No facis Humanitats

A través del Rai, la Núria em va demanar fa uns dies si podia quedar amb mi perquè “l’aconsellés” a l’hora d’escollir quina carrera estudiar. En el meu haver, tinc l’honor que l’única persona a qui he persuadit activament perquè fes una carrera, la va deixar al cap de tres mesos. Així que aquesta vegada vaig voler pensar-me bé què dir i, sobretot, què no dir.

Tot aquest procés em va coincidir amb el traspàs de la gestió de la Taula de Joves de Sarrià-Sant Gervasi, que hem tirat endavant un grup de gent fins fa pocs dies. A l’hora d’explicar al nou equip els detalls de l’entitat em va tornar a venir al cap això del “què no dir”.

No sé ben bé on vull anar a parar avui amb aquest tema (a veure si algú m’hi ajuda amb els comentaris) però em sembla interessant aquesta asimetria entre el que aconsella i el que és aconsellat. Tradicionalment, es parteix que el que aconsella té més informació que l’aconsellat i d’aquí la gràcia en demanar l’opinió a aquell qui té experiència.

Però sovint s’obvia que l’asimetria, no només no acaba aquí sinó que no és tan favorable al conseller com sembla. Sovint, l’aconsellat té un plus d’energia, de ganes, d’il•lusió que s’han convertit en rutina i desídia a ca’n conseller. El consell mal donat “si et fas funcionari acabaràs sent un vago”, “el més important és que siguis feliç”, em produeix una ràbia profunda i, fins a cert punt, irracional.

Així que Núria, si vols aviat quedem i t’explico què n’he tret jo d’aquests anys a la universitat. Però moltes coses de les que et pugui dir (“no et pensis que la carrera t’encantarà, no pots jutjar fins el segon any, estudia el que t’agradi, bla, bla bla”) formen part d’aquest grup de consells mal donats.

Així que un consell: aguanta’m el rotllo, però no em facis cas.

(*) “Ja veuràs quan treballis, no tindràs temps pel bloc i aquestes històries”. D’acord 26 dies sense actualitzar, però el consell/advertència feia vomitar igual.

Els amics que no han mort

No és la primera vegada que parlo de Trànsit al declarianes. S'ha convertit en un tema bastant "de conversa de bar" en els últims anys degut a l'enduriment de les multes als infractors de les normes. Des de la famosa sobretaula etílica del nostre estimat expresident Aznar, han anat augmentant les veus dels que consideren que l'Administració no ha de ser tan paternalista com per dir-nos com i quant hem de conduir.

Sóc radicalment contrari a aquestes veus liberals. Recordo que quan era petit era habitual sentir de gent que moria en accident de cotxe. Sovint et queia lluny ("el germà del Toni del forn" o "la cosina de la mare del meu amic") però en d'altres et tocava de ple. Eren aquells fets que et retornaven els diumenges al vespre, on tot és sempre una mica més apocalíptic,i et recordaven que la vida és més efímera del que un nen de nou anys es pensa, per molt que no sàpiga encara què vol dir la paraula efímera.

Però les estadístiques, un cop més, s'imposen. Avui mor un 60% menys de gent a Espanya per accident de trànsit del que ho feia l'any 1992. La probabilitat que un amic o un germà desaparegui d'un dia per l'altre és ara notablement més baixa del que ho era fa uns anys. M'agrada llegir aquestes dades com les que em confirmen que l'enduriment de la norma m'ha salvat un amic. Tant se val quin, poseu-li el nom que volgueu, funciona igual.

Però l'accident de trànsit no només s'emporta una vida, o més d'una, sinó que destrueix, i no voldria tirar de tòpics, la gent del voltant. Però això, els liberals del "ningú m'ha de dir què haig de fer" probablement no ho sabran mai. Probablement, les normes més rígides també hauran salvat els seus amics i els lliuraran de la impotència, la ràbia i la buidor de la pèrdua sobtada.

Sala i Martín vol ser president del Barça

D'acord, la teoria és agosarada. Però m'arrisco:

Els lectors de La Vanguàrdia, ja siguin devots com la meva àvia (i tantes altres) o esporàdics com jo, vam poder llegir un fantàstic article del meu amic Sala i Martín que, almenys a mi, ens va deixar bastant desconcertats.

