Comencem amb una anècdota. Fa uns mesos vaig acompanyar un amic siri que viu a Barcelona a buscar feina a un restaurant de propietari siri. Durant la conversa, el propietari li va preguntar insistentment de quina part de la ciutat de Salamiyeh era, si dels afores o del centre. Jo no entenia el per què de tanta insistència amb una pregunta tan absurda. En sortir del restaurant el meu amic m’ho va aclarir: “si ets dels afores, ets alauita, si ets del centre, ets ismaelita”.
Quan era a Damasc, m’impressionava agafar un taxi amb el meu amic kurd i que ell escollís amb quin idioma dirigir-se al taxista (àrab o kurd) només mirant-lo a la cara. Amb això en tenia prou per saber si el conductor era kurd o no sense que l’altre obrís la boca.
Són només dos exemples de la importància que tenen a Síria les minories, ja siguin religioses o ètniques. És un tema que sovint s’explica malament als mitjans de comunicació i que intentaré aclarir una mica (ja veig que m’estendré més del que m’agrada, disculpeu-me), o almenys intentar transmetre per què és tan complicat.
El gran problema per entendre el tema és que es barregen dues clivelles: la religiosa i l’ètnica. Si ens centrem en la clivella religiosa, podríem distingir entre musulmans (90%) i cristians (10%). Però dins dels musulmans hi trobem els sunnites (82,3%), els drusos (3,3%) (hi qui diu que no són musulmans, de fet són una cosa molt rara, jo mai ho he entès. Si us animeu, trobareu més informació aquí) i els xiïtes (14,4%). Però és que a més, dins dels xiïtes hi trobareu, com a mínim, els ismaelites i els alauites, i dins dels sunnites millor que no hi entrem perquè la cosa es complica. Els cristians, al seu torn, disten molt de ser un grup homogeni. En un barri poc més gran que el meu Farró natal, hi ha set tipus d’esglésies diferents. De fet, va ser allà on vaig descobrir que la cristiandat celebra el diumenge de Pasqua en tres diumenges diferents en funció de la seva branca.
Però el més fotut del tema és que dins de cada subgrup no hi ha tampoc homogeneïtat degut a la clivella ètnica. Dins de la suposada “majoria musulmana sunnita” hi ha més d’un milió de kurds i uns quants centenars de milers de siris-turcs.
El que em sembla més destacable del tema, més que intentar entendre tot aquest merder, és que a Síria es dóna una distribució geogràfica molt poc homogènia de les minories. Així, encara que el drusos siguin un 3% de la població, si et trobes algú pels carrers de Sweida, al sud, és molt probable que sigui drus. Per molt que els kurds no són més d’un 5% de la població, els teus companys d’autobús a la ciutat nordoriental de Hasakeh seran, amb tota probabilitat, majoritàriament kurds. El mateix passarà a la costa amb els alauites, al nordoest amb els armenis o a Salamiyeh amb els ismaelites.
A les grans ciutats com Damasc o Àlep, possiblement la concentració de sunnites i de postures més extremes és més gran. De fet, recordo un contrast absolut a Àlep entre dones tapades fins les orelles i al carrer següent dones en tirants celebrant una festa al barri armeni.
Això pot explicar potser el perquè de la focalització de les revoltes en ciutats concretes i el que he llegit, i que em crec, que en moltes parts de Síria la sensació és de normalitat absoluta.
dimarts, 26 d’abril del 2011
dilluns, 25 d’abril del 2011
Síria: quo vadis?
Síria es troba en ple espiral de violència. No m’aventuraré a especular sobre què pot passar però aprofito un correu que vaig escriure fa uns dies per fer quatre pinzellades d’un país que vaig tenir la sort de conèixer fa dos anys. Alguna gent m’ha preguntat “com ho veus?”. Aquí en teniu algunes pinzellades.
