Tesis doctorals més estúpides s'escriuen que aquesta que avui proposo: l'estudi dels càntics al Camp Nou com a reflex dels canvis en la societat catalana. El tema va sortir el passat dissabte amb el Pere, quan el públic es va posar a cantar el relativament nou "I si tots animem guanyarem!". Això ens va portar a parlar sobre com havien canviat els càntics al Camp Nou des que érem petits.
D'entrada s'observa una clara catalanització dels crits d'ànim. Enrere han quedat les apel·lacions a la cultura espanyola, com el brutal càntic "Canta y no llores", quan un jugador rival quedava estès a terra, o l'ús de frases fetes del castellà com el tradicional "Manos arriba, esto es un atraco", en cas de flagrant error arbitral.
El mític Puyal denunciava un dia la facilitat amb la que avui en dia es crida els noms dels jugadors. I és que fa vint anys, un jugador havia de fer un partit excepcional perquè la graderia coregés el seu nom. Això avui en dia no succeeix, i n'hi ha prou amb un toc de qualitat perquè la graderia es rendeixi. Un sociòleg barat podria parlar de la tendència a idolatrar en excés de la nostra societat.
Darrerament s'ha tendit a banalitzar alguns crits històrics. És el cas del Oé, oé (no confondre amb aquest), que només s'utilitzava en grans ocasions com la celebració d'un títol. El "por qué, por qué" es va fer servir de manera una mica reiterativa i va perdre el caràcter original "d'exclusivitat".
Un dels rituals que posen la pell de gallina al Camp Nou (i que per sort ni s'ha perdut ni s'ha utilitzat de manera abusiva) és l'ús del mocador per celebrar gols antològics. Extranyament, això succeeix molt de tant en tant (potser un cop cada quatre o cinc temporades) però és un moment memorable. La darrera vegada que ho vaig viure va ser arrel d'aquest excepcional golàs.
Per últim, destaca com avui en dia es redueixen els insults respecte el rival. Als porters ja no se'ls crida el mític "eeeeeeeh, cabrón" en servir de porta. També s'han perdut altres insults com el que li cridaven a Michel arrel d'aquesta acció. Us en recordeu?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Seria interessant comparar els càntics del Camp Nou amb els d'altres estadis de la Lliga, on se'n senten alguns del tipus "A por ellos" que no és que m'agradin gaire.
A part d'això, crec que els últims anys ha desaparegut una mica allò de que animar el Camp Nou està mal vist, que passava molt i segueix passant encara.
Tens raó que els jugadors són idolatrats amb molta més facilitat, ara que abans. Tot i això, hi havia una magnífica oda al jugador que també s'ha anat perdent, i que és un dels meus càntics preferits. És una oda en negatiu, una punyalada trapera al cor del jugador en qüesió, però que el posa al bellmig de les 100.000 mirades de l'estadi. El càntic no és altre que aquell ¨tooooonto, tooooonto¨que es reservava per aquells jugadors que feien una acció de murri, que en contra de la seva intenció, acabava perjudicant sèriament el seu equip. Fa temps que no la sento a l'estadi. La darrera vegada que la vaig trobar a faltar va ser en els vuitens de final de la Champions 2011 quan van Persie, va voler perdre temps allunyant una pilota quan l'àrbitre ja havia pitat el fora de joc. L'acció li va costar a ell la segona targeta groga i l'expulsió; al seu equip, l'eliminació. La cara de tonto, que se li va quedar era antològica. Jo vaig mirar a dreta i esquerra, buscant l'inici del meu ¨toooooonto¨, però ningú va respondre.
Publica un comentari a l'entrada