dissabte, 26 de febrer de 2011

Magnicidis: President a Orient Mitjà, un ofici de risc (2 de 3)

Ser raïs a Orient Mitjà i morir de vell no és cosa fàcil. Des de l'inici del conflicte el 1948 nombrosos líders polítics de la regió han estat assassinats amb mètodes d'allò més variats. A diferència del clàssic tret al cap americà, per aquelles terres han fet servir mètodes més expeditius que sovint s'han emportat desenes de persones per davant.

L'octubre de 1981 moria assassinat a Egipte el president Anwar El-Sadat, a qui els islamistes li van fer pagar molt car els acords de pau de Camp David amb Israel el 1978. Els mateixos acords que avui en dia algunes veus àrabs més radicals declaren "obsolets" amb la caiguda de Mubarak. Tres membres dels Germans Musulmans es van infiltrar en la desfilada militar que conmemorava el creuament del Canal de Suez durant la guerra del Yom Kippur, van baixar dels tancs i van començar a disparar contra la tribuna presidencial matant a Sadat i a una vintena més de persones. Mubarak, que seia just a la dreta de Sadat, va sobreviure.

L'any següent va ser assassinat el president del Líban Bachir Gemayel. El mètode escollit va ser volar tot l'edifici on estava fent una reunió, matant desenes de persones. L'atemptat va ser obra d'un militant pro-siri. L'assassinat de Gemayel, líder del partit libanès falangista format per cristians maronites, va suposar la immediata ocupació del Líban de les forces israelianes (aliades de la Falange en la lluita contra la OLP), que va desencadenar al cap de dos dies en les matances de Sabra i Xatila, perpetrades pels falangistes libanesos amb la col·laboració de l'exèrcit israelià.

Vint-i-tres anys més tard, el 14 de febrer de 2005, moria el primer ministre libanès Rafiq Hariri, una mort que sovint s'ha atribuït també a forces pro-síries. El mètode escollit va ser similar, un cotxe bomba que va matar, a més de Hariri, un bon pilot de guardaespatlles i col·laboradors. Un dia vaig llegir el macabre comentari que al Líban les morts per cotxe bomba són obra de les milícies musulmanes mentre que els cristians tendeixen a utilitzar més l'assassinat selectiu. Els 1000 Kg de dinamita que van matar Hariri van organitzar una fumera que es va poder veure des de tota la ciutat.

Pel què fa als veritables protagonistes de la història, israelians i palestins també han vist morir els seus líders de manera violenta. L'altre dia ja vèiem la mort de Yitzhak Rabin a mans d'un jueu ortodox l'any 1995. El 2004 moria a França Yasser Arafat. Molts sectors àrabs consideren que va morir enverinat pels serveis secrets israelians tot i que a Occident mai s'ha donat aquesta versió per bona. També el 2004, el carismàtic líder de Hamàs Sheikh Yassin moria com a conseqüència d'un dels múltiples "assassinats selectius" (que en aquesta cas va matar Yassin i quinze persones més) perpetrat per l'exèrcit israelià.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bona especialització del magnicidi al món àrab. Pot servir per agafar idees per com acabar amb Gaddafi...

Oriol ha dit...

sí, m'estic esperant per incloure-ho a la possible tercera entrega "líders que cauen amb el seu règim" Ceaucescu, Allende, Saddam Hussein, Gaddafi...
però potser la dedico a Europa, m'ho haig d'acabar de pensar