Des de la manifestació llibertària (amb Mundial toro rosso pel mig), em trobo a la Muriel Casals a la sopa. Cosa que no em va passar durant els cinc anys en què estudiava Economia a la Facultat d'on ella és professora del Departament d'Economia i Història Econòmica...
És el contrapunt de la societat civil que li faltava a aquest país. Ara, al TN sovint veiem les declaracions del 5+1 (ai Rivera, que encara no t'han inclòs al club...) i després apareix la Muriel Casals sentant càtedra. M'agrada perquè trobo que és una cosa que ens mancava. Algú que s'erigís com la veu del poble organitzat, dels soviets de tot el país que plegats clamen que "hem d'anar més lluny".
S'ha de dir a favor de la Muriel Casals que no deixa de ser la presidenta d'un club de 20.000 persones, cosa que no està gens malament i no és gens despreciable. Ha tingut càrrecs de responsabilitat en els sectors més prominents de la societat civil: universitats, mitjans de comunicació, entitats culturals rellevants, ...
La seva última croada ha estat enviar una carta al president del Barça (club amb 8 vegades més socis que el seu) en la qual el criticava per utilitzar el castellà al Congrés Mundial de Penyes.
Tot i que no he pogut trobar els estauts d'Òmnium a la seva web, a l'apartat "què fem" no m'ha semblat llegir que entre les seves funcions hi figuri fiscalitzar la política lingüística de les altres entitats del país ni repartir carnets de catalanitat. Però és clar, si la manifestació més gran de l'any l'han convocada ells, potser l'amiga Muriel s'ha confós i s'ha pensat que el milió de persones del Passeig de Gràcia caminava darrera seu, seguint la guia de la princesa del poble català.
Alerta, perquè la de l'espanyol és la Belén Esteban.
dimarts, 5 d’octubre del 2010
divendres, 1 d’octubre del 2010
Manipulació i censura a La Vanguardia
El divendres 1 d'octubre, La Vanguardia va publicar un article en el qual titulava "Hereu elige el día de San Valentín como segunda fiesta local de 2011" .
La notícia explicava que, donat que el dia 11 de setembre de 2011 és diumenge i que la Generalitat havia adoptat el Dilluns de Pasqua com a festiu a tot Catalunya, l'Ajuntament havia decidit declarar festiu el dia de San Valentí.
No obstant, la notícia estava escrita de manera flagrantment manipuladora. La lògica hagués marcat que s'hagués declarat festiu el dia de Santa Eulàlia, segona patrona de la ciutat. No obstant, en caure en dissabte i com es fa habitualment en aquests casos, l'Ajuntament va declarar festiu el dilluns immediatament posterior que, ai las!, coincidia amb el dia de Sant Valentí.
Això és el que vaig expressar en un comentari que es va publicar a les 13.36 del dia 1 d'octubre. Pocs minuts més tard, un altre lector remetia al meu comentari dient:
"Rafa | 01/10/2010, 13:49 | |
Iba a hacer un comentario muy crítico con la decisión; pero después de leer el que ha hecho Oriol (13.36) me lo pienso dos veces. Si es como él dice quien se merece una fuerte crítica es La Vanguardia por no presentar la noticia como es y buscar el sensacionalismo fácil."
Misteriosament, al cap de cinc minuts el meu comentari va desaparèixer, deixant només aquells comentaris crítics amb l'alcalde.
La Vanguardia ja no sap què fer per crear notícies que facin que els lector critiquin a l'alcalde fins a rebentar. Ara que veuen tan a prop poder-lo fer fora, cauen en la demagògia i la manipulació dels lectors.
La notícia explicava que, donat que el dia 11 de setembre de 2011 és diumenge i que la Generalitat havia adoptat el Dilluns de Pasqua com a festiu a tot Catalunya, l'Ajuntament havia decidit declarar festiu el dia de San Valentí.
No obstant, la notícia estava escrita de manera flagrantment manipuladora. La lògica hagués marcat que s'hagués declarat festiu el dia de Santa Eulàlia, segona patrona de la ciutat. No obstant, en caure en dissabte i com es fa habitualment en aquests casos, l'Ajuntament va declarar festiu el dilluns immediatament posterior que, ai las!, coincidia amb el dia de Sant Valentí.