Amb la persona amb qui mantinc més relació és un amic kurd que ja havia estat empresonat abans (és al•lucinant el percentatge de gent a Síria que ha estat a la presó, pels motius més diversos que us pugueu imaginar). M'envia e-mails en anglès força inquietants en els que diu coses com "espero que les revoltes no arribin mai a Síria" o bé "Síria és un país tranquil i pacífic". En fi, que els serveis secrets controlen els correus i les xarxes socials. Un bon exemple és mirar el número de seguidors al twitter dels activistes siris (molt pocs i la majoria estrangers o vivint a l'estranger).
Però això forma part d'una repressió que imagino que no sorprèn a ningú mínimament informat. Sobre l'estructura del règim, cal tenir en compte que Síria continua formalment en guerra amb Israel i que els alts del Golan segueixen ocupats. De fet, el govern siri organitza unes "excursions per turistes occidentals" a la ciutat fantasma de "Quneitra", fronterera amb els alts del Golan, on un policia t'explica què va passar i et demana que fotografiïs "el que ens van fer". Si algun dia aneu per allà, és una experiència curiosa. Així doncs, com que hi ha un enemic extern això uneix mínimament la població. A més, les minories estan força ben tractades pel règim. A excepció dels activistes kurds, la resta (els cristians, drusos, ismaelites, alauites, etc.) tenen alts nivell d'autonomia (social) i els hi toquen poc els nassos. De fet, un siri cristià que conec l'altre dia em va fer una defensa del president que Déu n'hi do. No està gens clar que un estat controlat per la majoria sunnita fos tan respectuós. Un altre amic ismaelita que ara viu a Barcelona sempre es caga en el món religiós-sunnita abans que en el règim.
A més, els siris en general són bastant anti-occidentals i no s'emmirallen gaire amb els nostre valors. No hi ha una elit que estigués en contacte amb les potències occidentals hereva del colonialisme com sí que passa a Egipte i al Magreb. La sensació és que la gent està molt farta d'un sistema extremadament corrupte i sense cap possibilitat d'ascens social. Però, segons la meva opinió, no hi ha idees especialment progressistes al darrera. La gent, senzillament, vol fer la seva vida i poder progressar sense que la policia secreta li toqui els nassos.
Un exemple sobre la perversió del sistema siri que il•lustra bastant com funciona el país: el bitllet d'autobús val 9 lires síries (uns 17 cèntims). Com que les monedes d'1 lira (1,7 cèntims) pràcticament no circulen, tothom acaba pagant 10 lires. Tot i això, si la policia atura un conductor d'autobús i l'enxampa cobrant 10 lires enlloc de 9 li posa una multa que el deixa distret. El mateix passa amb el pa, subvencionat pel govern. El règim prefereix no pujar el bitllet a 10 lires per poder seguir espantant la població.
En fi, que el sistema està podrit. Sempre he pensat que això són espirals que no es poden aturar. A vegades m'he plantejat què passaria aquí si anés a segons quin establiment i els proposo que no cal que em facin tiquet de caixa i que a canvi em redueixin una part de l'IVA. Penso que hi hauria gent que ho acceptaria i això seria el primer pas cap a un món de regateig sense final. Tenim un respecte pel preu que marca l'etiqueta que no és "evident".
Resumint: 1) Les revoltes a Síria no són per mi un moviment liberal que s’emmiralli en les democràcies occidentals. 2) Una Síria post-Assad pot ser un territori molt inestable i pot donar lloc a enfrontaments interns. 3) el context regional (Israel, Líban Iran) influenciarà de manera decisiva l’esdevenir de les revoltes. 4) el problema no és només d’una cúpula corrupta sinó d’una societat podrida a nivell econòmic. 5) El factor religiós (molt latent a Síria) pot enverinar la situació.
Un bon blog (en anglès) per seguir el tema és aquest.
