Un sector del país, els que no van al lavabo si no els asseguren que això serà un pas cap a la independència, ha mostrat recel contra el moviment del 15-M arran de la controvèrsia que es va generar en la declaració de mínims sobre la inclusió o no del dret a l'autodeterminació. El seu argument falaç, que entre d'altres ha expressat Salvador Cardús en aquest article diu: "Tanta "democràcia real, ara!" i quan parlem d'autodeterminació us la passeu per l'entrecuix?"
M'ha estranyat aquesta sorpresa dels anomenats independentistes en sentir-se ignorats pel 15-M. Existeix certa contradicció objectiva en demanar una major igualtat i defensar a l'hora l'aixecament de fronteres que exalten la diferència. Molts diran que no són fronteres arbitràries, i segurament tindran raó, però iterant el procés fins l'infinit, el resultat d'un món de micro-estats no m'acaba de convèncer. I tampoc acabo de trobar raons sòlides per oposar-se, una vegada Catalunya sigui rica i plena, a les demandes d'independència de, posem per cas, la província de Palència.
En molts països l'independentisme, entès com la voluntat d'una part de separar-se del tot, sol estar vinculat a la dreta. Fins ara, aquesta contradicció de "igualtat però només pels meus" de l'esquerra independentista catalana no s'havia posat de manifest massa sovint. Celebro que el 15-M hagi provocat aquesta petita sacsejada.
I dit això, ja podeu tornar a comprar l'ARA, que diumenge regalen el TimeOut!
dissabte, 2 de juliol del 2011
dijous, 16 de juny del 2011
La delgada línea roja
Segon intent d'escriure una entrada sobre els esdeveniments d'ahir. Tornant del Parlament ho vaig provar però no me'n vaig sortir. A veure si 24 hores després ho aconsegueixo.
1) Les agressions, coaccions i insults als parlamentaris no són tolerables des de cap punt de vista. Dit això, un moviment sense consignes ni lideratges clars, cosa que li impedeix avançar ràpidament en el capítol de les propostes, no pot ser criminalitzat per l'acció d'una minoria.
2) La convocatòria de protesta era un bloqueig pacífic. I en aquest sintagma és tan important el nom com l'adjectiu. Es tractava d'un acte de desobediència civil, amb l'objectiu últim de fer notar el malestar i la disconformitat per l'aprovació dels pressupostos que, sigui dit de passada, suposen un trencament del programa electoral del partit que governa. En aquest sentit, l'actitud a mantenir era pacífica encara que es prenguessin les mesures, com lògicament va passar, perquè el ple es pogués dur a terme.
3) El moviment ha de fer autocrítica després del que va succeir ahir. Cal prendre nota que alguns intentaran utilitzar-lo per fer la seva i cal ser més intel·ligents en el futur per preveure que coses com les d'ahir poden passar quan les línies són tan fines.
4) Em sembla absolutament intolerable l'editorial de La Vanguardia d'avui apuntant (cito) "Los que han alimentado esta actitud fanática desde aulas y medios también deberían asumir sus responsabilidades en este desvarío violento". La persecució d'idees en la nostra societat em sembla pròpia dels mateixos règims als que ens referíem ahir per descriure el que va passar al Parlament.
5) Els motius d'indignació continuen igual de vigents que abans d'ahir. Es tracta d'un moviment que ha de tenir com a prioritat sensibilitzar la gent que no podem seguir així i que està a les nostres mans canviar-ho. Aquest no és el menys dolent dels sistemes i està clar que les institucions i els mecanismes que tenim no són suficients per millorar-lo.
1) Les agressions, coaccions i insults als parlamentaris no són tolerables des de cap punt de vista. Dit això, un moviment sense consignes ni lideratges clars, cosa que li impedeix avançar ràpidament en el capítol de les propostes, no pot ser criminalitzat per l'acció d'una minoria.
2) La convocatòria de protesta era un bloqueig pacífic. I en aquest sintagma és tan important el nom com l'adjectiu. Es tractava d'un acte de desobediència civil, amb l'objectiu últim de fer notar el malestar i la disconformitat per l'aprovació dels pressupostos que, sigui dit de passada, suposen un trencament del programa electoral del partit que governa. En aquest sentit, l'actitud a mantenir era pacífica encara que es prenguessin les mesures, com lògicament va passar, perquè el ple es pogués dur a terme.
