La possibilitat de realitzar comentaris als articles i notícies que publica la premsa en format digital s'ha convertit en un fenomen generalitzat en els darrers anys. A diferència del model clàssic en el qual el diari publica i el lector llegeix (a excepció de la secció "cartes al director", que mereix un article sencer), actualment el lector té la possibilitat d'aportar el seu comentari.
En primer lloc, no crec donar una opinió personal si dic que aquests comentaris no aporten, generalment, una informació rellevant respecte la notícia que comenten en forma d'aclariments, correccions oclarificacions. Dit d'una altra manera, els comentaris de la gent normal no tenen un valor informatiu per se. En segon lloc, tampoc reflecteixen un estat d'opinió que estigui sostingut per cap procediment científic, és a dir, no compleixen amb cap funció de "termòmetre" de l'estat d'opinió del personal. Això és especialment greu pel què fa a les enquestes, àmpliament exteses també a la televisió i la ràdio, que si bé no es consideren sondejos científics, sovint s'utilitzen per treure conclusions de dubtós fonament.
En tercer lloc, no contemplo que la opció de realitzar comentaris sigui una manera d'apropar els mitjans de comunicació a la gent. És a dir, no tinc clar que tenir la possibilitat de comentar en un mitjà de comunicació augmenti les ganes dels potencials lectors per acostar-s'hi. Cert és, però, que no puc demostrar aquest punt i que caldria analitzar-lo amb rigor.
Així doncs, no entenc que els comentaris serveixin per a res més que per a la realització de l'instint de notorietat intrínsec a l'homo sapiens del segle XXI. Constitueixen sovint una burla de les pròpies normatives que els regulen (escriuren pu ta enlloc de puta, paraula prohibida) i es basen en un sistema de delecions ("notificar comentario inapropiado") amb un toc inquisitaori d'allò més folklòric. Sembla evident que cal un replantejament d'aquest model de participació, ja que l'expressió per l'expressió no té perquè ser sempre positiva. Alguns diaris ja han començat a adonar-se'n com El Periódico, que exigeix ser usuari registrat o El País, que ha reduït de manera molt considerable, el nombre i tipus de notícies que permet comentar.
dissabte, 16 de gener del 2010
dijous, 24 de desembre del 2009
Hooligans amb micro
La regularitat no està caracteritzant el declarianes des de l'estiu. Tot i així, i a les portes de Nadal, intento donar-li una mica més de corda i que entri al 2010 en bona salut.
Fa unes setmanes, quan va esclatar el cas Pretòria i es va saber que Lluís Prenafeta escrivia un diari des de la presó, algú va dir: "si us plau, que li robin el boli". És una sensació similar a la que tinc quan escolto i llegeixo el periodisme esportiu de casa nostra; la falta de rigor i professionalitat em genera la sensació de demanar "que algú li apagui el micro a aquest imbècil". La grandiloqüència innecessària, l'exaltació de les passions més baixes i la utilització política de l'esport són el pa de cada dia.
L'argument que se sol utilitzar per justificar aquest to és la famosa frase de Maquiavel que "l'Audiència justifica els mitjans". Però sens dubte hi ha una efecte retromalimentador en tot aquest fenomen i sempre amb aquesta hipocresia de condemnar la violència un cop aquesta esclata. Només cal posar al google "Figo traidor" per veure les barbaritats que en el seu moment van incitar els mateixos diaris esportius.
La falta de rigor és també un clàssic, com quan l'Sport publicava aquesta portada el dia de les declaracions d'Eto'o a Vilafranca.
No voldria posar-me iaio i defensar el Puyal com a exemple, però sembla que el seu estil desprèn un rigor i una professionalitat ben escassa en aquest sector, per molt que confongui Iniesta amb Touré o que expliqui més batalletes del compte.
