Fa pocs dies m'han canviat d'ubicació a la feina. On estava abans, érem 4 homes per 16 dones. Casualitat? Les ganes.
Continuo. On sóc ara, hi ha tres homes a la meva planta. El nombre de dones deu rondar les 25. Així que ja em teniu últimament preguntant-me on estan els homes. Ahir a la tarda, vaig tenir l'oportunitat d'anar d'oient a una interessant sessió sobre Mediterrània del Màster en Polítiques Europees de Cooperació al Desenvolupament de la UAB. A classe, hi havia tres homes per 15 dones. Però el tema no s'acaba aquí. Fa uns dies vaig acabar un curs d'àrab a l'escola oficial, en el qual érem 2 homes per 8 dones. No cal que us digui que cada vegada que vaig al cine, teatre, xerrades o algun esdeveniment cultural solc trobar-me un percentatge de dones notablement superior al d'homes.
De sobte, se m'acut repassar els meus contactes del mòbil, a veure si el "problema" és meu i tinc més dones que homes, cosa que explicaria que sempre tingués la sensació d'estar envoltat del que alguns periodistes esportius anomenen "fèmines". Resultat final: 65 homes i 61 dones. On cony s'han ficat els homes, doncs?
És cert que ahir més tard vaig anar al camp del Barça i el percentatge d'homes era aclaparador. Però prometo que en arribar casa vaig encendre la tele i van ensenyar el camp buit, cosa que em confirmaria, si la tele no menteix, que tots els homes que hi havia durant el partit havien marxat i, per tant, que a alguna banda haurien d'estar...
Avui prenia el tupper a la feina i és cert que a la sala tots eren homes. Concretament eren els informàtics (els pocs que fan horari partit com jo) i tenien converses d'allò més apassionants sobre el Windows XP i les seves aplicacions. Però m'esteu dient que tots els homes del món es passen el dia dinant de tupper parlant de les aplicacions del Windows?
Va, si us plau, que algú m'ajudi. On són els homes?
dijous, 25 de març del 2010
diumenge, 7 de febrer del 2010
Si Montilla avança les eleccions
El 2010 està cridat a ser un any de transició. L'evolució que tothom té al cap, resumida de manera superficial, vindria a ser la següent:
- Setmana Santa 2010: Laporta convoca eleccions al Barça oficialment i anuncia que es presentarà per Reagrupament.
- Juliol 2010: Zapatero remodela el govern després de la presidència espanyola del Consell de la UE.
- Setembre 2010: Montilla convoca eleccions per finals d'octubre.
- Finals de novembre 2010: El nou Govern pren possessió.
- Finals de desembre 2010: Si guanya CiU a Catalunya, algun ministre entra al govern de l'Estat (teoria Barbeta).
Sempre m'han sorprès aquestes previsions politiques, que després s'acaben complint mentre tots ens quedem com uns estúpids deixant que el temps vagi passant amb l'argument de "ara cal esperar a les autonòmiques per veure si...", "ara ja no es pot fer res perquè estem en pre-campanya", ...
Al meu entendre, Montilla té una oportunitat d'or per reduir la transició del 2010 a només un semestre. Si convoca eleccions per abans de l'estiu, la transició afecta els mesos de juny-juliol i agost i el nou govern es pot posar a treballar l'1 de setembre sense perdre mesos a meitat de curs. Si convoca eleccions abans de l'estiu, el govern central pot decidir amb més perspectiva la previsible crisi de govern post-presidència espanyola (2 crisis en sis mesos serien poc probables). Si convoca abans de l'estiu demostra una voluntat de defensa dels interessos globals que li pot donar credibilitat, més de la que li poden donar tres mesos més de gràcia que difícilment canviaran el sentit de les enquestes actuals. I a més, si convoca abans de l'estiu, el salvador de la Pàtria Joan Laporta ha d'actuar amb més lleugeresa i reduir el temps d'utilització de la presidència del Barça com a plataforma de llançament polític.
Guardiola va entendre que valia més la pena "cedir" a que el Presi s'apuntés la seva renovació abans de donar peu a sis mesos d'especulacions inútils. Montilla pot fer el mateix. Per una vegada pel bé del país; per una vegada per l'interès general. I en definitiva, quan els polítics actuen així, és quan la gent més els valora les seves decisions. Però comunicar i raonar les decisions sembla que encara no és l'estil de la política d'aquests temps. Aquesta argumentació seria massa dificil d'entendre per a les masses incultes que governen.