3) El moviment ha de fer autocrítica després del que va succeir ahir. Cal prendre nota que alguns intentaran utilitzar-lo per fer la seva i cal ser més intel·ligents en el futur per preveure que coses com les d'ahir poden passar quan les línies són tan fines.
4) Em sembla absolutament intolerable l'editorial de La Vanguardia d'avui apuntant (cito) "Los que han alimentado esta actitud fanática desde aulas y medios también deberían asumir sus responsabilidades en este desvarío violento". La persecució d'idees en la nostra societat em sembla pròpia dels mateixos règims als que ens referíem ahir per descriure el que va passar al Parlament.
5) Els motius d'indignació continuen igual de vigents que abans d'ahir. Es tracta d'un moviment que ha de tenir com a prioritat sensibilitzar la gent que no podem seguir així i que està a les nostres mans canviar-ho. Aquest no és el menys dolent dels sistemes i està clar que les institucions i els mecanismes que tenim no són suficients per millorar-lo.
dimecres, 8 de juny del 2011
"Jo només complia ordres"
Ahir vaig coincidir amb un grup de metges de diferents centres públics de Barcelona i m'explicaven com es vivien les retallades des de dins. Una d'elles, amb més de trenta anys d'experiència, va dir: "a mi em recorda aquells metges de l'Alemanya nazi que feien aquelles barbaritats i que després deien que només complien ordres". Es tracta de la típica frase que es pot dir en una conversa informal sense que això impliqui comparacions estrictes, però em va impactar.
El projecte de la nova llei òmnibus pretén que es necessitin sis mesos d'empadronament per tenir accés a la sanitat pública amb l'excusa d'evitar el turisme sanitari. Matar mosquits a canonades, vaja. Una de les metges d'ahir ja parlava d'objecció de consciència i posava per exemple el següent cas: "recordo quan va morir un pacient a la porta d'un hospital i es va dir que els metges no podien sortir del centre. Què vol dir NO PODIEN? Que potser estaven lligats a la paret?".
La conversa ens va portar a parlar del cas de l'Hospital de l'Esperança. Explicaven que fa uns dos mesos que no hi arriben ambulàncies. Sembla que d'aquí poc diran que tanquen les urgències perquè no es fan servir. A més, s'han tancat la meitat dels llits i es planteja de llogar els equipaments buits a clíniques privades, que s'aprofitarien de la inversió pública per treure beneficis privats.
Per últim, va prendre la paraula una doctora del Vall d'Hebrón. Ens va explicar que en l'anterior legislatura, en un període de grip on les urgències estaven col·lapsades, es va anunciar la visita de la consellera pel dia següent. Després de quatre nits amb pacients pels passadissos, els metges no donaven crèdit: no va arribar cap ambulància en tota la nit. L'endemà, la consellera va fer la visita amb unes urgències modèliques. Algú havia donat l'ordre de no enviar-hi pacients aquella nit perquè la visita fos plàcida.
Segurament ho va fer algú que només complia ordres.
El projecte de la nova llei òmnibus pretén que es necessitin sis mesos d'empadronament per tenir accés a la sanitat pública amb l'excusa d'evitar el turisme sanitari. Matar mosquits a canonades, vaja. Una de les metges d'ahir ja parlava d'objecció de consciència i posava per exemple el següent cas: "recordo quan va morir un pacient a la porta d'un hospital i es va dir que els metges no podien sortir del centre. Què vol dir NO PODIEN? Que potser estaven lligats a la paret?".
La conversa ens va portar a parlar del cas de l'Hospital de l'Esperança. Explicaven que fa uns dos mesos que no hi arriben ambulàncies. Sembla que d'aquí poc diran que tanquen les urgències perquè no es fan servir. A més, s'han tancat la meitat dels llits i es planteja de llogar els equipaments buits a clíniques privades, que s'aprofitarien de la inversió pública per treure beneficis privats.
Per últim, va prendre la paraula una doctora del Vall d'Hebrón. Ens va explicar que en l'anterior legislatura, en un període de grip on les urgències estaven col·lapsades, es va anunciar la visita de la consellera pel dia següent. Després de quatre nits amb pacients pels passadissos, els metges no donaven crèdit: no va arribar cap ambulància en tota la nit. L'endemà, la consellera va fer la visita amb unes urgències modèliques. Algú havia donat l'ordre de no enviar-hi pacients aquella nit perquè la visita fos plàcida.
