voler confirmar de veres una o una altra cosa, el que persegueix és il·lustrar o enfassitzar coses, més com un instrument retòric i entretingut que altra cosa. I diria, per'xò, que no tan sols els biaixos no són una condició suficient per fer canviar l'opinió, sinó que a més és relativament senzill distingir els contextos, segons si les coses les diu el Cuní, la Naomi Klein, el Rubalcaba, una falca publicitaria, l'Oriol o un tío del carrer en el marc del programa de tarda de tele5.

De fet, es pot defensar que no mirem la tele per incorporar nous punts de vista o revisar les nostres opinions, sinó per reafirmar-nos en el què pensem, la qual cosa explicaria que la premsa d'Espanya tingui productes tan grotescos com la Razón. I només cal llegir les cartes del director de Lavanguardia, els comentaris de la Indimedia-Barcelona o l'ABC per veure que això és així i que constantment s'està fent explícit el biaix tan com sigui possible, gairebé d'una manera natural.

No vull apuntar que això no hagi de ser així. Potser el que verdaderament construeix les nostres opinions depèn molt més de la nostra formació i experiència, dels coneixements previs, les dades de les que disposem i les ganes que tenim d'expressar-la i contrastar-la que de la selecció de notícies de tv3, el US-TODAY o l'Independent de Gràcia.

Penkamuska ha dit...

Estimat Oriol,

Primer de tot deixa'm donar-te la benvinguda a la blogsfera.

Una interessant reflexió la que fas: la opinió és un acte de reflexió personal o necessitem interactuar amb els altres per definir la nostra opinió?

És veritat que cadascú de nosaltres és fruit d'una genètica i la interacció amb un entorn, és a dir, amb uns éssers estimats (i no tan estimats) que ens han influenciat fins que hem esdevingut el que som.

No obstant, una vegada som el que som, crec que hem de ser capaços de raonar la nostra pròpia opinió, o més ben dit, la nostra pròpia primera opinió. Després vindran els instants de compartir-la amb els altres, de polir-la i transformar-la. No podem deixar, però, que els altres pensin per nosaltres, per més que ens agradi la seva visió. Després si convé ja ens la copiarem i la farem nostra, però hi ha d'haver moments en que un es planti davant si mateix i es pregunti: I jo què en penso d'això?

Una abraçada,

Arnau

Oriol ha dit...

Crec que les dues opinions van força en el mateix sentit. Pel que entenc, Joan, hi hauria una opinió "original" basada amb un cert "pòsit" d'experiències, vivències etc., a partir de la qual aniríem afegint-hi els "biaixos" que la van fent més complexa. L'Arnau defensa la importància que aquesta "opinió incial" sigui pròpia, i que a partir d'aquí ens obrim per anar-la enriquint.
Us haig de confessar que, al principi d'escriure aquest Post, compartia foça el que diu l'Arnau. Però em semblava certament contradictori escriure un bloc que clarament busca contribuir a la costrucció d'opinió si a la vegada defensava l'opinió com una cosa exclusivament "pròpia".
Tot i això, crec que poc a poc, estem construint, amb els comentaris, una argumentació més perfilada del que ho era el text inicial. Keep on constructing, doncs!

joan ha dit...

Seguint amb la idea a la que l'Oriol "a poc a poc volia arribar", jo pretenia defensar que sovint se li dona una importància excessiva a la selecció i al biaix i es parla, p. e., de la manipulació de la opinió pública. El cas de les eleccions a US és paradigmàtic: canviar la opinió pública no és fàcil, només cal veure els pressupostos de la campanya de l'Obama.

I d'aquí la idea (que se seguiria del fet que el biaix no sigui habitualment una cosa amagada, sinó que s'explicita: "ei, que això és un programa de tarda", "ei, que és National Geografic", "ei, que és els matins de tv3, tu, això és per gent gran" o que en demanar-me la opinió, em diguin el que haig de respondre) que els mitjans serveixen més com a amplificació o confirmació de idees, que merament per modificar, que probablement sigui una cosa més complicada.

El que dèieu de la "primera opinió", sigui com sigui, no diu res a favor o en contra del que he dit fins ara, no? De totes maneres, jo no crec que raonar per un mateix sigui el que conforma la nostra opinió. És un pel complicat passar del "mira com raona" al "mira què opina". No vull caure en una discussió "ou-gallina", però crec que opinar s'opina fonamentalment des de posicions-arguments "estàndards" i variacions d'aquests i, a més, amb els coneixements que un té. Els coneixements que un té no són opinions, sinó una sèrie de coses que s'han après i sobre el que més o menys se'n té un domini, sigui sobre la venta de peix, l'economia o les tipografies. Els arguments estàndards em costa molt de creure que no siguin quelcom que hem après o heretat.

Per últim, crec que una prova d'això és que hi ha opinions molt diferents sobre coses molt molt bàsiques i centrals i discrepàncies sobre punt concrets i més perifèrics. És a dir, discrepem i en diferents sentits. Si tots raonem en la nostra intimitat sembla que tots hauríem d'arribar, però, a conclusions similars, ja que merament raonant les conclusions són limitades, donat que els passos que podem fer queden restringits per lleis del tipus "si dic això, no puc dir allò", etc. Sembla, però, que la cosa és un pel més complicada i poques vegades el ministre d'economia dona un raonament "fet a casa", quedaria poc seriós. Més aviat es dirigirà a coses acceptades d'una manera més o menys tipificada, per uns o altres motius.

A més, raonar raona tothom i no tothom té la raó, no? Sinó no hi hauria discussions "ou-gallina" ni Blogs : )

marta ha dit...

Respecte a la formació d'opinió crec que s'ha de parar atenció a un espai de temps més llarg que el que m'ocupa formar-me una opinió sobre un tema concret.

Crec que el que es de trascendental importància és l'àmbient en que en socialitzam. (oriol no riguis)

El procés en que començam a raonar autònomament està molt infulenciat per tot el nostre entorn i pot condicionar (tot i que no determinar) moltes de les bases dels nostres raonaments.

Per exemple: si un no té la sort de conèixer l'anglès com pot ni plantetjar-se seguir el deabt presidencial dels USA en directe?

O quines són les coses que en que algú es fixarà més? I quins son els barem pels que les jutgem?

Probablement tu Oriol escoltaves molt més atentament respecte als temes d'economia que no pas jo, i valoraves els seus arguemnts partint de la plausibilitat, etc. mentres que jo faig la valoració en un sentit molt més relacionat amb els principis polítics.

No se si m'he explicat be...


P.d: Oriol, trobo a faltar les divagacions de la cívica!

Oriol ha dit...

marta!
benvingudíssima al bloc! les aportacions des de una de les millors universitats del món sempre són benvingudes... tot i que siguin teves! ;) no, ara seriosament. coincideixo bastant amb això del "context socialitzador" però també insisteixo en el tema de la construcció compartida. suposo que abdues coses van en la mateixa línia.
sobre les meves divagacions per la cívica... aquí només en trobaràs un petit tastet; l'estel les monopolitza totes! ja falta poc perquè volis cap a Roma no?
una abraçada!
p.s.: joan, veig que t'estàs tornant adicte del tema...