Però la premsa, i en especial l'esportiva, no es pot deinhibir de les dinàmiques que ajuda a generar. El dogma de la llibertat d'expressió no pot servir per justificar-se, mentre es dediquen a promoure uns valors i unes actituds que després transcendeixen les simples narracions dels partits i que enfronten les persones més enllà del joc. Quan els periodistes obvien les seves responsabilitats i es dediquen a "echar carnaza" a les masses exaltades, es converteixen en els típics aficionats amb tambor que, d'esquena al partit, esperonen la hinchada en els clàssics del futbol argentí. Es converteixen, intencionadament, en hooligans amb micro.
Fa unes setmanes, quan va esclatar el cas Pretòria i es va saber que Lluís Prenafeta escrivia un diari des de la presó, algú va dir: "si us plau, que li robin el boli". És una sensació similar a la que tinc quan escolto i llegeixo el periodisme esportiu de casa nostra; la falta de rigor i professionalitat em genera la sensació de demanar "que algú li apagui el micro a aquest imbècil". La grandiloqüència innecessària, l'exaltació de les passions més baixes i la utilització política de l'esport són el pa de cada dia.
L'argument que se sol utilitzar per justificar aquest to és la famosa frase de Maquiavel que "l'Audiència justifica els mitjans". Però sens dubte hi ha una efecte retromalimentador en tot aquest fenomen i sempre amb aquesta hipocresia de condemnar la violència un cop aquesta esclata. Només cal posar al google "Figo traidor" per veure les barbaritats que en el seu moment van incitar els mateixos diaris esportius.
La falta de rigor és també un clàssic, com quan l'Sport publicava aquesta portada el dia de les declaracions d'Eto'o a Vilafranca.
No voldria posar-me iaio i defensar el Puyal com a exemple, però sembla que el seu estil desprèn un rigor i una professionalitat ben escassa en aquest sector, per molt que confongui Iniesta amb Touré o que expliqui més batalletes del compte.
Però la premsa, i en especial l'esportiva, no es pot deinhibir de les dinàmiques que ajuda a generar. El dogma de la llibertat d'expressió no pot servir per justificar-se, mentre es dediquen a promoure uns valors i unes actituds que després transcendeixen les simples narracions dels partits i que enfronten les persones més enllà del joc. Quan els periodistes obvien les seves responsabilitats i es dediquen a "echar carnaza" a les masses exaltades, es converteixen en els típics aficionats amb tambor que, d'esquena al partit, esperonen la hinchada en els clàssics del futbol argentí. Es converteixen, intencionadament, en hooligans amb micro.
dimecres, 25 de novembre del 2009
No facis Humanitats
A través del Rai, la Núria em va demanar fa uns dies si podia quedar amb mi perquè “l’aconsellés” a l’hora d’escollir quina carrera estudiar. En el meu haver, tinc l’honor que l’única persona a qui he persuadit activament perquè fes una carrera, la va deixar al cap de tres mesos. Així que aquesta vegada vaig voler pensar-me bé què dir i, sobretot, què no dir.
Tot aquest procés em va coincidir amb el traspàs de la gestió de la Taula de Joves de Sarrià-Sant Gervasi, que hem tirat endavant un grup de gent fins fa pocs dies. A l’hora d’explicar al nou equip els detalls de l’entitat em va tornar a venir al cap això del “què no dir”.
No sé ben bé on vull anar a parar avui amb aquest tema (a veure si algú m’hi ajuda amb els comentaris) però em sembla interessant aquesta asimetria entre el que aconsella i el que és aconsellat. Tradicionalment, es parteix que el que aconsella té més informació que l’aconsellat i d’aquí la gràcia en demanar l’opinió a aquell qui té experiència.
Però sovint s’obvia que l’asimetria, no només no acaba aquí sinó que no és tan favorable al conseller com sembla. Sovint, l’aconsellat té un plus d’energia, de ganes, d’il•lusió que s’han convertit en rutina i desídia a ca’n conseller. El consell mal donat “si et fas funcionari acabaràs sent un vago”, “el més important és que siguis feliç”, em produeix una ràbia profunda i, fins a cert punt, irracional.