Segurament ho va fer algú que només complia ordres.
dissabte, 28 de maig del 2011
Propostes concretes: reforma del Reglament del Parlament
El bloc s’apunta al gran repte de les acampades: fer propostes concretes. Aniré tractant temes diversos sense massa ordre ni periodicitat per contribuir al debat.
Avui: els privilegis dels parlamentaris. Aquest ha estat un dels temes que han aparegut en les assemblees. Al meu entendre, no es tracta tant d’una qüestió d’estalvi econòmic sinó més aviat simbòlica i de donar exemple. Aquí van les meves propostes a partir de l'actual Reglament del Parlament de Catalunya:
Reestructuració salarial: Es tracta d'un tema delicat. Sóc partidari que els polítics tinguin sous generosos, tant per la seva dedicació com perquè, si no fos així, molta gent competent preferiria anar a l'empresa privada i es perdria capital intel·lectual en el sector públic. Tot i això, al meu entendre calen reformes de l'actual estructura salarial dels diputats.
- Augment de la quantitat fixa i eliminació dels components variables (càrrecs a les comissions, dietes i transport, a excepció dels presidents dels grups parlamentaris i d'aquells que viuen a més de 100 Km de Barcelona). Això desincentivaria la creació massiva de comissions, que es converteixen a la pràctica en una manera de "col·locar gent" i augmentar-los el sou.
- Incompatibilitat de sou per aquells que exerceixin altres càrrecs polítics, també de les parts variables i no només de les fixes com es fa ara. (veure article 8.4).
- Que la part del salari que els diputats entreguen al partit polític sigui pública i descomptada directament del sou pel Parlament.
Prohibició d'aplaudiments i intervencions sense micròfon: Compliment estricte del que ja estableixen els articles 74.1, 74.4 i 185. Limitació d'aplaudiments a les sessions d'investidura i constitució de la Mesa.
Control de les hores de treball:
- Publicació de les taxes d'absentisme dels parlamentaris a les comissions i al Ple i compliment de les sancions previstes a l'article 189.
- Instal·lació d'un "fitxòmetre" per controlar les hores de treball. Com ja succeeix a l'Administració de la Generalitat, les hores de treball fora del Parlament s'haurien de justificar mitjançançant un sistema equivalent al de la resta de treballadors públics.
Incompatibilitat entre ser membre del Govern i parlamentari: Fer incompatible la condició de membre del Govern i de Parlamentari. Això evitaria que la duplicitat en les retribucions no fossin decisió de la persona i permetrien separar millor la tasca de govern de la tasca de partit.
Millorar els mecanismes de relació entre la ciutadania i el Parlament:
- Donar a conèixer el dret a Petició individual i col·lectiva i el seu procediment (article 60).
- La ciutadania ha de poder promoure debats específics sobre l'acció política i de govern (art. 134) a partir d'un nombre determinat de signatures.
- La ciutadania ha de poder presentar interpelacions i preguntes al govern a partir d'un nombre determinat de signatures. (interpelacions, article 138. Preguntes, article 141).
- Promoure un ple anual sobre un tema escollit per la ciutadania a través d'un procediment participatiu.
Eliminació dels títols tal i com s’ha fet a Espanya: Que tant el President de la Generalitat, com el President del Parlament així com els diputats perdin la seva condició de (Molt Honorable, Il·lustre, etc.). Això ja existeix a la resta d'Espanya mitjançant un Codi de Bon Govern aprovat per Decret de l'any 2005.
Evidentment, es tracta d'un tema complex que requereix un coneixement del funcionament del Parlament i del seu Reglament superior al meu. Tot i així, la pertinença d'introduir-hi canvis em sembla totalment en la línia dels moviments de protesta actuals.
Avui: els privilegis dels parlamentaris. Aquest ha estat un dels temes que han aparegut en les assemblees. Al meu entendre, no es tracta tant d’una qüestió d’estalvi econòmic sinó més aviat simbòlica i de donar exemple. Aquí van les meves propostes a partir de l'actual Reglament del Parlament de Catalunya:
Reestructuració salarial: Es tracta d'un tema delicat. Sóc partidari que els polítics tinguin sous generosos, tant per la seva dedicació com perquè, si no fos així, molta gent competent preferiria anar a l'empresa privada i es perdria capital intel·lectual en el sector públic. Tot i això, al meu entendre calen reformes de l'actual estructura salarial dels diputats.