Amb la persona amb qui mantinc més relació és un amic kurd que ja havia estat empresonat abans (és al•lucinant el percentatge de gent a Síria que ha estat a la presó, pels motius més diversos que us pugueu imaginar). M'envia e-mails en anglès força inquietants en els que diu coses com "espero que les revoltes no arribin mai a Síria" o bé "Síria és un país tranquil i pacífic". En fi, que els serveis secrets controlen els correus i les xarxes socials. Un bon exemple és mirar el número de seguidors al twitter dels activistes siris (molt pocs i la majoria estrangers o vivint a l'estranger).
Però això forma part d'una repressió que imagino que no sorprèn a ningú mínimament informat. Sobre l'estructura del règim, cal tenir en compte que Síria continua formalment en guerra amb Israel i que els alts del Golan segueixen ocupats. De fet, el govern siri organitza unes "excursions per turistes occidentals" a la ciutat fantasma de "Quneitra", fronterera amb els alts del Golan, on un policia t'explica què va passar i et demana que fotografiïs "el que ens van fer". Si algun dia aneu per allà, és una experiència curiosa. Així doncs, com que hi ha un enemic extern això uneix mínimament la població. A més, les minories estan força ben tractades pel règim. A excepció dels activistes kurds, la resta (els cristians, drusos, ismaelites, alauites, etc.) tenen alts nivell d'autonomia (social) i els hi toquen poc els nassos. De fet, un siri cristià que conec l'altre dia em va fer una defensa del president que Déu n'hi do. No està gens clar que un estat controlat per la majoria sunnita fos tan respectuós. Un altre amic ismaelita que ara viu a Barcelona sempre es caga en el món religiós-sunnita abans que en el règim.
A més, els siris en general són bastant anti-occidentals i no s'emmirallen gaire amb els nostre valors. No hi ha una elit que estigués en contacte amb les potències occidentals hereva del colonialisme com sí que passa a Egipte i al Magreb. La sensació és que la gent està molt farta d'un sistema extremadament corrupte i sense cap possibilitat d'ascens social. Però, segons la meva opinió, no hi ha idees especialment progressistes al darrera. La gent, senzillament, vol fer la seva vida i poder progressar sense que la policia secreta li toqui els nassos.
Un exemple sobre la perversió del sistema siri que il•lustra bastant com funciona el país: el bitllet d'autobús val 9 lires síries (uns 17 cèntims). Com que les monedes d'1 lira (1,7 cèntims) pràcticament no circulen, tothom acaba pagant 10 lires. Tot i això, si la policia atura un conductor d'autobús i l'enxampa cobrant 10 lires enlloc de 9 li posa una multa que el deixa distret. El mateix passa amb el pa, subvencionat pel govern. El règim prefereix no pujar el bitllet a 10 lires per poder seguir espantant la població.
En fi, que el sistema està podrit. Sempre he pensat que això són espirals que no es poden aturar. A vegades m'he plantejat què passaria aquí si anés a segons quin establiment i els proposo que no cal que em facin tiquet de caixa i que a canvi em redueixin una part de l'IVA. Penso que hi hauria gent que ho acceptaria i això seria el primer pas cap a un món de regateig sense final. Tenim un respecte pel preu que marca l'etiqueta que no és "evident".
Resumint: 1) Les revoltes a Síria no són per mi un moviment liberal que s’emmiralli en les democràcies occidentals. 2) Una Síria post-Assad pot ser un territori molt inestable i pot donar lloc a enfrontaments interns. 3) el context regional (Israel, Líban Iran) influenciarà de manera decisiva l’esdevenir de les revoltes. 4) el problema no és només d’una cúpula corrupta sinó d’una societat podrida a nivell econòmic. 5) El factor religiós (molt latent a Síria) pot enverinar la situació.