Així que Núria, si vols aviat quedem i t’explico què n’he tret jo d’aquests anys a la universitat. Però moltes coses de les que et pugui dir (“no et pensis que la carrera t’encantarà, no pots jutjar fins el segon any, estudia el que t’agradi, bla, bla bla”) formen part d’aquest grup de consells mal donats.
Així que un consell: aguanta’m el rotllo, però no em facis cas.
(*) “Ja veuràs quan treballis, no tindràs temps pel bloc i aquestes històries”. D’acord 26 dies sense actualitzar, però el consell/advertència feia vomitar igual.
Tot aquest procés em va coincidir amb el traspàs de la gestió de la Taula de Joves de Sarrià-Sant Gervasi, que hem tirat endavant un grup de gent fins fa pocs dies. A l’hora d’explicar al nou equip els detalls de l’entitat em va tornar a venir al cap això del “què no dir”.
No sé ben bé on vull anar a parar avui amb aquest tema (a veure si algú m’hi ajuda amb els comentaris) però em sembla interessant aquesta asimetria entre el que aconsella i el que és aconsellat. Tradicionalment, es parteix que el que aconsella té més informació que l’aconsellat i d’aquí la gràcia en demanar l’opinió a aquell qui té experiència.
Però sovint s’obvia que l’asimetria, no només no acaba aquí sinó que no és tan favorable al conseller com sembla. Sovint, l’aconsellat té un plus d’energia, de ganes, d’il•lusió que s’han convertit en rutina i desídia a ca’n conseller. El consell mal donat “si et fas funcionari acabaràs sent un vago”, “el més important és que siguis feliç”, em produeix una ràbia profunda i, fins a cert punt, irracional.
Així que Núria, si vols aviat quedem i t’explico què n’he tret jo d’aquests anys a la universitat. Però moltes coses de les que et pugui dir (“no et pensis que la carrera t’encantarà, no pots jutjar fins el segon any, estudia el que t’agradi, bla, bla bla”) formen part d’aquest grup de consells mal donats.
Així que un consell: aguanta’m el rotllo, però no em facis cas.
(*) “Ja veuràs quan treballis, no tindràs temps pel bloc i aquestes històries”. D’acord 26 dies sense actualitzar, però el consell/advertència feia vomitar igual.
diumenge, 1 de novembre del 2009
Els amics que no han mort
No és la primera vegada que parlo de Trànsit al declarianes. S'ha convertit en un tema bastant "de conversa de bar" en els últims anys degut a l'enduriment de les multes als infractors de les normes. Des de la famosa sobretaula etílica del nostre estimat expresident Aznar, han anat augmentant les veus dels que consideren que l'Administració no ha de ser tan paternalista com per dir-nos com i quant hem de conduir.
Sóc radicalment contrari a aquestes veus liberals. Recordo que quan era petit era habitual sentir de gent que moria en accident de cotxe. Sovint et queia lluny ("el germà del Toni del forn" o "la cosina de la mare del meu amic") però en d'altres et tocava de ple. Eren aquells fets que et retornaven els diumenges al vespre, on tot és sempre una mica més apocalíptic,i et recordaven que la vida és més efímera del que un nen de nou anys es pensa, per molt que no sàpiga encara què vol dir la paraula efímera.
Però les estadístiques, un cop més, s'imposen. Avui mor un 60% menys de gent a Espanya per accident de trànsit del que ho feia l'any 1992. La probabilitat que un amic o un germà desaparegui d'un dia per l'altre és ara notablement més baixa del que ho era fa uns anys. M'agrada llegir aquestes dades com les que em confirmen que l'enduriment de la norma m'ha salvat un amic. Tant se val quin, poseu-li el nom que volgueu, funciona igual.
Però l'accident de trànsit no només s'emporta una vida, o més d'una, sinó que destrueix, i no voldria tirar de tòpics, la gent del voltant. Però això, els liberals del "ningú m'ha de dir què haig de fer" probablement no ho sabran mai. Probablement, les normes més rígides també hauran salvat els seus amics i els lliuraran de la impotència, la ràbia i la buidor de la pèrdua sobtada.
