Des que sóc a Londres, tres vegades m'han fet aquesta pregunta: "escolta, si estiguéssim a Barcelona i et parlés en castellà, t'enfadaries?". Han quedat enrere els temps de "no, look, I'm Spanish but I'm Catalan, you know, from the north east of Spain, we have a different language and so on...".
Catalunya ja no és una desconeguda a Europa. La gent en coneix més o menys la realitat (sense entrar en massa detalls) i una gran part hi ha estat i l'ha visitada. Tot i així, no se n'han endut la imatge que nosaltres pensem. Sí de la ciutat però no de la seva gent. Què pensem nosaltres quan ens parlen de Grècia o de Portugal? Exactament el mateix que els anglesos pensen quan els parlen de casa nostra. "It's a wonderful city" i poca cosa més.
Com que em conec a la Caverna independentista (a qui ja he anomenat alguna vegada "La lateral matonera"), algú em sortirà amb l'argument que no som nosaltres els que projectem aquesta imatge d'intolerants amb la llengua, que això és culpa de Madrid i no sé quantes coses més. Però cal anar en compte. Una part important del nostre futur es juga a fora. Allà on ens veuen com un país amb sol i un 22% d'atur i on "ens enfadem per parlar en castellà". Un perla, vaja.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
dimecres, 26 d’octubre del 2011
Els càntics al Camp Nou
Tesis doctorals més estúpides s'escriuen que aquesta que avui proposo: l'estudi dels càntics al Camp Nou com a reflex dels canvis en la societat catalana. El tema va sortir el passat dissabte amb el Pere, quan el públic es va posar a cantar el relativament nou "I si tots animem guanyarem!". Això ens va portar a parlar sobre com havien canviat els càntics al Camp Nou des que érem petits.
D'entrada s'observa una clara catalanització dels crits d'ànim. Enrere han quedat les apel·lacions a la cultura espanyola, com el brutal càntic "Canta y no llores", quan un jugador rival quedava estès a terra, o l'ús de frases fetes del castellà com el tradicional "Manos arriba, esto es un atraco", en cas de flagrant error arbitral.
El mític Puyal denunciava un dia la facilitat amb la que avui en dia es crida els noms dels jugadors. I és que fa vint anys, un jugador havia de fer un partit excepcional perquè la graderia coregés el seu nom. Això avui en dia no succeeix, i n'hi ha prou amb un toc de qualitat perquè la graderia es rendeixi. Un sociòleg barat podria parlar de la tendència a idolatrar en excés de la nostra societat.
Darrerament s'ha tendit a banalitzar alguns crits històrics. És el cas del Oé, oé (no confondre amb aquest), que només s'utilitzava en grans ocasions com la celebració d'un títol. El "por qué, por qué" es va fer servir de manera una mica reiterativa i va perdre el caràcter original "d'exclusivitat".
Un dels rituals que posen la pell de gallina al Camp Nou (i que per sort ni s'ha perdut ni s'ha utilitzat de manera abusiva) és l'ús del mocador per celebrar gols antològics. Extranyament, això succeeix molt de tant en tant (potser un cop cada quatre o cinc temporades) però és un moment memorable. La darrera vegada que ho vaig viure va ser arrel d'aquest excepcional golàs.
Per últim, destaca com avui en dia es redueixen els insults respecte el rival. Als porters ja no se'ls crida el mític "eeeeeeeh, cabrón" en servir de porta. També s'han perdut altres insults com el que li cridaven a Michel arrel d'aquesta acció. Us en recordeu?
D'entrada s'observa una clara catalanització dels crits d'ànim. Enrere han quedat les apel·lacions a la cultura espanyola, com el brutal càntic "Canta y no llores", quan un jugador rival quedava estès a terra, o l'ús de frases fetes del castellà com el tradicional "Manos arriba, esto es un atraco", en cas de flagrant error arbitral.
El mític Puyal denunciava un dia la facilitat amb la que avui en dia es crida els noms dels jugadors. I és que fa vint anys, un jugador havia de fer un partit excepcional perquè la graderia coregés el seu nom. Això avui en dia no succeeix, i n'hi ha prou amb un toc de qualitat perquè la graderia es rendeixi. Un sociòleg barat podria parlar de la tendència a idolatrar en excés de la nostra societat.
Darrerament s'ha tendit a banalitzar alguns crits històrics. És el cas del Oé, oé (no confondre amb aquest), que només s'utilitzava en grans ocasions com la celebració d'un títol. El "por qué, por qué" es va fer servir de manera una mica reiterativa i va perdre el caràcter original "d'exclusivitat".