- Setmana Santa 2010: Laporta convoca eleccions al Barça oficialment i anuncia que es presentarà per Reagrupament.
- Juliol 2010: Zapatero remodela el govern després de la presidència espanyola del Consell de la UE.
- Setembre 2010: Montilla convoca eleccions per finals d'octubre.
- Finals de novembre 2010: El nou Govern pren possessió.
- Finals de desembre 2010: Si guanya CiU a Catalunya, algun ministre entra al govern de l'Estat (teoria Barbeta).
Sempre m'han sorprès aquestes previsions politiques, que després s'acaben complint mentre tots ens quedem com uns estúpids deixant que el temps vagi passant amb l'argument de "ara cal esperar a les autonòmiques per veure si...", "ara ja no es pot fer res perquè estem en pre-campanya", ...
Al meu entendre, Montilla té una oportunitat d'or per reduir la transició del 2010 a només un semestre. Si convoca eleccions per abans de l'estiu, la transició afecta els mesos de juny-juliol i agost i el nou govern es pot posar a treballar l'1 de setembre sense perdre mesos a meitat de curs. Si convoca eleccions abans de l'estiu, el govern central pot decidir amb més perspectiva la previsible crisi de govern post-presidència espanyola (2 crisis en sis mesos serien poc probables). Si convoca abans de l'estiu demostra una voluntat de defensa dels interessos globals que li pot donar credibilitat, més de la que li poden donar tres mesos més de gràcia que difícilment canviaran el sentit de les enquestes actuals. I a més, si convoca abans de l'estiu, el salvador de la Pàtria Joan Laporta ha d'actuar amb més lleugeresa i reduir el temps d'utilització de la presidència del Barça com a plataforma de llançament polític.
Guardiola va entendre que valia més la pena "cedir" a que el Presi s'apuntés la seva renovació abans de donar peu a sis mesos d'especulacions inútils. Montilla pot fer el mateix. Per una vegada pel bé del país; per una vegada per l'interès general. I en definitiva, quan els polítics actuen així, és quan la gent més els valora les seves decisions. Però comunicar i raonar les decisions sembla que encara no és l'estil de la política d'aquests temps. Aquesta argumentació seria massa dificil d'entendre per a les masses incultes que governen.
dissabte, 6 de febrer del 2010
La immediatesa de l'anàlisi
Fa pocs dies es va complir el primer any de presidència de Barack Obama. La derrota demòcrata a Massachussets (un dels 52 estats de la Unió) va fer que molts mitjans saltessin a la palestra amb crítiques i escepticisme a la gestió del President; allò que era esperança fa un any, s'havia convertit de cop en incertesa i, deien els més atrevits, en promeses incomplertes.
Un dels indicadors que s'utilitzaven per justificar aquesta crítica era el fet que la "popularitat" del president (o % d'americans que aproven la seva gestió) s'havia reduït del 68 al 48% en dotze mesos. Una mirada pausada a l'índex de popularitat dels presidents americans al llarg de la història ens pot servir per veure què ha passat en altres presidències i, si el contraposem a un fris cronològic, veure quin impacte tenen segons quins esdeveniments en aquest índex. Veurem, per exemple, que Clinton va caure del 58% al 38% en només sis mesos de presidència, que Bush pare va ser el més recolzat fins només un any abans de les eleccions i de convertir-se en un dels pocs presidents americans en no ser reelegit, o que Kennedy no va patir cap crisi de popularitat en els tres anys que va ser president.
Tot i així, tampoc cal ser crític amb tota la premsa com tendeixo a fer darrerament. Tant The Economist com Le Monde han publicat darrerament dos articles interessants, analitzant el primer any Obama i plantejant amb encert els reptes d'aquest segon any de mandat. El primer, li recordava que encara era a temps de "posar-se dur", mentre que el segon reconeixia que "el procés de reinventar Amèrica no es pot realitzar en només un any". És sense dubte una llàstima que els anàlisis reposats no arribin als titulars dels diaris de casa nostra.
