dimecres, 21 de març de 2012

La paradoxa de Toulouse

La tesi no és meva, que consti. Avui ho apunta a El País José María Irujo, quan argumenta que els fets de Toulouse, paradoxalment, demostren l'extrema feblesa del terrorisme islamista internacional. Encara que sembli una contradicció, Al-Qaeda ha estat l'epíleg de l'islamisme militant, fins i tot abans de l'11-S. Ja ho van apuntar en el seu moment prestigiosos acadèmics com Gilles Kepel i Oliver Roy, en els seus llibres "Jihad: expansion et declin de l'islamisme" i "The end of Political Islam". Després va passar el que va passar a Nova York i a Washington i tothom se'ls va llençar a sobre.

Però l'Islamisme militant, aquell que arrasava a les universitats del món àrab i principalment d'Egipte durant els anys setanta i vuitanta no és el terrorisme d'Al-Qaeda. Al-Qaeda és el deliri agonitzant de dos personatges funestos, Bin Laden i Al-Zawahiri, amb visions oposades i objectius divergents, que decideixen aliar-se en una última aventura a la desesperada, un cop havien perdut el suport de les masses.

Succeeix que matar persones és molt més senzill que enderrocar règims polítics i l'impacte de la màquina de matar que és Al-Qaeda és molt major que la lluita política (també violenta i no precisament "liberal") que es duia a terme a Egipte, Algèria o Síria.

Els fets de Toulouse demostren com de decadent ha arribat a ser aquest moviment. L'única manera de fer arribar el missatge delirant d'Al-Qaeda és a través d'individus solitaris, que perpetren accions que suposen el rebuig més absolut de la població àrab i musulmana. Els tràgics assassinats d'aquesta setmana són un pas més cap a la derrota del terrorisme islàmic.

I arribats aquí, deixeu-me extendre el meu argument cap a l'antisemitisme. Tinc pendent una entrada sobre el tema arrel de diverses experiències que estic tenint aquest any a Londres. Però crec poder afirmar que el mateix raonament que acabo de desenvolupar pot valdre per la xacra que suposa per Europa i pel món l'antisemtitisme. Una ideologia absurda i irracional, contra la qual hi lluiten cada dia ciutadans de tot el món amb els seus comportaments cívics i responsables, sense fer-ne més escarafalls que els de viure una vida sana sentint-se part d'una comunitat plural. Una ideologia que, per sort, només troba la seva expressió a través de ments cada vegada més aïllades. Que no s'ha de menystenir, que s'ha de seguir combatent. Però que, afortunadament, cada vegada és i ha de ser més residual.