L'amic de les americanes llampants descrivia una fantàstica apologia de la nova Premi Nobel d'Economia, que defensa l'opció de la cooperació comunitària per solucionar "la tragèdia del bé comunal" a les alternatives ortodoxes de la privatització o la intervenció estatal. Dit d'una altra manera, la senyora Ostrom defensa que una comunitat pot solucionar els abusos que els individus solen fer dels béns comuns gràcies a dinàmiques cooperatives i de generació de confiança. Dit encara d'una altra manera, que ser hippie i educar en el compartir pot fer que la gent sigui més respectuosa amb el bé públic.

El meu Sala i Martín, l'autèntic, no el que escriu aquest article, hagués defensat que la cooperació és inestable de per sí, que no porta a cap equilibri i que crea incentius perquè els individus trenquin les normes comunitàries i s'aprofitin del bé comú per al benefici propi. Ens hagués remès al dilema del presoner o a la seva versió cutre-televisiva del "Sis a traició". Ens hagués dit que la privatització és la millor manera perquè cadascú es preocupi de la manera més eficient de la seva parcela o que, en cas de catàstrofe i si no hi hagués alternativa, l'estat podria intentar posar remei al guirigai.

Però sembla que el meu Sala i Martin s'ha pres unes vacances. Ara n'ha sortit un imitador que vol agradar a la gent, fer-se la seva i que pensin que no només és un economista excèntric i ortodoxe, a més d'un gran orador, sinó que també té cor i sentiment i que tots junts ens en podem sortir encara que alguns "ens tinguin ganes". Us sona?

Visca el Barça!

Un any de clarianes i bardisses

Avui fa un any, el 12 d'octubre del 2008, que em vaig decidir a obrir aquest bloc. Un any en què el declarianes ha tingut la crisi econòmica, la campanya americana, les protestes contra Bolonya i el viatge a Síria com a principals temes. En total, han estat 31 entrades, poc menys de tres al mes. Un any que m'ha demostrat que les notícies poden ser pensades, madurades i comentades amb la gent que t'envolta sense presses. Un any de curioses converses als ferrocarrils. En definitiva, un any de més clarianes que bardisses.

De moment no me n'he cansat. Així que queda inaugurat el segon any de clarianes i bardisses. Gràcies a tots pel temps que hi heu dedicat.

En obrir un bloc, us vaig parlar que el nom del bloc sortia d'un poema. Crec que ja comença a ser hora de compartir-lo.


De clarianes i bardisses

És estrany com passa el temps
aquí sola a la clariana
en la clapa desesmada on
no recordo haver arribat.

I si m'hi quedo no és tant
per la sensualitat abandonada i porosa
d'aquest dia d'estiu
en què tot hauria de resultar tan fàcil,
com per la presència
envoltant-me
de bardisses i esbarzers.

Ferran Ràfols

Jo també estic en contra de l’Hotel Vela

Diumenge que ve s’inaugura a Barcelona l’hotel W, més conegut com l’hotel Vela degut a la forma que han dissenyat els arquitectes top encarregats del projecte per trencar la vista als barcelonins. Es tracta d’un hotel de gran luxe ubicat a només vint metres de l’aigua i que sembla que ha tingut una gran rebuda tenint en compte l’alt nombre de reserves que ha acaparat pels primers dies.

En Louie l’altre dia em va passar un link de la plataforma en contra de l’hotel Vela que han constituït una sèrie d’entitats i veïns del barri. El dia 27, van organitzar una protesta a la platja de Sant Sebastià en contra de la propera inauguració de l’hotel.

M’he decidit a posicionar-me sobre aquest tema perquè em sembla que simbolitza alguns dels debats que es donen actualment sobre com i quant hem de créixer. Els arguments dels partidaris de l’hotel és que crearà llocs de treball i es convertirà en un atractiu més de la nostra Barcelona que sovint mira més enfora que endins. Els qui s’hi oposen, diuen els partidaris, són els tradicionals anti-sistema que no han comprès encara que perquè la gent mengi cal fer certs sacrificis i concessions a la iniciativa empresarial.

Però l’hotel Vela sembla que traspassa la barrera del sentit comú. D’entrada perquè es construeix sobre un terreny guanyat al mar i, per tant públic, venut a una gran empresa el qual permet la instal•lació d’un hotel amparant-se amb la seva condició d’”equipament”. En segon lloc, perquè utilitza la normativa referent als ports per poder construir el citat “equipament” al costat del mar, i no a cent metres com marcaria la llei de costes. Sembla doncs, que en aquest cas, s’han dut a terme una sèrie de tripijocs normatius per tal de construir l’hotel.

