diumenge, 26 d’octubre del 2008

Bloc, blogs i J.

Avui descanso d’aquests debats elevats sobre l’esdevenir del món per parlar-vos de certa curiositat que he anat detectant darrerament.

Recordo en la meva infància, l’inestimable programa “Amor a primera vista”. La cutrada alternativa-nosaltresnosomtele5 era la mateixa que ronda avui en dia per Tv3. Inclús l’Àlex Casanoves ja rondava per allà. Un dels moments que més em cridava l’atenció era quan una veu en off analitzava la firma dels concursants, i d’allà n’extreia unes conclusions que a mi em semblaven meravelloses. Durant un temps, quan omplia fulls i fulls amb firmes mentre parlava per telèfon (sóc l’únic que embruta fulls mentre parla per telèfon?) em preguntava a quines conclusions arribaria la fantàstica veu en off de l’"Amor a primera vista" sobre la meva firma.

Però al cap d’uns quants anys, tv3 seguia instal•lat en la mateixa retòrica (aix, Oriol, rapapieges, això ja ho has dit!) però la gent cada vegada firmava menys coses, i s’escrivien a través dels ordinadors i els nens preguntaven a les seves mares que què era aquell objecte groc que estava al costat del semàfor i que cada dia obria un home i en treia tot de papers de colors. La veu en off de l’"Amor a primera vista", es moriria de gana en els temps que corren...

Mentida!

Poc a poc, van anar apareixent aquells que, fins i tot per internet, volien deixar la seva marca particular. Jo sóc l’Oriol, però no vull que els e-mails que escrigui vinguin firmats com els milers d’Oriols del món. I així va aparèixer la firma OrioL, que com molts sabeu, fa anys que utilitzo. La idea no és meva, ho haig de confessar, sinó que un company de pupitre, el PoL Bessé (Barba-Bessé, us ho cregueu o no, encara ens asseiem per ordre alfabètic) ja ho feia quan els ordinadors encara no governaven del tot el món. Algun dia, quan sucumbeixi a la febre Facebook, segur que me’l trobo per alguna banda amb tot de gent entusiasmada després d’haver-nos retrobat i ens proposarem de fer un sopar que no servirà per més que per adonar-nos que si portem més de deu anys sense veure’ns és per alguna cosa.

Però la fórmula que ha triomfat és la de la inicial amb el punt. Els Joans firmen J., les Martes firmen M., els Claudis C. Alguns s’atreveixen a fer-ho amb minúscula. És esplèndid com aquestes coses sorgeixen i s’extenen. Ara tots hem de firmar amb la inicial amb punt. Vosaltres no ho feu? Colla de convencionals...

Però el debat no acaba aquí. Ara resulta que jo em pensava que tenia un bloc. Doncs ara es veu que tinc un blog, si faig cas a l’etimologia i un bloc si faig cas als que posen les normes. La qüestió és passar l’estona. I això, almenys si seguim així, està garantit per molt de temps.

7 comentaris:

ATP ha dit...

oriol,celebro que finalment t'hagis decidit a obrir un bloG.

després dels assaigs online del joanpons el meu comentari peca de banalitat, però és que m'ha fet bastanta gràcia. Resulta que el tal Pol Bessé, cèlebre i reconegut inventor de la signatura amb majúscules als extrems, és el fill d'un amic del meu pare. El típic tio que fa 10 anys que no veig i que si veiés no reconeixeria. La clàssica festa d'aniversari a la q has d'anar i no coneixes a ningú més i li has de portar un regal i no saps q collons li agrada al fill de l'amic del teu pare q veus 2 cops a l'any en sopars en els quals t'obliguen a jugar amb ell pq els dos sou nens però en realitat no teniu una puta merda a dir-vos.

res, q m'ha fet bastanta gràcia q de cop reaparegués a la meva vida d'aquesta manera!

mos veim,

À.