Però no tenim temps per anàlisis complexos. S'acosta la una i hem de tancar edició. Necessitem un titular, alguna cosa que vengui. Alguna idea Salvador Sostres?
Un dels indicadors que s'utilitzaven per justificar aquesta crítica era el fet que la "popularitat" del president (o % d'americans que aproven la seva gestió) s'havia reduït del 68 al 48% en dotze mesos. Una mirada pausada a l'índex de popularitat dels presidents americans al llarg de la història ens pot servir per veure què ha passat en altres presidències i, si el contraposem a un fris cronològic, veure quin impacte tenen segons quins esdeveniments en aquest índex. Veurem, per exemple, que Clinton va caure del 58% al 38% en només sis mesos de presidència, que Bush pare va ser el més recolzat fins només un any abans de les eleccions i de convertir-se en un dels pocs presidents americans en no ser reelegit, o que Kennedy no va patir cap crisi de popularitat en els tres anys que va ser president.
Tot i així, tampoc cal ser crític amb tota la premsa com tendeixo a fer darrerament. Tant The Economist com Le Monde han publicat darrerament dos articles interessants, analitzant el primer any Obama i plantejant amb encert els reptes d'aquest segon any de mandat. El primer, li recordava que encara era a temps de "posar-se dur", mentre que el segon reconeixia que "el procés de reinventar Amèrica no es pot realitzar en només un any". És sense dubte una llàstima que els anàlisis reposats no arribin als titulars dels diaris de casa nostra.
Però no tenim temps per anàlisis complexos. S'acosta la una i hem de tancar edició. Necessitem un titular, alguna cosa que vengui. Alguna idea Salvador Sostres?
dissabte, 16 de gener del 2010
Comentaris d'objectiu incert
La possibilitat de realitzar comentaris als articles i notícies que publica la premsa en format digital s'ha convertit en un fenomen generalitzat en els darrers anys. A diferència del model clàssic en el qual el diari publica i el lector llegeix (a excepció de la secció "cartes al director", que mereix un article sencer), actualment el lector té la possibilitat d'aportar el seu comentari.
En primer lloc, no crec donar una opinió personal si dic que aquests comentaris no aporten, generalment, una informació rellevant respecte la notícia que comenten en forma d'aclariments, correccions oclarificacions. Dit d'una altra manera, els comentaris de la gent normal no tenen un valor informatiu per se. En segon lloc, tampoc reflecteixen un estat d'opinió que estigui sostingut per cap procediment científic, és a dir, no compleixen amb cap funció de "termòmetre" de l'estat d'opinió del personal. Això és especialment greu pel què fa a les enquestes, àmpliament exteses també a la televisió i la ràdio, que si bé no es consideren sondejos científics, sovint s'utilitzen per treure conclusions de dubtós fonament.
En tercer lloc, no contemplo que la opció de realitzar comentaris sigui una manera d'apropar els mitjans de comunicació a la gent. És a dir, no tinc clar que tenir la possibilitat de comentar en un mitjà de comunicació augmenti les ganes dels potencials lectors per acostar-s'hi. Cert és, però, que no puc demostrar aquest punt i que caldria analitzar-lo amb rigor.
Així doncs, no entenc que els comentaris serveixin per a res més que per a la realització de l'instint de notorietat intrínsec a l'homo sapiens del segle XXI. Constitueixen sovint una burla de les pròpies normatives que els regulen (escriuren pu ta enlloc de puta, paraula prohibida) i es basen en un sistema de delecions ("notificar comentario inapropiado") amb un toc inquisitaori d'allò més folklòric. Sembla evident que cal un replantejament d'aquest model de participació, ja que l'expressió per l'expressió no té perquè ser sempre positiva. Alguns diaris ja han començat a adonar-se'n com El Periódico, que exigeix ser usuari registrat o El País, que ha reduït de manera molt considerable, el nombre i tipus de notícies que permet comentar.