Un bon blog (en anglès) per seguir el tema és aquest.
diumenge, 24 d’abril del 2011
L’espiral de la immigració a l’escola pública
No hi ha millor remei per resoldre els dubtes sobre un tema que anar a parlar amb algú que el domina. Això vaig fer fa unes setmanes, quan vaig anar a parlar amb la Coral, directora de l’Escola Virolai. Jo portava una argumentació preparada a la motxilla: les escoles concertades són una barrera per a la integració dels immigrants que, per falta de recursos econòmics es veuen obligats a concentrar-se a les escoles públiques que, seguint criteris d’accés basats en la proximitat, fan que la construcció d’escoles-guetos sigui només qüestió de temps.
O bé la Coral sabia per on aniria o bé ha hagut de defensar moltes vegades el model de la seva escola davant d’arguments similars, però ràpidament va trencar les fal•làcies del meu discurs amb dades. Les escoles amb més mala fama, deixen places vacants en acabar el procés de matriculació i aquestes places són cobertes, durant l’any, pels immigrants que van arribant. El resultat és que, l’any següent, el percentatge d’immigració és encara superior, la seva fama segueix sent dolenta, tornen a quedar places buides i així, any a any, l’espiral de la immigració es recargola.
La solució, segons la Coral, és més flexibilitat a l’hora de tancar línies (i escoles). Si a les escoles amb més demanda se’ls permetés obrir noves línies i tancar-ne a les que en tenen poca, es podria evitar aquest espiral. Un espiral que sembla que ha deixat de créixer; el percentatge d’immigrants que arriben a mig curs tendeix, cada vegada més, a zero. El que toca ara és gestionar una situació que s’ha produït en molts pocs anys, sense que ningú en pogués preveure els afectes i que, amb prou feines, s’ha anat trampejant.
Arrel de la conversa amb la Coral, ben aviat continuaré parlant d’altres temes que vam tractar al voltant del model educatiu i de la seva possible evolució.
O bé la Coral sabia per on aniria o bé ha hagut de defensar moltes vegades el model de la seva escola davant d’arguments similars, però ràpidament va trencar les fal•làcies del meu discurs amb dades. Les escoles amb més mala fama, deixen places vacants en acabar el procés de matriculació i aquestes places són cobertes, durant l’any, pels immigrants que van arribant. El resultat és que, l’any següent, el percentatge d’immigració és encara superior, la seva fama segueix sent dolenta, tornen a quedar places buides i així, any a any, l’espiral de la immigració es recargola.
La solució, segons la Coral, és més flexibilitat a l’hora de tancar línies (i escoles). Si a les escoles amb més demanda se’ls permetés obrir noves línies i tancar-ne a les que en tenen poca, es podria evitar aquest espiral. Un espiral que sembla que ha deixat de créixer; el percentatge d’immigrants que arriben a mig curs tendeix, cada vegada més, a zero. El que toca ara és gestionar una situació que s’ha produït en molts pocs anys, sense que ningú en pogués preveure els afectes i que, amb prou feines, s’ha anat trampejant.
Arrel de la conversa amb la Coral, ben aviat continuaré parlant d’altres temes que vam tractar al voltant del model educatiu i de la seva possible evolució.
dimarts, 29 de març del 2011
“Furgones” per als meus amics
Dijous passat vaig assistir a la inauguració del 3r Congrés de la Taula del Tercer Sector Social. La majoria de les autoritats que hi van parlar ho van fer sobre el paper clau que juguen aquestes entitats en el nostre Estat del Benestar, ja que arriben allà on les autoritats no poden (i sovint no han) de fer-ho. Això, que alguns veuen com “la cara amable de la privatització de serveis públics”, per mi és una de les pedres de toc d’una societat civil moderna.
És per això que no entenc de cap de les maneres l’actitud del Districte de Gràcia en relació al Casal de Joves/Espai Jove La Fontana, la gestió del qual recentment ha estat assignada, per concurs, a l’empresa Iniciatives i Programes. No és que sigui contrari a aquestes empreses; sovint fan una bona feina i són necessàries per gestionar aquells equipaments on les entitats de base o bé no volen o bé no poden fer-se’n càrrec.