Un dels rituals que posen la pell de gallina al Camp Nou (i que per sort ni s'ha perdut ni s'ha utilitzat de manera abusiva) és l'ús del mocador per celebrar gols antològics. Extranyament, això succeeix molt de tant en tant (potser un cop cada quatre o cinc temporades) però és un moment memorable. La darrera vegada que ho vaig viure va ser arrel d'aquest excepcional golàs.
Per últim, destaca com avui en dia es redueixen els insults respecte el rival. Als porters ja no se'ls crida el mític "eeeeeeeh, cabrón" en servir de porta. També s'han perdut altres insults com el que li cridaven a Michel arrel d'aquesta acció. Us en recordeu?
dilluns, 26 de setembre del 2011
Perdre a la francesa
Ho han tornat a fer. Fa unes setmanes la selecció francesa de bàsquet es va deixar guanyar el darrer partit de la frase de grups del Mundial contra Espanya perquè d'aquesta manera aconseguia evitar a la selecció amfitriona, Lituània, en un hipotètic enfrontament de semifinals. Era una especulació en tota regla, com es va acabar demostrant, ja que Lituània va caure als quarts contra Macedònia, que va acabar sent el rival de França a les semifinals. Tot i aquesta maniobra, la selecció gala no va aconseguir el títol ja que Espanya la va apallissar, de nou, a la gran final.
Dissabte passat, la selecció francesa de rugby va tenir un comportament similar. Sense que fos tan descarat com en el cas anterior, els francesos van oposar molt poca resistència contra els amfitrions All Blacks (37-17) per tal de caure a la part "europea" del quadre del Mundial i evitar qualsevol dels temuts rivals de l'hemisferi sud fins la final.
No cal dir que aquests comportaments especuladors van radicalment en contra de l'esperit de l'esport i de la competició. Més que això, denoten debilitat per part d'un equip que no confia prou en si mateix per endur-se el títol, sigui quin sigui el seu rival. Tan de bo la selecció francesa de rugby tingui la mateixa sort que la de bàsquet. Però dit això, per què no batejar aquesta pràctica en honor del país que més l'està practicant? Si tant orgullosos n'estan, a partir d'ara proposo referir-se al fet de perdre a propòsit per tenir un enforntament més fàcil com "perdre a la francesa".
Dissabte passat, la selecció francesa de rugby va tenir un comportament similar. Sense que fos tan descarat com en el cas anterior, els francesos van oposar molt poca resistència contra els amfitrions All Blacks (37-17) per tal de caure a la part "europea" del quadre del Mundial i evitar qualsevol dels temuts rivals de l'hemisferi sud fins la final.
No cal dir que aquests comportaments especuladors van radicalment en contra de l'esperit de l'esport i de la competició. Més que això, denoten debilitat per part d'un equip que no confia prou en si mateix per endur-se el títol, sigui quin sigui el seu rival. Tan de bo la selecció francesa de rugby tingui la mateixa sort que la de bàsquet. Però dit això, per què no batejar aquesta pràctica en honor del país que més l'està practicant? Si tant orgullosos n'estan, a partir d'ara proposo referir-se al fet de perdre a propòsit per tenir un enforntament més fàcil com "perdre a la francesa".
dissabte, 24 de setembre del 2011
The Cooperative Bank i Qatar Foundation
Avui els socis compromisaris del Barça decidiran si revoquen o no la decisió de la Junta sobre el patrocini de la Qatar Foundation, mig fundació mig fons d'inversió d'un país que gariebé ningú coneix bé però del que tothom en parla. No conèixer-lo bé no sembla del tot necessari per concloure que no deu ser precisament el paradigma de la democràcia i la llibertat.
Dit això: realment és vàlid l'argument que no hem de tenir cap relació amb països o empreses que no tenen uns valors ètics "suficients"? Sincerament no m'ho sembla, tenint com tenim els diners al Banco Santander, utilitzant combustible de Repsol o anant de vacances (i deixant riquesa) al Marroc. Alguns em rebatran l'argument dient que el Barça representa uns valors. I tindran part de raó, però només part ja que la mandanga aquesta del Barça i els valors no deixa de ser una bona estratègia de marketing que ven i que ens fa ser orgullosos del que tenim, fins a un punt una mica excessius i superb.