Això és el que vaig expressar en un comentari que es va publicar a les 13.36 del dia 1 d'octubre. Pocs minuts més tard, un altre lector remetia al meu comentari dient:
"Rafa | 01/10/2010, 13:49 | |
Iba a hacer un comentario muy crítico con la decisión; pero después de leer el que ha hecho Oriol (13.36) me lo pienso dos veces. Si es como él dice quien se merece una fuerte crítica es La Vanguardia por no presentar la noticia como es y buscar el sensacionalismo fácil."
Misteriosament, al cap de cinc minuts el meu comentari va desaparèixer, deixant només aquells comentaris crítics amb l'alcalde.
La Vanguardia ja no sap què fer per crear notícies que facin que els lector critiquin a l'alcalde fins a rebentar. Ara que veuen tan a prop poder-lo fer fora, cauen en la demagògia i la manipulació dels lectors.
dimarts, 28 de setembre del 2010
El dictador que perd eleccions
"sea este brutal dictador llamado Ahmadineyad sea un aprendiz de dictador llamado Hugo Chávez"
"En Caracas, su aprendiz le hace la claque mientras ahoga a la oposición en su simulacro electoral"
Que n'és d'inspirador llegir la Rahola cada matí!
M'ha sorprès molt avui no llegir cap article als diaris assenyalant l'estrany fenomen d'un dictador que perd eleccions (o que no les guanya amb suficient majoria). Hugo Chávez no ha aconseguit els 2/3 de diputats al Parlament de Veneçuela, fet que li impedirà aprovar pel seu compte lleis orgàniques i que, de facto, li impossibilita modificar el marc legislatiu per concentrar el poder en la seva figura i perpetuar-se al capdavant del govern de Veneçuela.
Que lluny que queden les victòries de Bouteflika o Assad, per posar només dos exemples dels darrers anys, amb el 100% dels vots! Quan del què parlem és d'un país que cau a milers de quilòmetres i la premsa parteix de noticies d'agència que es copien - amb pocs matisos - d'un diari a un altre, no podem més que pensar que els propietaris d'aquestes agències concentren tant o més poder i són tant o mes perillosos que l'"aprendiz de dictador" veneçolà.
Certament que eleccions lliures i democràcia no són sinònims. Seria agosarat defensar aquí que Veneçuela és una democràcia feta i dreta. Però potser cal ser més crítics i menys autocomplaents. Democràcia és també drets individuals, justícia independent, llibertat d'informació i absència de corrupció. Potser comença a ser hora que acceptem les gradacions en això de qui és democràtic i qui no. Només assumint el nostre tirst aprovat raspat - de mínims - serem capaços, humilment, de construir la societat que volem.
"En Caracas, su aprendiz le hace la claque mientras ahoga a la oposición en su simulacro electoral"
Que n'és d'inspirador llegir la Rahola cada matí!
M'ha sorprès molt avui no llegir cap article als diaris assenyalant l'estrany fenomen d'un dictador que perd eleccions (o que no les guanya amb suficient majoria). Hugo Chávez no ha aconseguit els 2/3 de diputats al Parlament de Veneçuela, fet que li impedirà aprovar pel seu compte lleis orgàniques i que, de facto, li impossibilita modificar el marc legislatiu per concentrar el poder en la seva figura i perpetuar-se al capdavant del govern de Veneçuela.
Que lluny que queden les victòries de Bouteflika o Assad, per posar només dos exemples dels darrers anys, amb el 100% dels vots! Quan del què parlem és d'un país que cau a milers de quilòmetres i la premsa parteix de noticies d'agència que es copien - amb pocs matisos - d'un diari a un altre, no podem més que pensar que els propietaris d'aquestes agències concentren tant o més poder i són tant o mes perillosos que l'"aprendiz de dictador" veneçolà.
Certament que eleccions lliures i democràcia no són sinònims. Seria agosarat defensar aquí que Veneçuela és una democràcia feta i dreta. Però potser cal ser més crítics i menys autocomplaents. Democràcia és també drets individuals, justícia independent, llibertat d'informació i absència de corrupció. Potser comença a ser hora que acceptem les gradacions en això de qui és democràtic i qui no. Només assumint el nostre tirst aprovat raspat - de mínims - serem capaços, humilment, de construir la societat que volem.
dilluns, 27 de setembre del 2010
L'amenaça del doble-pensar
Ahir a les dotze de la nit acabava la moratòria de construcció d’assentaments en territoris ocupats de Cisjordània. Una moratòria que havia permès iniciar per enèsima vegada les converses de pau entre israelians i palestins. Pocs minuts després de les dotze, el primer ministre israelià emetia un comunicat en el qual demanava “responsabilitat” a les parts i aposta per la continuïtat a les converses de pau. “Centrem-nos en el que és realment important i dugem a terme unes converses sinceres i ràpides per arribar a un acord de pau històric entre els dos pobles en el termini d’un any” va comentar.