Però és absurd apostar per aquest model quan les entitats del territori tenen ganes de tirar endavant un espai com aquest. Evidentment que cal vetllar perquè les activitats que s’hi facin siguin d’interès públic i garantir que la gestió sigui rigorosa. Per això cal un procés de negociació i, potser, d’acompanyament en una primera fase. Però enviar aquestes entitats a un “concurs” que tenien perdut abans de començar contradiu tota lògica i tot discurs grandiloqüent.
Els que ahir van ser desallotjats a la plaça de la Vila eren els meus amics. A alguns els conec des de molts anys, a d’altres no. Conec com estudien, com treballen, com dediquen el seu temps a enfortir el teixit associatiu del barri. Que l’única resposta que tinguin al seu projecte siguin furgones de la Urbana i antiavalots, demostra que el camí que hi ha per davant és encara llarg i difícil.
És per això que no entenc de cap de les maneres l’actitud del Districte de Gràcia en relació al Casal de Joves/Espai Jove La Fontana, la gestió del qual recentment ha estat assignada, per concurs, a l’empresa Iniciatives i Programes. No és que sigui contrari a aquestes empreses; sovint fan una bona feina i són necessàries per gestionar aquells equipaments on les entitats de base o bé no volen o bé no poden fer-se’n càrrec.
Però és absurd apostar per aquest model quan les entitats del territori tenen ganes de tirar endavant un espai com aquest. Evidentment que cal vetllar perquè les activitats que s’hi facin siguin d’interès públic i garantir que la gestió sigui rigorosa. Per això cal un procés de negociació i, potser, d’acompanyament en una primera fase. Però enviar aquestes entitats a un “concurs” que tenien perdut abans de començar contradiu tota lògica i tot discurs grandiloqüent.
Els que ahir van ser desallotjats a la plaça de la Vila eren els meus amics. A alguns els conec des de molts anys, a d’altres no. Conec com estudien, com treballen, com dediquen el seu temps a enfortir el teixit associatiu del barri. Que l’única resposta que tinguin al seu projecte siguin furgones de la Urbana i antiavalots, demostra que el camí que hi ha per davant és encara llarg i difícil.
dimarts, 22 de març del 2011
La revenda de la consellera
La consellera Rigau no és amant dels casinos. Almenys això em va semblar entendre quan va afirmar que li semblava "trist" que l'accés a l'escola s'acabés decidint per un sorteig. Els sortejos mai han agradat a l'establishment. Els sembla inconcebible que quelcom es decideixi sense que ningú hi pugui influir. És una cosa que ja havia pensat en alguna ocasió i que està vinculada a la moral del poder.
Sigui com sigui, haver anat a l'escola on hi vols portar als fills ara et dóna punts en cas d'empat. Com que la majoria de parelles no tenen cap situació especial que els afavoreixi (tenir altres fills a dins, ser família monoparental, etc.), aquest criteri acaba pesant de manera significativa.
Això és especialment greu als pobles. Posem per cas un poble d'uns cinc mil habitants amb dues escoles, la de tota la vida i una que es va obrir fa deu anys. Aplicant el criteri-Rigau els "fills del poble" es trobaran a la mateixa aula mentre que els fills de nouvinguts (no només immigrants sinó senzillament de recent arribats) ho faran a l'altra. A l'evident segregació que això suposa, no cal que us digui com s'agreuja el tema si resulta que l'escola de tota la vida és millor que la nova.
Es tracta d'una mesura que va, dràsticament, en contra de la mobilitat. Un govern que predica l'obertura de mires, que la gent es desplaci allà on hi ha feina, que es marxi a estudiar a fora, que no es sigui rígid, a la vegada perjudica als fills dels que opten per aquesta opció. Però, per sobre de tot, es tracta d'una mesura que segrega, indirectament, per origen i, com tots sabem, això és anticonstitucional.