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Oriol ha dit...

potser veieu coses rares a l'administració dels comentaris però he estat intentant que es comenti sense estar registrat i no tot surt a la primera...

Anònim ha dit...

Hola, Oriol!!
Després d’observar diversos e-mails d’amics i coneguts jo també puc afirmar que el fenomen de la firma inicial-punt és una realitat. Potser és un fet de poca rellevància però no deixa de ser curiós. Firmar amb la inicial és un intent de deixar la marca particular en un escrit mecanografiat ara que ja no passa el no entenc la lletra? És la inicial el tret més característic del nostre nom? Són també un intent de deixar la marca particular les adreces electròniques tipus chica_ye_ye@xmail.com ? Ho deixarem aquí.
Em sembla que al final del text ha crescut una bardissa espinosa, espinosa que insinua que fixar la llengua per escrit es...passar l’estona? Uuuuuuh...Entenc que si ens centrem el debat en una sola paraula pot semblar un tema de poca importància però donat que una llengua dura molt de temps, a l’hora de introduir noves paraules, cal fixar-s’hi una mica! Tranquils, no deixarem que la “sanc” arribi al riu. Tant si es passa l’estona com si no, l’article és interessant!
I ja que hi estem posats voldria llançar una pregunta d’una situació que m’han plantejat avui: què en penseu dels llicenciats en dret o publicitat (entre d’altres) que es comenta que s’apunten a fer el CAP per ser professors de llengua i literatura catalana? No ho sé... potser els filòlegs fan la seva carrera per passar l’estona... ;)
Ànims amb el blog! Seguirem ficant-hi cullerada!!I un molt bé per la secció "esclau dels ferrocarrils"!

.nn.

Esplai ha dit...

m'encanta

Anònim ha dit...

Potser us pensareu que sóc una mica egocèntric però avui m'he buscat al google i he topat amb el bolc(g) de l'Uri escribia la primer dècada del segle. He flipat. Fa mil anys que anys que no el veig. Exactament onze, des de finals del 2008, després de les mogudes a la Uni pel pla Bolonya. Recordo l'escepticisme de l'Uri al voltant d'aquelles manifestacions (de les manifestacions en general, de fet) i les crítiques que li feiem per la seva afició de voyeurisme social. Aquell desembre vaig acudir a les manifestacions multitudinàries que es van fer a la ciutat italiana. La batalla campal posterior és cèlebre i la iaia que accidentalment vam llençar sota un autobús, jau en una caixa de pi. Després va venir la fugida a través de grècia, turquia i la meva arribada a Síria on el règim em va protegir com a pròfug polític per lluitar contra la mercantilització de l'educació pública. Ara em dedico als "farcells" una mena de pà amb tomàquet amb butifarra de Vic que està triunfant en els centres comercials de la república obamista del pròxim orient (després de la reunificació de Síria amb Iran arrel de la famosa partida de poquer de l'ex-president nord-americà i els magnats del petroli, ja ho sabeu). El cas, és que precisament l'altre dia vaig pensar en l'uri: vaig veure un home d'uns 34 anys amb un accent extranger,una calva considerable i un jersei de pastor de cabres que sermonejava un pobre nen damascià per haver-se atrevit a creuar en vermell l'únic semàfor de Damasc. Seria ell?
PoL
Damasc, 21 de maig de 2019.

Oriol ha dit...

PoL,
content de retrobar-te... Veig que els meus intents per canviar el vestuari seran en va. Deixaré de resistir-m'hi doncs, i tornaré als meus jerseis de sempre. Veig també que els "frascos" anti-caiguda de cabell que volia demanar-li a la meva perruquera quan hi anés aquesta setmana tampoc valdran per res. Així doncs, m'estalviaré la pasta i la dedicaré a un nou jersei de pastor.
Pinta molt interessant això de la República Obamista. A nosaltres ens cau molt llunys... perquè no ens n'expliques quatre coses?