Continuar amb els assentaments i a la vegada fer declaracions en favor de la pau és un exercici de cinisme de dimensions monstruoses. Netanyahu coneix bé les lògiques d’interpretació d’Occident i sap que el més important és el què es diu i no el què es fa. Israel només ha tingut problemes quan ha patinat dialècticament negant postulats àmpliament extesos entre la comunitat internacional. Un exemple en va ser el titubeo a l’hora de considerar la solució de dos estats com l’única via de solució al conflicte, quan va jurar el càrrec a principis de 2009. A banda d’aquest cas, Israel ha tingut les mans lliures per fer i desfer sempre i quan s’ha mantingut ferm de paraula en favor de la pau i de la convivència en llibertat d’israelians i àrabs a la regió.
Aquí ens escandalitzem amb els missatges d’eliminació d’Israel per part de Mahmud Ahmadiejad i grups com Hamás o Hezbollah. Ens escandalitzen més les seves paraules que les accions d’Israel quan, dia a dia, va imposant el nou mapa a la regió amb la construcció d’un mur il•legal dins del territori ocupat que traça la futura frontera per la via dels fets consumats. Però això no ens alarma ni ens horroritza; la doble moral ens permet mirar a una altra banda gràcies al discurs hipòcrita del govern d’Israel. El més important és el que es diu, i no el que es fa. Si no que li preguntin a la comissària Reding, centre de les crítiques en el conflicte dels gitanos romanesos pels seus excessos verbals, mentre França vulnera tranquil•lament la legalitat europea emparada en un hipòcrita discurs de “persecució dels delinqüents”. El doble-pensar acabarà amb nosaltres. Orwell ja ens va advertir fa 60 anys...
Continuar amb els assentaments i a la vegada fer declaracions en favor de la pau és un exercici de cinisme de dimensions monstruoses. Netanyahu coneix bé les lògiques d’interpretació d’Occident i sap que el més important és el què es diu i no el què es fa. Israel només ha tingut problemes quan ha patinat dialècticament negant postulats àmpliament extesos entre la comunitat internacional. Un exemple en va ser el titubeo a l’hora de considerar la solució de dos estats com l’única via de solució al conflicte, quan va jurar el càrrec a principis de 2009. A banda d’aquest cas, Israel ha tingut les mans lliures per fer i desfer sempre i quan s’ha mantingut ferm de paraula en favor de la pau i de la convivència en llibertat d’israelians i àrabs a la regió.
Aquí ens escandalitzem amb els missatges d’eliminació d’Israel per part de Mahmud Ahmadiejad i grups com Hamás o Hezbollah. Ens escandalitzen més les seves paraules que les accions d’Israel quan, dia a dia, va imposant el nou mapa a la regió amb la construcció d’un mur il•legal dins del territori ocupat que traça la futura frontera per la via dels fets consumats. Però això no ens alarma ni ens horroritza; la doble moral ens permet mirar a una altra banda gràcies al discurs hipòcrita del govern d’Israel. El més important és el que es diu, i no el que es fa. Si no que li preguntin a la comissària Reding, centre de les crítiques en el conflicte dels gitanos romanesos pels seus excessos verbals, mentre França vulnera tranquil•lament la legalitat europea emparada en un hipòcrita discurs de “persecució dels delinqüents”. El doble-pensar acabarà amb nosaltres. Orwell ja ens va advertir fa 60 anys...
dimarts, 14 de setembre del 2010
Tancat per defunció del propietari
"Cerrado por defunción del propietario.
El óbito de reposo de nuestro vecino y amigo estará instalado en el Tanatori de Sant Gervasi, mañana 31 de agosto a partir de las 16 horas. El funeral se celebrará el día 1 de septiembre a las 11.15 horas."
El 30 d'agost a les deu del vespre, m'assabentava de la mort del meu rellotger a través d'una nota picada a màquina penjada de la persiana de la botiga. Aleshores no sabia que es deia Sr. Pinet ni que tenia 79 anys. De fet, tècnicament tampoc era el meu rellotger. Era el rellotger de sota casa, al qual havia portat el meu rellotge un parell de vegades en els darrers dos mesos per una avaria que no s'acabava de resoldre. L'imagino tota una institució del barri, on havia exercit de mecànic del temps i on s'havia esmerçat perquè aquest continués avançant amb el ritme rigorós que se li suposa. Tota una metàfora això d'un rellotger a qui se li acaba el temps...