En primer lloc, no crec donar una opinió personal si dic que aquests comentaris no aporten, generalment, una informació rellevant respecte la notícia que comenten en forma d'aclariments, correccions oclarificacions. Dit d'una altra manera, els comentaris de la gent normal no tenen un valor informatiu per se. En segon lloc, tampoc reflecteixen un estat d'opinió que estigui sostingut per cap procediment científic, és a dir, no compleixen amb cap funció de "termòmetre" de l'estat d'opinió del personal. Això és especialment greu pel què fa a les enquestes, àmpliament exteses també a la televisió i la ràdio, que si bé no es consideren sondejos científics, sovint s'utilitzen per treure conclusions de dubtós fonament.
En tercer lloc, no contemplo que la opció de realitzar comentaris sigui una manera d'apropar els mitjans de comunicació a la gent. És a dir, no tinc clar que tenir la possibilitat de comentar en un mitjà de comunicació augmenti les ganes dels potencials lectors per acostar-s'hi. Cert és, però, que no puc demostrar aquest punt i que caldria analitzar-lo amb rigor.
Així doncs, no entenc que els comentaris serveixin per a res més que per a la realització de l'instint de notorietat intrínsec a l'homo sapiens del segle XXI. Constitueixen sovint una burla de les pròpies normatives que els regulen (escriuren pu ta enlloc de puta, paraula prohibida) i es basen en un sistema de delecions ("notificar comentario inapropiado") amb un toc inquisitaori d'allò més folklòric. Sembla evident que cal un replantejament d'aquest model de participació, ja que l'expressió per l'expressió no té perquè ser sempre positiva. Alguns diaris ja han començat a adonar-se'n com El Periódico, que exigeix ser usuari registrat o El País, que ha reduït de manera molt considerable, el nombre i tipus de notícies que permet comentar.
dijous, 24 de desembre del 2009
Hooligans amb micro
La regularitat no està caracteritzant el declarianes des de l'estiu. Tot i així, i a les portes de Nadal, intento donar-li una mica més de corda i que entri al 2010 en bona salut.
Fa unes setmanes, quan va esclatar el cas Pretòria i es va saber que Lluís Prenafeta escrivia un diari des de la presó, algú va dir: "si us plau, que li robin el boli". És una sensació similar a la que tinc quan escolto i llegeixo el periodisme esportiu de casa nostra; la falta de rigor i professionalitat em genera la sensació de demanar "que algú li apagui el micro a aquest imbècil". La grandiloqüència innecessària, l'exaltació de les passions més baixes i la utilització política de l'esport són el pa de cada dia.
L'argument que se sol utilitzar per justificar aquest to és la famosa frase de Maquiavel que "l'Audiència justifica els mitjans". Però sens dubte hi ha una efecte retromalimentador en tot aquest fenomen i sempre amb aquesta hipocresia de condemnar la violència un cop aquesta esclata. Només cal posar al google "Figo traidor" per veure les barbaritats que en el seu moment van incitar els mateixos diaris esportius.
La falta de rigor és també un clàssic, com quan l'Sport publicava aquesta portada el dia de les declaracions d'Eto'o a Vilafranca.
No voldria posar-me iaio i defensar el Puyal com a exemple, però sembla que el seu estil desprèn un rigor i una professionalitat ben escassa en aquest sector, per molt que confongui Iniesta amb Touré o que expliqui més batalletes del compte.
Però la premsa, i en especial l'esportiva, no es pot deinhibir de les dinàmiques que ajuda a generar. El dogma de la llibertat d'expressió no pot servir per justificar-se, mentre es dediquen a promoure uns valors i unes actituds que després transcendeixen les simples narracions dels partits i que enfronten les persones més enllà del joc. Quan els periodistes obvien les seves responsabilitats i es dediquen a "echar carnaza" a les masses exaltades, es converteixen en els típics aficionats amb tambor que, d'esquena al partit, esperonen la hinchada en els clàssics del futbol argentí. Es converteixen, intencionadament, en hooligans amb micro.
Fa unes setmanes, quan va esclatar el cas Pretòria i es va saber que Lluís Prenafeta escrivia un diari des de la presó, algú va dir: "si us plau, que li robin el boli". És una sensació similar a la que tinc quan escolto i llegeixo el periodisme esportiu de casa nostra; la falta de rigor i professionalitat em genera la sensació de demanar "que algú li apagui el micro a aquest imbècil". La grandiloqüència innecessària, l'exaltació de les passions més baixes i la utilització política de l'esport són el pa de cada dia.