Sóc radicalment contrari a aquestes veus liberals. Recordo que quan era petit era habitual sentir de gent que moria en accident de cotxe. Sovint et queia lluny ("el germà del Toni del forn" o "la cosina de la mare del meu amic") però en d'altres et tocava de ple. Eren aquells fets que et retornaven els diumenges al vespre, on tot és sempre una mica més apocalíptic,i et recordaven que la vida és més efímera del que un nen de nou anys es pensa, per molt que no sàpiga encara què vol dir la paraula efímera.
Però les estadístiques, un cop més, s'imposen. Avui mor un 60% menys de gent a Espanya per accident de trànsit del que ho feia l'any 1992. La probabilitat que un amic o un germà desaparegui d'un dia per l'altre és ara notablement més baixa del que ho era fa uns anys. M'agrada llegir aquestes dades com les que em confirmen que l'enduriment de la norma m'ha salvat un amic. Tant se val quin, poseu-li el nom que volgueu, funciona igual.
Però l'accident de trànsit no només s'emporta una vida, o més d'una, sinó que destrueix, i no voldria tirar de tòpics, la gent del voltant. Però això, els liberals del "ningú m'ha de dir què haig de fer" probablement no ho sabran mai. Probablement, les normes més rígides també hauran salvat els seus amics i els lliuraran de la impotència, la ràbia i la buidor de la pèrdua sobtada.
dissabte, 17 d’octubre del 2009
Sala i Martín vol ser president del Barça
D'acord, la teoria és agosarada. Però m'arrisco:
Els lectors de La Vanguàrdia, ja siguin devots com la meva àvia (i tantes altres) o esporàdics com jo, vam poder llegir un fantàstic article del meu amic Sala i Martín que, almenys a mi, ens va deixar bastant desconcertats.
L'amic de les americanes llampants descrivia una fantàstica apologia de la nova Premi Nobel d'Economia, que defensa l'opció de la cooperació comunitària per solucionar "la tragèdia del bé comunal" a les alternatives ortodoxes de la privatització o la intervenció estatal. Dit d'una altra manera, la senyora Ostrom defensa que una comunitat pot solucionar els abusos que els individus solen fer dels béns comuns gràcies a dinàmiques cooperatives i de generació de confiança. Dit encara d'una altra manera, que ser hippie i educar en el compartir pot fer que la gent sigui més respectuosa amb el bé públic.
El meu Sala i Martín, l'autèntic, no el que escriu aquest article, hagués defensat que la cooperació és inestable de per sí, que no porta a cap equilibri i que crea incentius perquè els individus trenquin les normes comunitàries i s'aprofitin del bé comú per al benefici propi. Ens hagués remès al dilema del presoner o a la seva versió cutre-televisiva del "Sis a traició". Ens hagués dit que la privatització és la millor manera perquè cadascú es preocupi de la manera més eficient de la seva parcela o que, en cas de catàstrofe i si no hi hagués alternativa, l'estat podria intentar posar remei al guirigai.
Però sembla que el meu Sala i Martin s'ha pres unes vacances. Ara n'ha sortit un imitador que vol agradar a la gent, fer-se la seva i que pensin que no només és un economista excèntric i ortodoxe, a més d'un gran orador, sinó que també té cor i sentiment i que tots junts ens en podem sortir encara que alguns "ens tinguin ganes". Us sona?
Visca el Barça!
Els lectors de La Vanguàrdia, ja siguin devots com la meva àvia (i tantes altres) o esporàdics com jo, vam poder llegir un fantàstic article del meu amic Sala i Martín que, almenys a mi, ens va deixar bastant desconcertats.
L'amic de les americanes llampants descrivia una fantàstica apologia de la nova Premi Nobel d'Economia, que defensa l'opció de la cooperació comunitària per solucionar "la tragèdia del bé comunal" a les alternatives ortodoxes de la privatització o la intervenció estatal. Dit d'una altra manera, la senyora Ostrom defensa que una comunitat pot solucionar els abusos que els individus solen fer dels béns comuns gràcies a dinàmiques cooperatives i de generació de confiança. Dit encara d'una altra manera, que ser hippie i educar en el compartir pot fer que la gent sigui més respectuosa amb el bé públic.