Pocs dies després d'instal·lar-me al pis, van tancar el "colmado" del davant de casa. Algú em va explicar que el propietari es jubilava i que el carrer quedava orfe de la seva fruiteria de referència. Jo m'ho vaig mirar amb indiferència, aliè a la vinculació dels veïns de tota la vida amb la botiga. Mai formarà part del meu barri.
No em preocupa aquest inexorable relleu en les persones i en les rutines. El "uns vénen i els altres se'n van" és més vell que l'anar peu. El problema ens vindrà el dia que el barri s'acabi deshumanitzant del tot i continui avançant, com ho ha fet sempre, però perdent la memòria d'aquells que el van construir. Un repte, potser el repte actual de la ciutat d'avui: recuperar l'encant de la gent per creuar-se amb els veïns, mirar-los a la cara i preguntar-los si tot va bé. I passar mitja hora a la carnisseria esperant que les converses es consumeixin. Tornar-nos, tots plegats, una mica més de poble.
El óbito de reposo de nuestro vecino y amigo estará instalado en el Tanatori de Sant Gervasi, mañana 31 de agosto a partir de las 16 horas. El funeral se celebrará el día 1 de septiembre a las 11.15 horas."
El 30 d'agost a les deu del vespre, m'assabentava de la mort del meu rellotger a través d'una nota picada a màquina penjada de la persiana de la botiga. Aleshores no sabia que es deia Sr. Pinet ni que tenia 79 anys. De fet, tècnicament tampoc era el meu rellotger. Era el rellotger de sota casa, al qual havia portat el meu rellotge un parell de vegades en els darrers dos mesos per una avaria que no s'acabava de resoldre. L'imagino tota una institució del barri, on havia exercit de mecànic del temps i on s'havia esmerçat perquè aquest continués avançant amb el ritme rigorós que se li suposa. Tota una metàfora això d'un rellotger a qui se li acaba el temps...
Pocs dies després d'instal·lar-me al pis, van tancar el "colmado" del davant de casa. Algú em va explicar que el propietari es jubilava i que el carrer quedava orfe de la seva fruiteria de referència. Jo m'ho vaig mirar amb indiferència, aliè a la vinculació dels veïns de tota la vida amb la botiga. Mai formarà part del meu barri.
No em preocupa aquest inexorable relleu en les persones i en les rutines. El "uns vénen i els altres se'n van" és més vell que l'anar peu. El problema ens vindrà el dia que el barri s'acabi deshumanitzant del tot i continui avançant, com ho ha fet sempre, però perdent la memòria d'aquells que el van construir. Un repte, potser el repte actual de la ciutat d'avui: recuperar l'encant de la gent per creuar-se amb els veïns, mirar-los a la cara i preguntar-los si tot va bé. I passar mitja hora a la carnisseria esperant que les converses es consumeixin. Tornar-nos, tots plegats, una mica més de poble.
diumenge, 13 de juny del 2010
El temptador vici de treure conclusions a partir del Barça
L'altre dia anava amb l'Emma (2 anys i 9 mesos) per la Plaça Virreina. Passàvem per sota un balcó on hi penjava la bandera del Barça i la senyera. De sobte ella va senyalar el balcó i va cridar: "Barça!". "Molt bé, Emma" li vaig dir. "I l'altra bandera saps, quina és?". "Groga" em va contestar...
Poca broma amb el barcelonisme-poloniero que governa el país. Pocs programes de TV3 acaben sense fer una menció al Barça o al Polònia, la perillosa bara de medir que inunda el nostre rigorós establishment mediàtic, ara entregat a la causa rosellística.
Tot i això, no puc evitar intentar treure algunes conclusions de la campanya i les eleccions del Barça. Primer, de transcendència relativa, el fet que els candidats es tractessin pel nom i de tu. M'ha semblat un acte sincer: per què marcar unes falses distàncies i uns respectes rimbombants en gent que es coneix perfectament? El "vostè" va desapareixent per moments i la campanya ho ha tornat a demostar. Alerta, això no vol dir que s'hagi de perdre el respecte, ni tan sols el discutible "respecte per les institucions i els càrrecs" que, per què negar-ho, jo defenso. A les autoritats cal tractar-les amb consideració, però això fa temps que ha deixat de voler dir utilitzar "excel·lentíssim senyor" ni "molt honorable". El govern Zapatero va ser "avispat" fa temps i fa aprovar un decret en aquest sentit el 2005.