Tot això m'ha fet pensar en que l'altre dia ens vam obrir un compte a The Cooperative Bank, una banca ètica ben implantada a la Gran Bretanya. Ens van donar un folletó on explicaven la seva política d'inversions ètiques. D'una banda, no accepten finançar determinats projectes que no encaixin amb els seus valors. Però tenen tota una línia de treball amb empreses "no ètiques" amb la qual persegueixen intentar canviar els seus comportaments. Ja hi tornem a ser, vaig pensar. L'etern debat de si deixar de banda el que no ens agrada o tractar-hi per contribuir a que canvïi. Els líders europeus han sortir ben escaldats d'aquest debat després de la primaversa àrab. Però agafar-se-la amb paper de fumar amb el tema de la Qatar Foundation pot deixar al descobert que les nostres vides sovint són més contradictòries del que voldríem.
Dit això: realment és vàlid l'argument que no hem de tenir cap relació amb països o empreses que no tenen uns valors ètics "suficients"? Sincerament no m'ho sembla, tenint com tenim els diners al Banco Santander, utilitzant combustible de Repsol o anant de vacances (i deixant riquesa) al Marroc. Alguns em rebatran l'argument dient que el Barça representa uns valors. I tindran part de raó, però només part ja que la mandanga aquesta del Barça i els valors no deixa de ser una bona estratègia de marketing que ven i que ens fa ser orgullosos del que tenim, fins a un punt una mica excessius i superb.
Tot això m'ha fet pensar en que l'altre dia ens vam obrir un compte a The Cooperative Bank, una banca ètica ben implantada a la Gran Bretanya. Ens van donar un folletó on explicaven la seva política d'inversions ètiques. D'una banda, no accepten finançar determinats projectes que no encaixin amb els seus valors. Però tenen tota una línia de treball amb empreses "no ètiques" amb la qual persegueixen intentar canviar els seus comportaments. Ja hi tornem a ser, vaig pensar. L'etern debat de si deixar de banda el que no ens agrada o tractar-hi per contribuir a que canvïi. Els líders europeus han sortir ben escaldats d'aquest debat després de la primaversa àrab. Però agafar-se-la amb paper de fumar amb el tema de la Qatar Foundation pot deixar al descobert que les nostres vides sovint són més contradictòries del que voldríem.
diumenge, 18 de setembre del 2011
Intentar ordenar el debat sobre la immersió
Ja fa dies que el debat de la immersió lingüística ens té segrestats d'altres qüestions igualment importants, en aquest clàssic espiral catastrofista que els governs de CiU saben manejar a la perfecció. Es tracta, però, d'un tema ben important i aquest bloc s'apunta al carro, tard com sempre, d'intentar deixar la "brotxa gorda" i afilar una mica sobre el tema.
Els contraris a la immersió solen utilitzar dos arguments que barregen de manera més aviat potinera. D'una banda la "llibertat dels pares per escollir la llengua amb que eduquen els seus fills". I de l'altra, una suposada solució màgica que passa per l'educació trilingüe (català, castellà i anglès). Aquestes solucions són mútuament excloents ja que una contempla la segregació per idioma, l'existència de diversos models d'escolarització, i l'altra planteja un únic model mixt. Seria interessant preguntar als contraris al model actual quina de les dues opcions defensen. La primera sembla més aviat una barbaritat ja que discriminar per idioma seria anar contra els drets més bàsics de la infància. Segurament, aquest és l'argument que més comparteixen els partidaris de la immersió: que no es separi als nens per vies segons la llengua en que estudien. Si la majoria dels partidaris de la immersió busquessin de debò un debat serè i seriós, el primer que haurien de fer és posar entre l'espasa i la paret als detractors: voleu segregació per idioma o no?
Si es portés al debat cap aquí i s’optés pel model de via única, que em sembla que és el que garanteix millor la cohesió social i el que gaudeix d’un consens més ampli, podríem obrir la caixa dels trons de si el que cal és un model bilingüe, trilingüe o en urdú. Aïllar les posicions segregacionistes hauria de ser la prioritat. I això, de passada, suposaria un atac directe al falaç argument de la llibertat. En un model trilíngüe on es decidís que les matemàtiques, per posar un exemple, es fessin en català, els pares tampoc escollirien la llengua en què s’educa els seus fills. Com tampoc escullen si paguen impostos o no, si poden posar la música a tot drap a les sis del matí o si condueixen borratxos amb els fills asseguts a la cadireta.