El meu Sala i Martín, l'autèntic, no el que escriu aquest article, hagués defensat que la cooperació és inestable de per sí, que no porta a cap equilibri i que crea incentius perquè els individus trenquin les normes comunitàries i s'aprofitin del bé comú per al benefici propi. Ens hagués remès al dilema del presoner o a la seva versió cutre-televisiva del "Sis a traició". Ens hagués dit que la privatització és la millor manera perquè cadascú es preocupi de la manera més eficient de la seva parcela o que, en cas de catàstrofe i si no hi hagués alternativa, l'estat podria intentar posar remei al guirigai.
Però sembla que el meu Sala i Martin s'ha pres unes vacances. Ara n'ha sortit un imitador que vol agradar a la gent, fer-se la seva i que pensin que no només és un economista excèntric i ortodoxe, a més d'un gran orador, sinó que també té cor i sentiment i que tots junts ens en podem sortir encara que alguns "ens tinguin ganes". Us sona?
Visca el Barça!
dilluns, 12 d’octubre del 2009
Un any de clarianes i bardisses
Avui fa un any, el 12 d'octubre del 2008, que em vaig decidir a obrir aquest bloc. Un any en què el declarianes ha tingut la crisi econòmica, la campanya americana, les protestes contra Bolonya i el viatge a Síria com a principals temes. En total, han estat 31 entrades, poc menys de tres al mes. Un any que m'ha demostrat que les notícies poden ser pensades, madurades i comentades amb la gent que t'envolta sense presses. Un any de curioses converses als ferrocarrils. En definitiva, un any de més clarianes que bardisses.
De moment no me n'he cansat. Així que queda inaugurat el segon any de clarianes i bardisses. Gràcies a tots pel temps que hi heu dedicat.
En obrir un bloc, us vaig parlar que el nom del bloc sortia d'un poema. Crec que ja comença a ser hora de compartir-lo.
De clarianes i bardisses
És estrany com passa el temps
aquí sola a la clariana
en la clapa desesmada on
no recordo haver arribat.
I si m'hi quedo no és tant
per la sensualitat abandonada i porosa
d'aquest dia d'estiu
en què tot hauria de resultar tan fàcil,
com per la presència
envoltant-me
de bardisses i esbarzers.
Ferran Ràfols
De moment no me n'he cansat. Així que queda inaugurat el segon any de clarianes i bardisses. Gràcies a tots pel temps que hi heu dedicat.
En obrir un bloc, us vaig parlar que el nom del bloc sortia d'un poema. Crec que ja comença a ser hora de compartir-lo.
De clarianes i bardisses
És estrany com passa el temps
aquí sola a la clariana
en la clapa desesmada on
no recordo haver arribat.
I si m'hi quedo no és tant
per la sensualitat abandonada i porosa
d'aquest dia d'estiu
en què tot hauria de resultar tan fàcil,
com per la presència
envoltant-me
de bardisses i esbarzers.
Ferran Ràfols
diumenge, 27 de setembre del 2009
Jo també estic en contra de l’Hotel Vela
Diumenge que ve s’inaugura a Barcelona l’hotel W, més conegut com l’hotel Vela degut a la forma que han dissenyat els arquitectes top encarregats del projecte per trencar la vista als barcelonins. Es tracta d’un hotel de gran luxe ubicat a només vint metres de l’aigua i que sembla que ha tingut una gran rebuda tenint en compte l’alt nombre de reserves que ha acaparat pels primers dies.
En Louie l’altre dia em va passar un link de la plataforma en contra de l’hotel Vela que han constituït una sèrie d’entitats i veïns del barri. El dia 27, van organitzar una protesta a la platja de Sant Sebastià en contra de la propera inauguració de l’hotel.