Segona conclusió. La gent cada cop accepta arguments més complexos dels candidats. El Sandro Rosell sovint s'ha explicat amb arguments acurats i sofisticats demostrant que les coses no són tan simples com "tinc empreses o no relacionades amb el màrketing esportiu" sinó explicant què feia exactament. Avís per a navegants, els discursos simplistes cada vegada tenen menys adeptes. Si tu vas ells tornen, ja no cola.
Tercer. Algú hauria de posar fre a la l'admiració i deïficació dels personatges. La votació del Guardiola va ser d'allò més patètica. No tocar de peus a terra i exagerar les coses sol portar conseqüències negatives a mig-llarg plaç. Que ningú li doni una sotana al Guardiola perquè el fan papa de Roma demà mateix.
Quart. Cal que TV3 es gasti tot el que s'ha gastat en sondejos, cobertura, etcètera? Hòstia, que parlar del què es gasta TV3 pot ser penat amb l'ex-comunió, Oriol! Que no te n'has adonat que no som un país normal i que necessitem una televisió nacional forta per contrarrestar la situació injusta de dependència absoluta de la pell de brau?
Mori el borbó!
Poca broma amb el barcelonisme-poloniero que governa el país. Pocs programes de TV3 acaben sense fer una menció al Barça o al Polònia, la perillosa bara de medir que inunda el nostre rigorós establishment mediàtic, ara entregat a la causa rosellística.
Tot i això, no puc evitar intentar treure algunes conclusions de la campanya i les eleccions del Barça. Primer, de transcendència relativa, el fet que els candidats es tractessin pel nom i de tu. M'ha semblat un acte sincer: per què marcar unes falses distàncies i uns respectes rimbombants en gent que es coneix perfectament? El "vostè" va desapareixent per moments i la campanya ho ha tornat a demostar. Alerta, això no vol dir que s'hagi de perdre el respecte, ni tan sols el discutible "respecte per les institucions i els càrrecs" que, per què negar-ho, jo defenso. A les autoritats cal tractar-les amb consideració, però això fa temps que ha deixat de voler dir utilitzar "excel·lentíssim senyor" ni "molt honorable". El govern Zapatero va ser "avispat" fa temps i fa aprovar un decret en aquest sentit el 2005.
Segona conclusió. La gent cada cop accepta arguments més complexos dels candidats. El Sandro Rosell sovint s'ha explicat amb arguments acurats i sofisticats demostrant que les coses no són tan simples com "tinc empreses o no relacionades amb el màrketing esportiu" sinó explicant què feia exactament. Avís per a navegants, els discursos simplistes cada vegada tenen menys adeptes. Si tu vas ells tornen, ja no cola.
Tercer. Algú hauria de posar fre a la l'admiració i deïficació dels personatges. La votació del Guardiola va ser d'allò més patètica. No tocar de peus a terra i exagerar les coses sol portar conseqüències negatives a mig-llarg plaç. Que ningú li doni una sotana al Guardiola perquè el fan papa de Roma demà mateix.
Quart. Cal que TV3 es gasti tot el que s'ha gastat en sondejos, cobertura, etcètera? Hòstia, que parlar del què es gasta TV3 pot ser penat amb l'ex-comunió, Oriol! Que no te n'has adonat que no som un país normal i que necessitem una televisió nacional forta per contrarrestar la situació injusta de dependència absoluta de la pell de brau?
Mori el borbó!
dimarts, 8 de juny del 2010
Per què la Pilar Rahola s'equivoca (primer intent)
Des de fa temps llegeixo amb atenció els articles de la Pilar Rahola a La Vanguardia i crec que per fi he trobat el denominador comú de tots ells que no és, per difícil que sembli de creure, la promesa del paradís que li devia fer algun dia algun rabí extremista. Paradís en el qual, sigui dit de passada, es trobarà amb els salafistes, els legionaris de crist i altres especímens. Les seves postures són, com les de la resta dels citats, fruit d'un dogma. En el seu cas, però, és un dogma políticament correcte però igualment perillós: el dogma de la llei.