L'argument que se sol utilitzar per justificar aquest to és la famosa frase de Maquiavel que "l'Audiència justifica els mitjans". Però sens dubte hi ha una efecte retromalimentador en tot aquest fenomen i sempre amb aquesta hipocresia de condemnar la violència un cop aquesta esclata. Només cal posar al google "Figo traidor" per veure les barbaritats que en el seu moment van incitar els mateixos diaris esportius.
La falta de rigor és també un clàssic, com quan l'Sport publicava aquesta portada el dia de les declaracions d'Eto'o a Vilafranca.
No voldria posar-me iaio i defensar el Puyal com a exemple, però sembla que el seu estil desprèn un rigor i una professionalitat ben escassa en aquest sector, per molt que confongui Iniesta amb Touré o que expliqui més batalletes del compte.
Però la premsa, i en especial l'esportiva, no es pot deinhibir de les dinàmiques que ajuda a generar. El dogma de la llibertat d'expressió no pot servir per justificar-se, mentre es dediquen a promoure uns valors i unes actituds que després transcendeixen les simples narracions dels partits i que enfronten les persones més enllà del joc. Quan els periodistes obvien les seves responsabilitats i es dediquen a "echar carnaza" a les masses exaltades, es converteixen en els típics aficionats amb tambor que, d'esquena al partit, esperonen la hinchada en els clàssics del futbol argentí. Es converteixen, intencionadament, en hooligans amb micro.
dimecres, 25 de novembre del 2009
No facis Humanitats
A través del Rai, la Núria em va demanar fa uns dies si podia quedar amb mi perquè “l’aconsellés” a l’hora d’escollir quina carrera estudiar. En el meu haver, tinc l’honor que l’única persona a qui he persuadit activament perquè fes una carrera, la va deixar al cap de tres mesos. Així que aquesta vegada vaig voler pensar-me bé què dir i, sobretot, què no dir.
Tot aquest procés em va coincidir amb el traspàs de la gestió de la Taula de Joves de Sarrià-Sant Gervasi, que hem tirat endavant un grup de gent fins fa pocs dies. A l’hora d’explicar al nou equip els detalls de l’entitat em va tornar a venir al cap això del “què no dir”.
No sé ben bé on vull anar a parar avui amb aquest tema (a veure si algú m’hi ajuda amb els comentaris) però em sembla interessant aquesta asimetria entre el que aconsella i el que és aconsellat. Tradicionalment, es parteix que el que aconsella té més informació que l’aconsellat i d’aquí la gràcia en demanar l’opinió a aquell qui té experiència.
Però sovint s’obvia que l’asimetria, no només no acaba aquí sinó que no és tan favorable al conseller com sembla. Sovint, l’aconsellat té un plus d’energia, de ganes, d’il•lusió que s’han convertit en rutina i desídia a ca’n conseller. El consell mal donat “si et fas funcionari acabaràs sent un vago”, “el més important és que siguis feliç”, em produeix una ràbia profunda i, fins a cert punt, irracional.
Així que Núria, si vols aviat quedem i t’explico què n’he tret jo d’aquests anys a la universitat. Però moltes coses de les que et pugui dir (“no et pensis que la carrera t’encantarà, no pots jutjar fins el segon any, estudia el que t’agradi, bla, bla bla”) formen part d’aquest grup de consells mal donats.
Així que un consell: aguanta’m el rotllo, però no em facis cas.
(*) “Ja veuràs quan treballis, no tindràs temps pel bloc i aquestes històries”. D’acord 26 dies sense actualitzar, però el consell/advertència feia vomitar igual.
Tot aquest procés em va coincidir amb el traspàs de la gestió de la Taula de Joves de Sarrià-Sant Gervasi, que hem tirat endavant un grup de gent fins fa pocs dies. A l’hora d’explicar al nou equip els detalls de l’entitat em va tornar a venir al cap això del “què no dir”.
No sé ben bé on vull anar a parar avui amb aquest tema (a veure si algú m’hi ajuda amb els comentaris) però em sembla interessant aquesta asimetria entre el que aconsella i el que és aconsellat. Tradicionalment, es parteix que el que aconsella té més informació que l’aconsellat i d’aquí la gràcia en demanar l’opinió a aquell qui té experiència.