M’he decidit a posicionar-me sobre aquest tema perquè em sembla que simbolitza alguns dels debats que es donen actualment sobre com i quant hem de créixer. Els arguments dels partidaris de l’hotel és que crearà llocs de treball i es convertirà en un atractiu més de la nostra Barcelona que sovint mira més enfora que endins. Els qui s’hi oposen, diuen els partidaris, són els tradicionals anti-sistema que no han comprès encara que perquè la gent mengi cal fer certs sacrificis i concessions a la iniciativa empresarial.
Però l’hotel Vela sembla que traspassa la barrera del sentit comú. D’entrada perquè es construeix sobre un terreny guanyat al mar i, per tant públic, venut a una gran empresa el qual permet la instal•lació d’un hotel amparant-se amb la seva condició d’”equipament”. En segon lloc, perquè utilitza la normativa referent als ports per poder construir el citat “equipament” al costat del mar, i no a cent metres com marcaria la llei de costes. Sembla doncs, que en aquest cas, s’han dut a terme una sèrie de tripijocs normatius per tal de construir l’hotel.
Les lleis, a diferència de les requalificacions, són fetes amb una certa perspectiva històrica, intentant passar per alt la superficialitat de les decisions del dia a dia. La Llei de Costes es va desenvolupar quan el litoral ja havia començat a ser destruït per un sector, el turístic, que ja llavors creava “llocs de treball i creixement econòmic”. El pas del temps ha demostrat que aquell creixement no era sostenible ni raonable. Molt em temo que d’aquí uns anys, quan la gent es passegi per la Barceloneta i es pregunti qui va ser l’hortera que va projectar aquest mamotreto al costat del mar, algú li haurà de respondre que a principis de segle, crèiem que la creació de llocs de treball era un argument suficient per llegir les lleis com convingués i convertir allò públic en privat amb la consciència tranquila.
En Louie l’altre dia em va passar un link de la plataforma en contra de l’hotel Vela que han constituït una sèrie d’entitats i veïns del barri. El dia 27, van organitzar una protesta a la platja de Sant Sebastià en contra de la propera inauguració de l’hotel.
M’he decidit a posicionar-me sobre aquest tema perquè em sembla que simbolitza alguns dels debats que es donen actualment sobre com i quant hem de créixer. Els arguments dels partidaris de l’hotel és que crearà llocs de treball i es convertirà en un atractiu més de la nostra Barcelona que sovint mira més enfora que endins. Els qui s’hi oposen, diuen els partidaris, són els tradicionals anti-sistema que no han comprès encara que perquè la gent mengi cal fer certs sacrificis i concessions a la iniciativa empresarial.
Però l’hotel Vela sembla que traspassa la barrera del sentit comú. D’entrada perquè es construeix sobre un terreny guanyat al mar i, per tant públic, venut a una gran empresa el qual permet la instal•lació d’un hotel amparant-se amb la seva condició d’”equipament”. En segon lloc, perquè utilitza la normativa referent als ports per poder construir el citat “equipament” al costat del mar, i no a cent metres com marcaria la llei de costes. Sembla doncs, que en aquest cas, s’han dut a terme una sèrie de tripijocs normatius per tal de construir l’hotel.
Les lleis, a diferència de les requalificacions, són fetes amb una certa perspectiva històrica, intentant passar per alt la superficialitat de les decisions del dia a dia. La Llei de Costes es va desenvolupar quan el litoral ja havia començat a ser destruït per un sector, el turístic, que ja llavors creava “llocs de treball i creixement econòmic”. El pas del temps ha demostrat que aquell creixement no era sostenible ni raonable. Molt em temo que d’aquí uns anys, quan la gent es passegi per la Barceloneta i es pregunti qui va ser l’hortera que va projectar aquest mamotreto al costat del mar, algú li haurà de respondre que a principis de segle, crèiem que la creació de llocs de treball era un argument suficient per llegir les lleis com convingués i convertir allò públic en privat amb la consciència tranquila.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