A mi no m'ha tocat l'entrada per anar a la final de la copa del Rei a València. És injust? No ho crec. Té remei? Sí. A les Rigaus i als seus fills, sempre els quedaran quatre duros per anar a la revenda de la concertada.
Sigui com sigui, haver anat a l'escola on hi vols portar als fills ara et dóna punts en cas d'empat. Com que la majoria de parelles no tenen cap situació especial que els afavoreixi (tenir altres fills a dins, ser família monoparental, etc.), aquest criteri acaba pesant de manera significativa.
Això és especialment greu als pobles. Posem per cas un poble d'uns cinc mil habitants amb dues escoles, la de tota la vida i una que es va obrir fa deu anys. Aplicant el criteri-Rigau els "fills del poble" es trobaran a la mateixa aula mentre que els fills de nouvinguts (no només immigrants sinó senzillament de recent arribats) ho faran a l'altra. A l'evident segregació que això suposa, no cal que us digui com s'agreuja el tema si resulta que l'escola de tota la vida és millor que la nova.
Es tracta d'una mesura que va, dràsticament, en contra de la mobilitat. Un govern que predica l'obertura de mires, que la gent es desplaci allà on hi ha feina, que es marxi a estudiar a fora, que no es sigui rígid, a la vegada perjudica als fills dels que opten per aquesta opció. Però, per sobre de tot, es tracta d'una mesura que segrega, indirectament, per origen i, com tots sabem, això és anticonstitucional.
A mi no m'ha tocat l'entrada per anar a la final de la copa del Rei a València. És injust? No ho crec. Té remei? Sí. A les Rigaus i als seus fills, sempre els quedaran quatre duros per anar a la revenda de la concertada.
dijous, 10 de març del 2011
Magnicidis: règims que cauen amb el seu líder (3 de 3)
Porto un parell de dies pensant si posar "líders que cauen amb el seu règim" o "règims que cauen amb el seu líder". En qualsevol cas, la tercera entrega d'aquest breu especial sobre magnicidis va d'això: d'aquells que eren símbol d'un sistema de poder, democràtic o no, i que quan van desaparèixer, es van ensorrar també les estructures polítiques que els sostenien.
Del nou món post-II Guerra Mundial que va inaugurar la mort de Hitler i la caiguda del nazisme, la mort de Salvador Allende l'11 de setembre de 1973 (1 i 2) va ser un fort cop per la democràcia i la llibertat a Amèrica Llatina i arreu del món. Aquell mateix any, a Espanya un cotxe volava pel carrer Claudio Coello de Madrid acabant amb el president del Govern Carrer Blanco i principal candidat a perpetuar el règim més enllà de la mort de Franco.
Sense que caigués el règim darrera però creant una forta consternació en la socialdemocràcia europea, el 1986 va ser assassinat el primer ministre suec Olof Palme. La mort de Palme, que sortia del cine amb la seva dona sense guardaespatlles, va acabar amb l'esperança d'un món on els polítics fessin vida normal, fins i tot a les tranquiles i pacífiques terres del nord d'Europa.
Tres anys després, el dia de Nadal de 1989, Nicolae Ceaucescu, president de la Romania comunista, es convertia en l'únic líder d'un país de l'òrbita soviètica que pagava amb la vida la seva obstinació per evitar la caiguda del règim. Ceaucescu va ser condemnat a mort en un judici sumaríssim sense garanties pocs dies després d'haver ordenat disparar contra la població civil, aixecada en revoltes.
El 2006, Saddam Hussein seguia una sort similar després d'un judici de dubtosa legalitat fet amb presses.
Com hem vist, els atemptats que solen acabar amb el règim que hi ha al darrera tenen una preparació i suport que transcendeix el "simple" assassinat selectiu. Tot i això, acostumen a ser fruit d'estructures de poder no consolidades que aprofiten moments de transició i de caos per ajustar els comptes amb els prohoms de l'anterior règim.
