dimecres, 11 de maig de 2011

Una oportunitat perduda

Des de sempre, a casa, s'ha parlat de política. He crescut amb aquesta circumstància i això fa que a vegades tingui records de la vida política de principis dels noranta que no li correspondrien retenir a un nen de 7 o 8 anys. Recordo perfectament les eleccions generals de 1993, potser les primeres que vaig viure amb intensitat, convalescent d'un aparatós accident de bicicleta que vaig tenir, precisament, el matí d'aquell 6 de juny. Dia en què, per cert, Sergi Bruguera s'enduia el primer Roland Garros davant Jim Courier.

Així doncs, hi ha cançonetes que pràcticament sento des que vaig néixer. La cançó per excel·lència és la del PSC com a sucursal del PSOE i la vella història del grup parlamentari propi. Sovint he pensat que era la pedra de toc de l'argumentari convergent.

El PSC no tornarà a ser un partit líder si no resol abans aquesta qüestió. Al meu entendre hi ha dues opcions. Trencar amb el mite, desmarcar-se un dia del PSOE i dir: "veieu, si cal ho fem". A partir d'aquí, podria justificar cada cop que no ho fa dient que no ho veu necessari: "ja vam demostrar que si calia votàvem diferent". CiU ja no podria dir allò de "quan cal triar entre Catalunya i PSOE, trien PSOE". Ahir era una bona opció per acabar amb aquesta història. Un tema important, un govern espanyol de retirada i alt seguiment mediàtic de la qüestió. Com ha dit Àngel Ros, ni el país ni el partit s'haguessin enfonsat. És més, crec que el PSOE hauria d'estar interessat també en tancar el tema del suposat sucursalisme del PSC.

L'altra alternativa és el trencament. Si la corda es tensa massa més, a la tardor que ve podria haver-hi tarrabastall a can socialista que portés a la divisió. I crec que això seria dolent per l'esquerra. Per preservar un PSC plural, obert i amb matisos cal posar punt i final a la cançoneta que ha permès a CiU creure's els defensors de la pàtria durant trenta anys. Ahir es va perdre una bona oportunitat per fer-ho.