- Augment de la quantitat fixa i eliminació dels components variables (càrrecs a les comissions, dietes i transport, a excepció dels presidents dels grups parlamentaris i d'aquells que viuen a més de 100 Km de Barcelona). Això desincentivaria la creació massiva de comissions, que es converteixen a la pràctica en una manera de "col·locar gent" i augmentar-los el sou.
- Incompatibilitat de sou per aquells que exerceixin altres càrrecs polítics, també de les parts variables i no només de les fixes com es fa ara. (veure article 8.4).
- Que la part del salari que els diputats entreguen al partit polític sigui pública i descomptada directament del sou pel Parlament.
Prohibició d'aplaudiments i intervencions sense micròfon: Compliment estricte del que ja estableixen els articles 74.1, 74.4 i 185. Limitació d'aplaudiments a les sessions d'investidura i constitució de la Mesa.
Control de les hores de treball:
- Publicació de les taxes d'absentisme dels parlamentaris a les comissions i al Ple i compliment de les sancions previstes a l'article 189.
- Instal·lació d'un "fitxòmetre" per controlar les hores de treball. Com ja succeeix a l'Administració de la Generalitat, les hores de treball fora del Parlament s'haurien de justificar mitjançançant un sistema equivalent al de la resta de treballadors públics.
Incompatibilitat entre ser membre del Govern i parlamentari: Fer incompatible la condició de membre del Govern i de Parlamentari. Això evitaria que la duplicitat en les retribucions no fossin decisió de la persona i permetrien separar millor la tasca de govern de la tasca de partit.
Millorar els mecanismes de relació entre la ciutadania i el Parlament:
- Donar a conèixer el dret a Petició individual i col·lectiva i el seu procediment (article 60).
- La ciutadania ha de poder promoure debats específics sobre l'acció política i de govern (art. 134) a partir d'un nombre determinat de signatures.
- La ciutadania ha de poder presentar interpelacions i preguntes al govern a partir d'un nombre determinat de signatures. (interpelacions, article 138. Preguntes, article 141).
- Promoure un ple anual sobre un tema escollit per la ciutadania a través d'un procediment participatiu.
Eliminació dels títols tal i com s’ha fet a Espanya: Que tant el President de la Generalitat, com el President del Parlament així com els diputats perdin la seva condició de (Molt Honorable, Il·lustre, etc.). Això ja existeix a la resta d'Espanya mitjançant un Codi de Bon Govern aprovat per Decret de l'any 2005.
Evidentment, es tracta d'un tema complex que requereix un coneixement del funcionament del Parlament i del seu Reglament superior al meu. Tot i així, la pertinença d'introduir-hi canvis em sembla totalment en la línia dels moviments de protesta actuals.
dijous, 26 de maig del 2011
La difícil tasca de canviar el món
Després d'una setmana d'indiferència i una de certa activitat, em sembla pertinent apuntar quatre idees arrel de l'#acampadabcn de la Plaça de Catalunya i, sobretot, de les actituds i reaccions que provoca.
En primer lloc, em sembla força objectiu que el sistema en el qual vivim és imperfecte i que es pot millorar i per tant, en front d'un discurs de "el fi de la Història" que apunta que la democràcia és el millor dels sistemes possibles i que els problemes que genera són el preu a pagar, sembla tenir sentit un moviment de protesta i una voluntat de millorar les coses.
En segon lloc, és fàcilment comprensible que un moviment de canvi sigui heterogeni i divers i no tingui una coherència interna i aquest fet no és, en si, criticable.
En tercer lloc, no em sembla lògic el reguitzell de comissions i subcomissions que s'han creat per fer una esmena a la totalitat del sistema. Existeixen experts que han dedicat tota la seva vida a estudiar determinats temes, i sembla més lògic anar a cercar les idees dels que en saben que començar amb un paper en blanc a pensar, per exemple, una llei electoral. Canviar el món implica estudiar-lo, llegir molt i reflexionar i no només fer pluges d'idees i assemblees.
Per últim, i molt lligat a l'anterior, existeixen moltes associacions que treballen diàriament per un món més just. Cal aprofitar i potenciar el teixit associatiu de la ciutat. Com ens podem plantejar accions contra el funcionament dels bancs ignorant associacions que fa dècades que es dediquen a pensar alternatives?