I fins aquí els tres posts dedicats a magnicidis contemporanis. Qui sap si les reformes al Món Àrab em faran ampliar el capítol aviat. De moment, d'aquí a pocs dies tornaré al to habitual del bloc per parlar-vos de la limitació d'accés a l'escola concertada.
Del nou món post-II Guerra Mundial que va inaugurar la mort de Hitler i la caiguda del nazisme, la mort de Salvador Allende l'11 de setembre de 1973 (1 i 2) va ser un fort cop per la democràcia i la llibertat a Amèrica Llatina i arreu del món. Aquell mateix any, a Espanya un cotxe volava pel carrer Claudio Coello de Madrid acabant amb el president del Govern Carrer Blanco i principal candidat a perpetuar el règim més enllà de la mort de Franco.
Sense que caigués el règim darrera però creant una forta consternació en la socialdemocràcia europea, el 1986 va ser assassinat el primer ministre suec Olof Palme. La mort de Palme, que sortia del cine amb la seva dona sense guardaespatlles, va acabar amb l'esperança d'un món on els polítics fessin vida normal, fins i tot a les tranquiles i pacífiques terres del nord d'Europa.
Tres anys després, el dia de Nadal de 1989, Nicolae Ceaucescu, president de la Romania comunista, es convertia en l'únic líder d'un país de l'òrbita soviètica que pagava amb la vida la seva obstinació per evitar la caiguda del règim. Ceaucescu va ser condemnat a mort en un judici sumaríssim sense garanties pocs dies després d'haver ordenat disparar contra la població civil, aixecada en revoltes.
El 2006, Saddam Hussein seguia una sort similar després d'un judici de dubtosa legalitat fet amb presses.
Com hem vist, els atemptats que solen acabar amb el règim que hi ha al darrera tenen una preparació i suport que transcendeix el "simple" assassinat selectiu. Tot i això, acostumen a ser fruit d'estructures de poder no consolidades que aprofiten moments de transició i de caos per ajustar els comptes amb els prohoms de l'anterior règim.
I fins aquí els tres posts dedicats a magnicidis contemporanis. Qui sap si les reformes al Món Àrab em faran ampliar el capítol aviat. De moment, d'aquí a pocs dies tornaré al to habitual del bloc per parlar-vos de la limitació d'accés a l'escola concertada.
dissabte, 26 de febrer del 2011
Magnicidis: President a Orient Mitjà, un ofici de risc (2 de 3)
Ser raïs a Orient Mitjà i morir de vell no és cosa fàcil. Des de l'inici del conflicte el 1948 nombrosos líders polítics de la regió han estat assassinats amb mètodes d'allò més variats. A diferència del clàssic tret al cap americà, per aquelles terres han fet servir mètodes més expeditius que sovint s'han emportat desenes de persones per davant.
L'octubre de 1981 moria assassinat a Egipte el president Anwar El-Sadat, a qui els islamistes li van fer pagar molt car els acords de pau de Camp David amb Israel el 1978. Els mateixos acords que avui en dia algunes veus àrabs més radicals declaren "obsolets" amb la caiguda de Mubarak. Tres membres dels Germans Musulmans es van infiltrar en la desfilada militar que conmemorava el creuament del Canal de Suez durant la guerra del Yom Kippur, van baixar dels tancs i van començar a disparar contra la tribuna presidencial matant a Sadat i a una vintena més de persones. Mubarak, que seia just a la dreta de Sadat, va sobreviure.
L'any següent va ser assassinat el president del Líban Bachir Gemayel. El mètode escollit va ser volar tot l'edifici on estava fent una reunió, matant desenes de persones. L'atemptat va ser obra d'un militant pro-siri. L'assassinat de Gemayel, líder del partit libanès falangista format per cristians maronites, va suposar la immediata ocupació del Líban de les forces israelianes (aliades de la Falange en la lluita contra la OLP), que va desencadenar al cap de dos dies en les matances de Sabra i Xatila, perpetrades pels falangistes libanesos amb la col·laboració de l'exèrcit israelià.