Les lleis, a diferència de les requalificacions, són fetes amb una certa perspectiva històrica, intentant passar per alt la superficialitat de les decisions del dia a dia. La Llei de Costes es va desenvolupar quan el litoral ja havia començat a ser destruït per un sector, el turístic, que ja llavors creava “llocs de treball i creixement econòmic”. El pas del temps ha demostrat que aquell creixement no era sostenible ni raonable. Molt em temo que d’aquí uns anys, quan la gent es passegi per la Barceloneta i es pregunti qui va ser l’hortera que va projectar aquest mamotreto al costat del mar, algú li haurà de respondre que a principis de segle, crèiem que la creació de llocs de treball era un argument suficient per llegir les lleis com convingués i convertir allò públic en privat amb la consciència tranquila.

Un exercici de democràcia

Vénen temps de referèndums. Perdó, de consultes populars. Perdó, d'iniciatives de la societat civil que no tenen a veure amb els Ajuntaments. Bé, una mica sí perquè els ajuntaments convoquen plens extraordinaris per donar-ne suport. Però segueixen sent privades eh... De fet no tenen res a veure amb la dinàmica de partits. Si l'altre dia vaig sentir que l'Ajuntament d'Arenys de Munt estava pensant de convocar un ple extraordinari per donar suport als 40 anys de l'Esplai Sant Ildefons però que, per temes d'agenda, o per error del funcionari de torn, es va transpapelar les instàncies i va passar per davant el tema del referèndum. Perdó, de la consulta popular.

Hem sentit aquests dies moltes vegades que Arenys de Munt ha donat una "lliçó de civisme" i ha dut a terme un "exercici de democràcia". Però que ningú s'espanti (o s'emocioni), res d'això és seriós. És tot un joc.

Tinc els meus dubtes sobre el gran exercici de democràcia que es va viure a Arenys de Munt. Em recorda als referèndums sobre Bolonya que organitzaven els assemblearis en un ambient partidista a més no poder. Jo no critico que això es faci, però cal anar molt en compte amb les conclusions que se n'extreu.

Hi ha dues coses del gran exercici de democràcia d'Arenys que no acabo de veure clares. La primera, la menys greu per mi, és el fet que tot el procés anava envoltat d'una retòrica nacionalista i de reclamació. No sé si el contrari a la independència se sentiria còmode anant a votar en un poble en el qual tothom sap què pensa i se'l miren com "mira el fatxilla aquell" mentre onegen les seves estelades. És com si les eleccions a president del govern les muntés un partit polític. Però ja ha quedat clar que tot era un joc i, per tant, no es poden fer extrapol·lacions com aquesta.

L'altre tema em preocupa molt més. És la instrumentalització de la societat civil per part dels partits polítics. Em sembla absolutament inacceptable que es difumini la barrera entre partits i entitats d'aquesta manera. Per mi, un exercici de democràcia de debò, és una societat civil independent i forta, i quan els partits es posicionen clarament per unes entitats i no unes altres o quan les entitats es partiditzen és una senyal inequívoca que la cosa no va bé. És clar que totes les entitats, com a ens transformador, tenen una dimensió política. Però en cap cas això s'ha de confondre amb la política de partits, la que surt a les pàgines de "Política" dels diaris.

Em preocupa molt la utilització dels partits d'aquestes forces populars. Moltes mirem les joventuts dels partits amb cert despreci i defensem la "societat civil" sense ser conscients que si aquesta es partiditza d'aquesta manera, es converteix en una extensió de les dinàmiques respecte les quals s'oposa.

Respecta'm!

Crec que el respecte li ha guanyat definitivament la batalla a la tolerància.

- Respecta’m, vull dormir.
- I perquè no toleres que faci una festa un dia a l’any.
- No em respectes, abaixa la música.
- Escolta’m però tu tens un gos que fa pudor... Jo aguanto el gos quan baixa per l’escala i tu aguantes que avui tingui la música una mica més alta. No serà gaire estona i avui és un dia especial perquè he tornat d’un temps fora i ho estic celebrant amb els meus amics.
- Ets un descarat, no tens respecte.
- Però és que les manies de la gent són infinites, perquè no aprenem a tolerar-nos-les una mica mútuament? Perquè no busquem el pacte, l’acord?
- Tu no coneixes la llei? Respecta-la!
- Però que no veus que mai podrem legislar totes les coses que li molesten a tothom? És millor que fem acords i no convertim les lleis en dogmes. Eduquem en l’empatia i la tolerància!
- Educar tu? Tu ets un punki-okupa-consumidor-de-cervesa-al-carrer-i-segur-que-vas-de-putes-a-les-Rambles. I a més, ets jove!

[porto una setmana intentant escriure alguna cosa per reemprendre el “declarianes” sense èxit].