En qualsevol cas, no em sembla negatiu, un cop descartada la via aïllacionista, tenir un debat serè sobre el model educatiu en sentit ampli, incloent-li la llengua. Una societat que es qüestiona a si mateixa és una societat madura que busca avançar. I sospito que en aquest debat, els partidaris de la immersió tindrien més a guanyar que a perdre.
Ara bé, ven molt més la confrontació, la idea de l’ocupació estrangera, l’#adeuaespanya i tota la pesca. Però ni du enlloc ni resol problemes.
Els contraris a la immersió solen utilitzar dos arguments que barregen de manera més aviat potinera. D'una banda la "llibertat dels pares per escollir la llengua amb que eduquen els seus fills". I de l'altra, una suposada solució màgica que passa per l'educació trilingüe (català, castellà i anglès). Aquestes solucions són mútuament excloents ja que una contempla la segregació per idioma, l'existència de diversos models d'escolarització, i l'altra planteja un únic model mixt. Seria interessant preguntar als contraris al model actual quina de les dues opcions defensen. La primera sembla més aviat una barbaritat ja que discriminar per idioma seria anar contra els drets més bàsics de la infància. Segurament, aquest és l'argument que més comparteixen els partidaris de la immersió: que no es separi als nens per vies segons la llengua en que estudien. Si la majoria dels partidaris de la immersió busquessin de debò un debat serè i seriós, el primer que haurien de fer és posar entre l'espasa i la paret als detractors: voleu segregació per idioma o no?
Si es portés al debat cap aquí i s’optés pel model de via única, que em sembla que és el que garanteix millor la cohesió social i el que gaudeix d’un consens més ampli, podríem obrir la caixa dels trons de si el que cal és un model bilingüe, trilingüe o en urdú. Aïllar les posicions segregacionistes hauria de ser la prioritat. I això, de passada, suposaria un atac directe al falaç argument de la llibertat. En un model trilíngüe on es decidís que les matemàtiques, per posar un exemple, es fessin en català, els pares tampoc escollirien la llengua en què s’educa els seus fills. Com tampoc escullen si paguen impostos o no, si poden posar la música a tot drap a les sis del matí o si condueixen borratxos amb els fills asseguts a la cadireta.
En qualsevol cas, no em sembla negatiu, un cop descartada la via aïllacionista, tenir un debat serè sobre el model educatiu en sentit ampli, incloent-li la llengua. Una societat que es qüestiona a si mateixa és una societat madura que busca avançar. I sospito que en aquest debat, els partidaris de la immersió tindrien més a guanyar que a perdre.
Ara bé, ven molt més la confrontació, la idea de l’ocupació estrangera, l’#adeuaespanya i tota la pesca. Però ni du enlloc ni resol problemes.
dimarts, 26 de juliol del 2011
Mites i realitats de la circumscripció única
El delirant article d'avui d'Enric Juliana m'impedeix marxar de vacances blocaires. A part de vincular la proposta de circumscripció única al moviment 15-M (quines ganes que té de saber "qui són" i "què proposen" per poder-los atacar), construeix un argument esotèric sobre Felip V i el 15-M que m'ha deixat al·lucinat.
Com ja demostren moltes pàgines a internet i com queda clar en el següent enllaç, una cricumscripció única donaria uns resultats que afavoririen a ICV, ERC i CiU respecte els resultats actuals i que perjudicarien a PP i PSC-PSOE (especialment a aquests últims ja que no els seria possible presentar una llista diferent a la del PSOE). Això, eliminant el llindar del 3%.
No vull començar aquí una discussió sobre la reforma de la llei electoral ja que ja hi ha moltes iniciatives que estan duent a terme (i en alguns casos molt seriosament) aquest procés. A més, sembla bastant evident que la reforma política que cal promoure no es limita a un canvi en la llei o la fórmula sinó que afecta el sistema polític en sentit ampli.
En qualsevol cas, aquesta voluntat de criticar el 15-M com un moviment centralista i espanyolista, que ja denunciava fa uns dies al bloc, demostra un cert nerviosisme entre aquells que fa anys que tot ho veuen amb el maniqueu argument de "això afavoreix Catalunya o la perjudica". Un argument que considera que el propietari de Condis i l'aturat de Santa Coloma tenen més a veure que el primer amb el Botín i el segon amb l'aturat de Vallecas pel fet de ser catalans. Un argument que en Duran va defensar amb vehemència en el seu discurs de la setmana passada.