El principal canvi que s'ha de produir és un canvi en la mentalitat de les persones. És assumir que el que nosaltres fem (o no fem) té conseqüències per la resta. I això val també per les empreses i els governs. Els economistes en diuen externalitats i des que existeixen han fet força nosa als que veuen el món en forma de corba d'oferta i de demanda. Primer hem protestat. Ara prenem consciència i fem propostes.
En primer lloc, em sembla força objectiu que el sistema en el qual vivim és imperfecte i que es pot millorar i per tant, en front d'un discurs de "el fi de la Història" que apunta que la democràcia és el millor dels sistemes possibles i que els problemes que genera són el preu a pagar, sembla tenir sentit un moviment de protesta i una voluntat de millorar les coses.
En segon lloc, és fàcilment comprensible que un moviment de canvi sigui heterogeni i divers i no tingui una coherència interna i aquest fet no és, en si, criticable.
En tercer lloc, no em sembla lògic el reguitzell de comissions i subcomissions que s'han creat per fer una esmena a la totalitat del sistema. Existeixen experts que han dedicat tota la seva vida a estudiar determinats temes, i sembla més lògic anar a cercar les idees dels que en saben que començar amb un paper en blanc a pensar, per exemple, una llei electoral. Canviar el món implica estudiar-lo, llegir molt i reflexionar i no només fer pluges d'idees i assemblees.
Per últim, i molt lligat a l'anterior, existeixen moltes associacions que treballen diàriament per un món més just. Cal aprofitar i potenciar el teixit associatiu de la ciutat. Com ens podem plantejar accions contra el funcionament dels bancs ignorant associacions que fa dècades que es dediquen a pensar alternatives?
El principal canvi que s'ha de produir és un canvi en la mentalitat de les persones. És assumir que el que nosaltres fem (o no fem) té conseqüències per la resta. I això val també per les empreses i els governs. Els economistes en diuen externalitats i des que existeixen han fet força nosa als que veuen el món en forma de corba d'oferta i de demanda. Primer hem protestat. Ara prenem consciència i fem propostes.
dimecres, 11 de maig del 2011
Una oportunitat perduda
Des de sempre, a casa, s'ha parlat de política. He crescut amb aquesta circumstància i això fa que a vegades tingui records de la vida política de principis dels noranta que no li correspondrien retenir a un nen de 7 o 8 anys. Recordo perfectament les eleccions generals de 1993, potser les primeres que vaig viure amb intensitat, convalescent d'un aparatós accident de bicicleta que vaig tenir, precisament, el matí d'aquell 6 de juny. Dia en què, per cert, Sergi Bruguera s'enduia el primer Roland Garros davant Jim Courier.
Així doncs, hi ha cançonetes que pràcticament sento des que vaig néixer. La cançó per excel·lència és la del PSC com a sucursal del PSOE i la vella història del grup parlamentari propi. Sovint he pensat que era la pedra de toc de l'argumentari convergent.
El PSC no tornarà a ser un partit líder si no resol abans aquesta qüestió. Al meu entendre hi ha dues opcions. Trencar amb el mite, desmarcar-se un dia del PSOE i dir: "veieu, si cal ho fem". A partir d'aquí, podria justificar cada cop que no ho fa dient que no ho veu necessari: "ja vam demostrar que si calia votàvem diferent". CiU ja no podria dir allò de "quan cal triar entre Catalunya i PSOE, trien PSOE". Ahir era una bona opció per acabar amb aquesta història. Un tema important, un govern espanyol de retirada i alt seguiment mediàtic de la qüestió. Com ha dit Àngel Ros, ni el país ni el partit s'haguessin enfonsat. És més, crec que el PSOE hauria d'estar interessat també en tancar el tema del suposat sucursalisme del PSC.
L'altra alternativa és el trencament. Si la corda es tensa massa més, a la tardor que ve podria haver-hi tarrabastall a can socialista que portés a la divisió. I crec que això seria dolent per l'esquerra. Per preservar un PSC plural, obert i amb matisos cal posar punt i final a la cançoneta que ha permès a CiU creure's els defensors de la pàtria durant trenta anys. Ahir es va perdre una bona oportunitat per fer-ho.
Així doncs, hi ha cançonetes que pràcticament sento des que vaig néixer. La cançó per excel·lència és la del PSC com a sucursal del PSOE i la vella història del grup parlamentari propi. Sovint he pensat que era la pedra de toc de l'argumentari convergent.