Però sovint s’obvia que l’asimetria, no només no acaba aquí sinó que no és tan favorable al conseller com sembla. Sovint, l’aconsellat té un plus d’energia, de ganes, d’il•lusió que s’han convertit en rutina i desídia a ca’n conseller. El consell mal donat “si et fas funcionari acabaràs sent un vago”, “el més important és que siguis feliç”, em produeix una ràbia profunda i, fins a cert punt, irracional.
Així que Núria, si vols aviat quedem i t’explico què n’he tret jo d’aquests anys a la universitat. Però moltes coses de les que et pugui dir (“no et pensis que la carrera t’encantarà, no pots jutjar fins el segon any, estudia el que t’agradi, bla, bla bla”) formen part d’aquest grup de consells mal donats.
Així que un consell: aguanta’m el rotllo, però no em facis cas.
(*) “Ja veuràs quan treballis, no tindràs temps pel bloc i aquestes històries”. D’acord 26 dies sense actualitzar, però el consell/advertència feia vomitar igual.
diumenge, 1 de novembre del 2009
Els amics que no han mort
No és la primera vegada que parlo de Trànsit al declarianes. S'ha convertit en un tema bastant "de conversa de bar" en els últims anys degut a l'enduriment de les multes als infractors de les normes. Des de la famosa sobretaula etílica del nostre estimat expresident Aznar, han anat augmentant les veus dels que consideren que l'Administració no ha de ser tan paternalista com per dir-nos com i quant hem de conduir.
Sóc radicalment contrari a aquestes veus liberals. Recordo que quan era petit era habitual sentir de gent que moria en accident de cotxe. Sovint et queia lluny ("el germà del Toni del forn" o "la cosina de la mare del meu amic") però en d'altres et tocava de ple. Eren aquells fets que et retornaven els diumenges al vespre, on tot és sempre una mica més apocalíptic,i et recordaven que la vida és més efímera del que un nen de nou anys es pensa, per molt que no sàpiga encara què vol dir la paraula efímera.
Però les estadístiques, un cop més, s'imposen. Avui mor un 60% menys de gent a Espanya per accident de trànsit del que ho feia l'any 1992. La probabilitat que un amic o un germà desaparegui d'un dia per l'altre és ara notablement més baixa del que ho era fa uns anys. M'agrada llegir aquestes dades com les que em confirmen que l'enduriment de la norma m'ha salvat un amic. Tant se val quin, poseu-li el nom que volgueu, funciona igual.
Però l'accident de trànsit no només s'emporta una vida, o més d'una, sinó que destrueix, i no voldria tirar de tòpics, la gent del voltant. Però això, els liberals del "ningú m'ha de dir què haig de fer" probablement no ho sabran mai. Probablement, les normes més rígides també hauran salvat els seus amics i els lliuraran de la impotència, la ràbia i la buidor de la pèrdua sobtada.
Sóc radicalment contrari a aquestes veus liberals. Recordo que quan era petit era habitual sentir de gent que moria en accident de cotxe. Sovint et queia lluny ("el germà del Toni del forn" o "la cosina de la mare del meu amic") però en d'altres et tocava de ple. Eren aquells fets que et retornaven els diumenges al vespre, on tot és sempre una mica més apocalíptic,i et recordaven que la vida és més efímera del que un nen de nou anys es pensa, per molt que no sàpiga encara què vol dir la paraula efímera.
Però les estadístiques, un cop més, s'imposen. Avui mor un 60% menys de gent a Espanya per accident de trànsit del que ho feia l'any 1992. La probabilitat que un amic o un germà desaparegui d'un dia per l'altre és ara notablement més baixa del que ho era fa uns anys. M'agrada llegir aquestes dades com les que em confirmen que l'enduriment de la norma m'ha salvat un amic. Tant se val quin, poseu-li el nom que volgueu, funciona igual.
Però l'accident de trànsit no només s'emporta una vida, o més d'una, sinó que destrueix, i no voldria tirar de tòpics, la gent del voltant. Però això, els liberals del "ningú m'ha de dir què haig de fer" probablement no ho sabran mai. Probablement, les normes més rígides també hauran salvat els seus amics i els lliuraran de la impotència, la ràbia i la buidor de la pèrdua sobtada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
