dimecres, 7 de març de 2012

Fer justícia amb la gent gran

El cap de setmana passat vaig ser a Barcelona per acomiadar-me de l'àvia. Havia viscut 87 anys i en feia 12 que patia Alzheimer. "Havia arribat la seva hora", podria ser un comentari més o menys acceptat i compartit per tothom. Sense que això deixi de ser cert, em sembla important compartir algunes reflexions que transcendeixen el cas particular de la meva àvia i que tenen a veure amb l'envelliment i l'Alzheimer.

L'envelliment de la gent gran accentua i agreuja les desigualtats socials. Aquells sense recursos es veuen obligats a renunciar a una bona part de la seva vida per tenir cura dels seus pares i avis. Em temo que molts hem passat per alt la importància de la Llei de la Dependència i les seves implicacions per les llars que no es poden permetre residències privades o, encara menys, persones que tinguin cura dels grans. L'Administració ha d'explorar solucions sense partir del dogmatisme de "o públic o res", però tenint en compte que les polítiques d'atenció a la gent gran han de tenir un marcat caràcter redistributiu.

En segon lloc, l'Alzheimer contribueix a la difuminació de la persona i del seu record en els familiars. És important reforçar i reivindicar les persones en tota la seva trajectòria vital i intentar defugir la imatge dels darrers anys d'una persona malalta, que de sobte sembla convertir-se en l'única representació que en podem fer. Això em fa pensar en la importància de la Memòria, individual i col·lectiva, i de donar el valor que es mereixen a aquells que han viscut abans que nosaltres.

Per últim, hem de seguir duent a terme una reflexió compartida sobre com volem envellir. Com deia en Joan Subirats en un article el 2008, la generació dels meus avis no sabia que viuria tants anys i no estava preparada per afrontar-ho. Una bona part de la societat ja ha experimentat el tràngol que suposa l'Alzheimer. A part de la necessària recerca mèdica, cal seguir reflexionant sobre el model d'envelliment i "fer-ho millor" quan arribi el nostre moment. En certa manera, serà una forma d'agrair a tantes àvies que s'han desdibuixat de manera lenta i inexorable. La seva penosa experiència ens haurà servit per seguir madurant com a persones i com a societat. Si n'aprenem, serà un tribut a totes elles necessari i merescut.

2 comentaris:

Laia ha dit...

Bonica reflexió! Des que era ben petita, la gent gran sempre m'ha despertat molt de respecte (i tendresa). Jo també tinc un avi que passa pel mateix, i és ben trist veure com es va difuminant. Molt millor recordar-los tal i com eren abans d'aquesta lacra, quan en podíem aprendre tant d'ells!
Laia

Oriol ha dit...

tens rao, Laia. A la vegada, cal ser conscient que no tothom ho te igual de facil (o de dificil) a l'hora de cuidar als avis i que cal reduir les desigualtats amb politiques redistributives en els serveis socials.