El PSC no tornarà a ser un partit líder si no resol abans aquesta qüestió. Al meu entendre hi ha dues opcions. Trencar amb el mite, desmarcar-se un dia del PSOE i dir: "veieu, si cal ho fem". A partir d'aquí, podria justificar cada cop que no ho fa dient que no ho veu necessari: "ja vam demostrar que si calia votàvem diferent". CiU ja no podria dir allò de "quan cal triar entre Catalunya i PSOE, trien PSOE". Ahir era una bona opció per acabar amb aquesta història. Un tema important, un govern espanyol de retirada i alt seguiment mediàtic de la qüestió. Com ha dit Àngel Ros, ni el país ni el partit s'haguessin enfonsat. És més, crec que el PSOE hauria d'estar interessat també en tancar el tema del suposat sucursalisme del PSC.
L'altra alternativa és el trencament. Si la corda es tensa massa més, a la tardor que ve podria haver-hi tarrabastall a can socialista que portés a la divisió. I crec que això seria dolent per l'esquerra. Per preservar un PSC plural, obert i amb matisos cal posar punt i final a la cançoneta que ha permès a CiU creure's els defensors de la pàtria durant trenta anys. Ahir es va perdre una bona oportunitat per fer-ho.
dimarts, 3 de maig del 2011
Transicions
Els processos de canvi solen ser això, processos, que tenen un cert horitzó temporal i uns objectius a llarg termini. Són camins de final més o menys incert però amb una referència clara a on es vol arribar. Són també singlaudres imperfectes però mínimament orientades vers un fi. Aquest va ser el cas de la transició espanyola, per exemple, i de molts altres processos de transformació política.
El partit líder a casa nostra ens proposa ara una "transició sense límits", força coherent des del punt de vista racional. No es pot assolir la independència en un dia, cal anar fent passos graduals (visca La Vanguardia en català!) i marcar-se objectius tan a mitjà com a llarg termini.
Ja sabeu el poc interès que solc mostrar per aquesta transició nacional. Però el mètode em convenç. Cap on va l'esquerra? Algú ho sap? Tan sols cap a la defensa numantina del que hem aconseguit fins ara? On ens porten els mapes?
És el moment d'iniciar una nova transició. Una transició cap a un model socialdemòcrata 2.0, amb objectius clars a llarg termini (més transparència, més participació, més equitat) però marcant també els objectius tangibles que ens portaran cap allí. No tindrem un model "a la sueca" d'un dia per l'altre. No ens sabríem adaptar a pagar el 50% dels nostres impostos de cop. Però igual que el Mas fa la fal·làcia "no estem tots d'acord en administrar els nostres recursos?", cal plantejar alternatives immediates per a un objectiu final "no estem tots d'acord que la gent ha de poder anar a buscar els fills a l'escola?".
Ítaca no pot ser només una bandera i unes fronteres. Siguem ambiciosos i iniciem una transició social. L'esquerra - catalana, espanyola i europea - ho necessita.
El partit líder a casa nostra ens proposa ara una "transició sense límits", força coherent des del punt de vista racional. No es pot assolir la independència en un dia, cal anar fent passos graduals (visca La Vanguardia en català!) i marcar-se objectius tan a mitjà com a llarg termini.
Ja sabeu el poc interès que solc mostrar per aquesta transició nacional. Però el mètode em convenç. Cap on va l'esquerra? Algú ho sap? Tan sols cap a la defensa numantina del que hem aconseguit fins ara? On ens porten els mapes?
És el moment d'iniciar una nova transició. Una transició cap a un model socialdemòcrata 2.0, amb objectius clars a llarg termini (més transparència, més participació, més equitat) però marcant també els objectius tangibles que ens portaran cap allí. No tindrem un model "a la sueca" d'un dia per l'altre. No ens sabríem adaptar a pagar el 50% dels nostres impostos de cop. Però igual que el Mas fa la fal·làcia "no estem tots d'acord en administrar els nostres recursos?", cal plantejar alternatives immediates per a un objectiu final "no estem tots d'acord que la gent ha de poder anar a buscar els fills a l'escola?".
Ítaca no pot ser només una bandera i unes fronteres. Siguem ambiciosos i iniciem una transició social. L'esquerra - catalana, espanyola i europea - ho necessita.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