Vint-i-tres anys més tard, el 14 de febrer de 2005, moria el primer ministre libanès Rafiq Hariri, una mort que sovint s'ha atribuït també a forces pro-síries. El mètode escollit va ser similar, un cotxe bomba que va matar, a més de Hariri, un bon pilot de guardaespatlles i col·laboradors. Un dia vaig llegir el macabre comentari que al Líban les morts per cotxe bomba són obra de les milícies musulmanes mentre que els cristians tendeixen a utilitzar més l'assassinat selectiu. Els 1000 Kg de dinamita que van matar Hariri van organitzar una fumera que es va poder veure des de tota la ciutat.
Pel què fa als veritables protagonistes de la història, israelians i palestins també han vist morir els seus líders de manera violenta. L'altre dia ja vèiem la mort de Yitzhak Rabin a mans d'un jueu ortodox l'any 1995. El 2004 moria a França Yasser Arafat. Molts sectors àrabs consideren que va morir enverinat pels serveis secrets israelians tot i que a Occident mai s'ha donat aquesta versió per bona. També el 2004, el carismàtic líder de Hamàs Sheikh Yassin moria com a conseqüència d'un dels múltiples "assassinats selectius" (que en aquesta cas va matar Yassin i quinze persones més) perpetrat per l'exèrcit israelià.
L'octubre de 1981 moria assassinat a Egipte el president Anwar El-Sadat, a qui els islamistes li van fer pagar molt car els acords de pau de Camp David amb Israel el 1978. Els mateixos acords que avui en dia algunes veus àrabs més radicals declaren "obsolets" amb la caiguda de Mubarak. Tres membres dels Germans Musulmans es van infiltrar en la desfilada militar que conmemorava el creuament del Canal de Suez durant la guerra del Yom Kippur, van baixar dels tancs i van començar a disparar contra la tribuna presidencial matant a Sadat i a una vintena més de persones. Mubarak, que seia just a la dreta de Sadat, va sobreviure.
L'any següent va ser assassinat el president del Líban Bachir Gemayel. El mètode escollit va ser volar tot l'edifici on estava fent una reunió, matant desenes de persones. L'atemptat va ser obra d'un militant pro-siri. L'assassinat de Gemayel, líder del partit libanès falangista format per cristians maronites, va suposar la immediata ocupació del Líban de les forces israelianes (aliades de la Falange en la lluita contra la OLP), que va desencadenar al cap de dos dies en les matances de Sabra i Xatila, perpetrades pels falangistes libanesos amb la col·laboració de l'exèrcit israelià.
Vint-i-tres anys més tard, el 14 de febrer de 2005, moria el primer ministre libanès Rafiq Hariri, una mort que sovint s'ha atribuït també a forces pro-síries. El mètode escollit va ser similar, un cotxe bomba que va matar, a més de Hariri, un bon pilot de guardaespatlles i col·laboradors. Un dia vaig llegir el macabre comentari que al Líban les morts per cotxe bomba són obra de les milícies musulmanes mentre que els cristians tendeixen a utilitzar més l'assassinat selectiu. Els 1000 Kg de dinamita que van matar Hariri van organitzar una fumera que es va poder veure des de tota la ciutat.
Pel què fa als veritables protagonistes de la història, israelians i palestins també han vist morir els seus líders de manera violenta. L'altre dia ja vèiem la mort de Yitzhak Rabin a mans d'un jueu ortodox l'any 1995. El 2004 moria a França Yasser Arafat. Molts sectors àrabs consideren que va morir enverinat pels serveis secrets israelians tot i que a Occident mai s'ha donat aquesta versió per bona. També el 2004, el carismàtic líder de Hamàs Sheikh Yassin moria com a conseqüència d'un dels múltiples "assassinats selectius" (que en aquesta cas va matar Yassin i quinze persones més) perpetrat per l'exèrcit israelià.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