Com ja demostren moltes pàgines a internet i com queda clar en el següent enllaç, una cricumscripció única donaria uns resultats que afavoririen a ICV, ERC i CiU respecte els resultats actuals i que perjudicarien a PP i PSC-PSOE (especialment a aquests últims ja que no els seria possible presentar una llista diferent a la del PSOE). Això, eliminant el llindar del 3%.
No vull començar aquí una discussió sobre la reforma de la llei electoral ja que ja hi ha moltes iniciatives que estan duent a terme (i en alguns casos molt seriosament) aquest procés. A més, sembla bastant evident que la reforma política que cal promoure no es limita a un canvi en la llei o la fórmula sinó que afecta el sistema polític en sentit ampli.
En qualsevol cas, aquesta voluntat de criticar el 15-M com un moviment centralista i espanyolista, que ja denunciava fa uns dies al bloc, demostra un cert nerviosisme entre aquells que fa anys que tot ho veuen amb el maniqueu argument de "això afavoreix Catalunya o la perjudica". Un argument que considera que el propietari de Condis i l'aturat de Santa Coloma tenen més a veure que el primer amb el Botín i el segon amb l'aturat de Vallecas pel fet de ser catalans. Un argument que en Duran va defensar amb vehemència en el seu discurs de la setmana passada.
dilluns, 25 de juliol del 2011
El vot als barris
Entre els canvis que ha suposat l'alternança política a l'Ajuntament de Barcelona, ahir es va saber que s'ha començat a multar els ciutadans que practiquen el nudisme a la Platja de Sant Sebastià. Un fet anecdòtic, si voleu, però significatiu que el color del partit governant afecta un seguit de petites coses de la nostra vida diària.
Això m'ha fet recordar la reflexió de Joan Subirats en la seva xerrada del passat 14 de juliol a l'Assemblea de Sarrià-Sant Gervasi sobre les diferències de participació entre diferents barris d'una mateixa ciutat. Podeu consultar aquí aquestes diferències pels casos de Barcelona i Badalona. En el cas de Badalona, sorprèn veure com barris com Sant Roc o Artigues presenten una participació més de vint punts inferior que la registrada al Centre o a Casagemes. A Barcelona, la participació a Pedralbes o a Tres Torres és més de trenta punts superior a la de Baró de Viver o Trinitat Nova.
Que aquells barris on hi viu població en una situació de més necessitat i precarietat siguin aquells on menys es participa potser no és del tot una sorpresa però sí que hauria de fer-nos reflexionar sobre el funcionament del nostre sistema polític. És important promoure els mecanismes de participació per insistir als més afectats per la situació de crisi actual que la seva participació o abstenció té conseqüències directes sobre una multitud de petits aspectes de la seva vida. I no ho dic perquè "així guanyarien les esquerres". Ho dic perquè això suposa una amenaça seriosa per la cohesió de les nostres societats.
I ara un repte: Per què no iniciar una campanya seriosa de promoció del vot des de les assemblees de barri?
En podem seguir parlant en aquesta "tardor calenta" que es preveu a partir del setembre.
Bon estiu!
Això m'ha fet recordar la reflexió de Joan Subirats en la seva xerrada del passat 14 de juliol a l'Assemblea de Sarrià-Sant Gervasi sobre les diferències de participació entre diferents barris d'una mateixa ciutat. Podeu consultar aquí aquestes diferències pels casos de Barcelona i Badalona. En el cas de Badalona, sorprèn veure com barris com Sant Roc o Artigues presenten una participació més de vint punts inferior que la registrada al Centre o a Casagemes. A Barcelona, la participació a Pedralbes o a Tres Torres és més de trenta punts superior a la de Baró de Viver o Trinitat Nova.
Que aquells barris on hi viu població en una situació de més necessitat i precarietat siguin aquells on menys es participa potser no és del tot una sorpresa però sí que hauria de fer-nos reflexionar sobre el funcionament del nostre sistema polític. És important promoure els mecanismes de participació per insistir als més afectats per la situació de crisi actual que la seva participació o abstenció té conseqüències directes sobre una multitud de petits aspectes de la seva vida. I no ho dic perquè "així guanyarien les esquerres". Ho dic perquè això suposa una amenaça seriosa per la cohesió de les nostres societats.
I ara un repte: Per què no iniciar una campanya seriosa de promoció del vot des de les assemblees de barri?
En podem seguir parlant en aquesta "tardor calenta" que es preveu a partir del setembre.
Bon estiu!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