Fa pocs dies vaig estar llegint el llibre de Marc Pernau sobre el president Montilla. Tot i que és força discret, en un apartat el presi comentava alguna cosa així com: "sóc partidari de fer poques lleis però que marquin grans línies per on avançar. Quan es sobrelegisla, després les lleis no es compleixen i llavors sorgeixen els problemes". No és la primera vegada que critico la hiper-regulació. Hiper-regular és hiper-racionalitzar i, ai las!, per sort la vida és imprevisible i canviant i intentar-la controlar al màxim només ens pot portar a la frustració i l'ansietat en adonar-nos que el món és més fort del que nosaltres podem controlar. Crec que aquesta és una de les grans frustracions que patim actualment; la impotència de veure com tot i ser més guapos, intel·ligents i espavilats que mai, no encertem a ser feliços.
Les lleis marquen línies vermelles que parteixen les societats en dos. Podríem prohibir el llançament de petards fora dels dies de berbena (que per cert m'encén l'ira com poques coses), els marits que passegen amb la mà al cul de les seves dones, llençar els cigarrets a terra i moltes altres coses. Però si fem això no tindrem prous policies per aplicar la llei i no hi ha res pitjor que una llei que no es compleix. Llavors, també, molts esdevindríem criminals enlloc de "simples" maleducats.
La llei ofega l'espai del diàleg, el pacte i la convivència que implica, malhauradament, que les solucions als problemes siguin llargues i difícils. La llei és, doncs, necessària. Però cal evitar-la sempre que sigui possible en tot allò que afecta la vida en comunitat. Que el burka existeixi és un problema? Sense dubte. Que és fruit d'una sèrie de factors complexos? També. Que prohibir-lo soluciona el tema? No. Rotundament, no. Que estic a favor que no es prohibeixi? Doncs...tampoc.
Reduir els problemes a preguntes de sí o no és la gran malaltia de la nostra societat. Gairebé tot ho entenem així. Ets partidari de la independència de Catalunya? Creus en Déu? Estàs a favor de l'eutanàsia? És una metodologia molt llaminera, perquè és fàcil d'entendre i tothom la pot fer servir. Però és la porta a la fal·làcia, la simplificació i la demagògia. Les armes amb les quals la Pilar ataca diàriament la flotilla de la convivència.
I afegeixo: sóc un buenista i un progre. Què collons és aquest intent de convertir aquestes paraules en insults?
Fa pocs dies vaig estar llegint el llibre de Marc Pernau sobre el president Montilla. Tot i que és força discret, en un apartat el presi comentava alguna cosa així com: "sóc partidari de fer poques lleis però que marquin grans línies per on avançar. Quan es sobrelegisla, després les lleis no es compleixen i llavors sorgeixen els problemes". No és la primera vegada que critico la hiper-regulació. Hiper-regular és hiper-racionalitzar i, ai las!, per sort la vida és imprevisible i canviant i intentar-la controlar al màxim només ens pot portar a la frustració i l'ansietat en adonar-nos que el món és més fort del que nosaltres podem controlar. Crec que aquesta és una de les grans frustracions que patim actualment; la impotència de veure com tot i ser més guapos, intel·ligents i espavilats que mai, no encertem a ser feliços.
Les lleis marquen línies vermelles que parteixen les societats en dos. Podríem prohibir el llançament de petards fora dels dies de berbena (que per cert m'encén l'ira com poques coses), els marits que passegen amb la mà al cul de les seves dones, llençar els cigarrets a terra i moltes altres coses. Però si fem això no tindrem prous policies per aplicar la llei i no hi ha res pitjor que una llei que no es compleix. Llavors, també, molts esdevindríem criminals enlloc de "simples" maleducats.
La llei ofega l'espai del diàleg, el pacte i la convivència que implica, malhauradament, que les solucions als problemes siguin llargues i difícils. La llei és, doncs, necessària. Però cal evitar-la sempre que sigui possible en tot allò que afecta la vida en comunitat. Que el burka existeixi és un problema? Sense dubte. Que és fruit d'una sèrie de factors complexos? També. Que prohibir-lo soluciona el tema? No. Rotundament, no. Que estic a favor que no es prohibeixi? Doncs...tampoc.
Reduir els problemes a preguntes de sí o no és la gran malaltia de la nostra societat. Gairebé tot ho entenem així. Ets partidari de la independència de Catalunya? Creus en Déu? Estàs a favor de l'eutanàsia? És una metodologia molt llaminera, perquè és fàcil d'entendre i tothom la pot fer servir. Però és la porta a la fal·làcia, la simplificació i la demagògia. Les armes amb les quals la Pilar ataca diàriament la flotilla de la convivència.
I afegeixo: sóc un buenista i un progre. Què collons és aquest intent de convertir aquestes paraules en insults?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
